Sal y Descubre

Recomanacions a Lisboa (3a part)

I per acabar els articles sobre Lisboa, un recull d’adreces i llocs on dinar, sopar, comprar i en definitiva gaudir de la vida a la ciutat. La majoria els hem pogut “provar” in situ; d’altres ens han fet bona impressió però no hem tingut temps de trepitjar-los, i els reservem per una propera visita…

Moltíssims locals de Fado al Barri d’Alfama. Sobretot darrera de Sé, la Catedral, a la Rua São Joao da Praça.
A l’hotel Chiado, Rua Nova do Almada, podem pujar a la terrassa i fer un beure o sopar amb unes bones vistes.
Rua Trinidade, Barri de Chiado, hi ha l’Espaço Chiado, una galeria comercial on trobem el Cine Teatro Gymnasio, amb un espectacle diari de Fado (bastant turístic).
La Rua da Atalaya, al Bairro Alto, és plena de bars i restaurants. L’ Ali-a-Papa és un marroquí molt recomanable.
Sota l’Església do Carmo, a la Calçada do Sacramento, trobem la Cafeteria Sacramento, per dinar, i a 50 metres hi ha la Panificaçao do Chiado, per fer berenars.
La Rua Loreto, a Chiado, és plena de bons restaurants. El Sea Me, és una mena de peixateria moderna on cuinen. La Casa da India és un restaurant típic portuguès, amb una parrilla que dona al carrer on cuinen carn i peix. També podem trobar el Yxaiio, un petit local on serveixen amanides, sandvitxos i l’especialitat: sucs!
Al Parque das Naçoes, hi ha l’enorme Centre Comercial Vasco da Gama. Dins podem trobar de tot…
Al barri de Bélem, entre la Torre i el Monument a Amèrica, trobem un passeig marítim amb bars i terrasses de moda. El 38º 42’ és un exemple.
La Confeitaria de Bélem, amb els seus tendals blaus, és el lloc de peregrinació per tastar els famosos pastis de Belem. La Confeitaria Nacional, a la Plaça Rossio, també és molt coneguda.
Per obtenir bones vistes de la ciutat, podem anar al Castelo de São Jorge, al mirador Largo das Portas do Sol, o el de l’església Santa Luzia. Al Parque São Pedro de Alcántara podem descansar mentre prenem alguna cosa al seus “xiringuitos”. A la Igreja da Graça també tenim unes bones vistes.
Al Campo de Santa Clara, trobem la Feira da Ladra, un mercat a l’aire lliure d’antiguitats i objectes curiosos. Pot recordar a El Rastro, de Madrid.
No podem marxar sense pujar a alguns dels elevadors de la ciutat. El petits i antics tramvies salven desnivells impossibles pels vianants. Els més fotogènics són els de Bica i Glòria.

Lisboa, la ciutat dels carrers empedrats (2a part)

Però el que realment fa especial a Lisboa, és la seva gent i els seus carrers. La ciutat la composen diferents barris, cadascun amb les seves peculiaritats. La ciutat és perfecta per caminar, ja que els principals barris estan a tocar un dels altres, però les baixades i pujades que ens trobarem ens obligaran, tard o d’hora, a buscar algun tipus de transport. Ja hem parlat dels tramvies, i una altra opció interessant és la seva moderna, però encara modesta xarxa de metro, o els seus busos.

Vistes de Lisboa des del Castelo São Jorge

Al barri de Baixa, el vell cor de Lisboa, trobem uns quants carrers per a vianants molt concorreguts, plens de restaurants (potser massa turístics) i tres de les places més conegudes: la Praça da Figueira; la Praça Dom Pedro IV, més coneguda com a Rossio i la Praça do Comercio, que dona al riu Tajo.

Praça Rossio

Podem tenir una bona panoràmica des de l’elevador de Santa Justa, un ascensor neogòtic de ferro dissenyat per Raoul Mesnier, deixeble d’Eiffel, tot i que molta gent creu erròniament que és obra del segon. Ens evita una bona caminada, ja que a més de pujar-nos en ascensor per contemplar les vistes, comunica amb la part alta de la ciutat. Trobem un petit cafè al seu mirador, per si volem fer una petita pausa mentre fem un beure…

Al barri de Chiado podem passejar per la vida que té la Rua Garrett i visitar l’Igreja do Carmo, una església i convent del segle XIV que va perdre el sostre al 1755 i que permet visitar-la veient com es mouen els núvols per sobre els nostres caps.

L’Església do Carmo reflexada als restaurants que l’envolten.

El Bairro Alto és un laberint d’estrets carrers plens de bars. Molt recomanable per prendre copes per la nit.

Més a l’oest trobem el barri de Alfama, de traçat medieval i molt agradable per passejar. Vells carrers de llambordes tan polides pel continu caminar, que semblen noves tot i tenir un munt d’anys. Flors a les entrades de les cases, roba estesa als balcons, veïns assentats als graons petant la xerrada… Allà trobem la Catedral de Lisboa, anomenada Sé. Una església fosca i amb poca il·luminació, però molt maca.

Recomanem perdre’s literalment pel laberint d’Alfama fins arribar al castell que corona la ciutat, el Castelo de São Jorge. Residència real fins al segle XVI, val la pena contemplar la ciutat des de les seves muralles. Es pot fer una agradable passejada per les seves torres i jardins.

Belém és el barri més occidental. Segurament el que menys convida a descobrir-lo com ens agrada a nosaltres (passejant sense rumbo fijo) perquè té molt marcat les visites a fer: el Mosteiro dos Jerónimos i la Torre de Belém. El primer és un dels monuments més imponents i visitats de Lisboa, el segon és una enorme torre defensiva que destaca a la vora del riu Tajo.

Visitant l’interior del Mosteiro dos Jerónimos, ens trobem la celebració d’una boda.

Però si us canseu de tanta visita, recomanem una aturada a la famosa Antiga Confeitaria de Belém. Molt turística, sense cap glamour, però la creadora dels boníssims (i donem fe) «pastéis» de nata. S’ha d’intentar evitar les hores “punta”, com el transit, perquè la marea humana pot acabar amb la paciència de qualsevol…

De pastissos típics en trobareu per tota la ciutat, uns de més bons que d’altres. Un altre lloc on són boníssims és a la Confeitaria Nacional, situada al barri de Baixa, a la Praça da Figueira. Pels amants del cafè amb llet curtíssim de cafè, demanar un “galao” és la solució idònia. I emportar-se una caixa d’aquests dolços és un bon record de la ciutat.

I més lluny, al nord de Lisboa i a una mitja hora en metro del centre, trobem el Parque das Nações. L’espai, ocupat per l’Exposició Universal de 1998, és ara una enorme zona de negocis, restauració, centres comercials i el segon oceanari més gran del món. (Mereix una entrada del bloc pròpia).

clica per veure la 1a part de l’article sobre Lisboa

clica per veure la 3a part de l’article sobre Lisboa

clica per veure l’article sobre l’Oceanari de Lisboa

Lisboa, la ciutat dels carrers empedrats (1a part)

ESCAPADA DEL 27 AL 30 DE JUNY DEL 2011

Sí, ho sabem; el títol de l’entrada és una mica estrany, però al blog escrivim sobre sensacions que trobem quan viatgem, i aquesta és la que vam tenir els primers dies de visita a la capital portuguesa. I això no vol dir que la ciutat estigui endarrerida, o com més d’un ens havia comentat: «és com una ciutat espanyola però 30 anys enrere» (potser fa 30 anys que la va visitar…). Tampoc direm que és la més cosmopolita i moderna, perquè és cert que tot té un aire “antic” i descuidat, però es nota que volen posar-se al dia.

I tornant al tema del títol, les voreres de gairebé tota la ciutat són de llambordes, o sigui que si us agrada portar talons, prepareu-vos per patir.

Tot i així, el més representatiu per qualsevol turista, deuen ser els seus tramvies o Electricos, com diuen ells. En tenen de nous i moderns, però l’encant es troba en els més vells, que recorren les línies més turístiques, com el 15 o el 28.

Segurament la ciutat perdria part del seu encant si no circulessin aquestes màquines de ferro i nostàlgia, que amb el seu sotragueig anuncien el seu pas. No són pas una decoració, l’Electrico és el mitjà preferit dels lisboetes per salvar els desnivells que formen els set turons de Lisboa.
És realment autèntic moure’s per carrers super estrets, on els tramvies passen a tocar de les parets de les cases. Recomanem fer servir les targetes de viatges 24 hores, ja que per uns 4 € podrem agafar-los, junt amb els busos i el metro, tantes vegades com vulguem.

Com moltes altres ciutats Lisboa, no té un centre clar, però segurament els barris de Chiado, Baixa o Bairro Alto poden considerar-se l’epicentre. Nosaltres ens allotgem a l’hotel Heritage, ubicat al sud de l’Avenida da Liberdade, molt a prop dels barris principals.

Ruta pels Estats Units d’Amèrica

Quan marxem de viatge acostumem a fer moltes fotos. Ens encanta “capturar” moments de la nostra escapada perquè és una bona manera de recordar els viatges. A més, estimem la fotografia. Però de vegades, també ens emportem una petita càmera de vídeo i gravem part de la ruta. Més que intentar mostrar el que visitem, ens agrada gravar “moments” on ens ho estem passant bé i que reflecteixen la nostra manera de viatjar…

Aquest videoclip és un petitíssim resum de la ruta que vam fer la tardor del 2009 per la Costa Oest dels Estats Units i per Nova York.

En ruta pels Estats Units.

Visitant els pubs de Dublín

La vida nocturna a Dublín és animadíssima. La capital de la República d’Irlanda, amb poc més d’un milió d’habitants en la seva indefinida àrea metropolitana, es plena de barris. I tot i que cadascun té les seves particularitats, tots tenen una cosa en comú: els Pubs!

Trobem una gran quantitat repartits per tot arreu, i l’ambient que es respira en ells és especial. La zona més coneguda per prendre una copa és Temple Bar, situada al centre i sempre plena de gent. Sobretot d’estrangers com nosaltres, però a d’altres llocs es poden veure als dublinesos a la seva “salsa”. Estudiants, joves, avis, dones, homes… tots troben temps per poder beure una pinta. Tavernes, pubs, i “garitos” de tots tipus on es pot beure, menjar, xerrar i escoltar música. Especialment les nits de cap de setmana no es poden comparar amb cap altre lloc d’Europa.

El millor consell és: feu-vos amic d’un dublinès i que us porti de ruta pels millors pubs de la ciutat!

El temps sempre és boig a Dublín i la pluja pot aparèixer en qualsevol moment. Deu ser per això que la ciutat és plena de bars. Per combinar les passejades descobrint racons quan surt el sol, i per beure una bona cervesa o sidra quan, de sobte es posa a ploure…

Tant important és el beure, que un dels llocs més turístics i visitats de la ciutat és la fàbrica-museu de la cervesa Guinness. Un lloc on t’expliquen, pujant per diferents plantes d’un antic però restaurat edifici, com es produeix la cervesa més famosa d’Irlanda. La visita, que no és excessivament cara, val la pena. A més d’aprendre algunes coses sobre la producció d’aquesta beguda, el final té una agradable recompensa: degustar una Guinness al Gravity Bar de la planta superior. Un mirador de gairebé 360 graus que ens permet observar la ciutat prenent una cervesa ben fresca…

Saltar des del Kawarau Bridge. Nova Zelanda

No fa falta anar fins a Nova Zelanda per fer “puenting”, però fer-ho en aquest país te quelcom d’especial. Potser és per l’esperit aventurer i jove d’aquestes terres; potser és per què aquí es va inventar fa més de 20 anys aquest “esport” (si es pot dir així a llençar-se lligat d’una corda des d’una alçada considerable); o potser és per la facilitat de trobar empreses que s’hi dediquen a això… Sigui com sigui, practicar “puenting”, o “Bungy Jumping” com diuen allà, és tota una experiència.

Queenstown és la ciutat adequada per practicar-ho. És per això que li diuen la capital de l’adrenalina. Qualsevol esport d’aventura es pot practicar allà. Nosaltres volíem provar, per primera vegada, com era la sensació de saltar en caiguda lliure, i vam triar l’empresa AJ Hackett Bungy.

Teníem clar que l’alçada no era important, volíem la imatge més clàssica possible: un pont amb el seu riu, ja que les varietats que oferien per saltar són moltes. Ens van donar la solució: saltar els 43 metres del Pont Kawarau. A més, just el dia que som allà i decidim saltar, fa exactament 22 anys que, dos bojos anomenats AJ Hackett i Henry van Ash van saltar d’aquell pont “inventant” aquesta bogeria. Quina coincidència!! Ja ho teníem clar…

El pont és vell, però manté una estructura de fusta i metall que li donen un aire clàssic. L’aigua del riu és blavosa cap a verda i tot ho tenen molt ben muntat. Després de comprar el tiquet, omples un qüestionari i et pesen dues vegades per calcular la tensió necessària de la corda. Tot és tan exacte, que et demanen si vols tocar l’aigua molt, poc o gens. Jo vaig demanar de tocar-la una mica, i gairebé a l’arribar al riu, mig cos va entrar a l’aigua.

En resum, una experiència adrenalítica molt recomanable.

Picos de Europa.

Els Picos de Europa, la formació muntanyenca situada entre les comunitats d’Astúries, Cantàbria i Castella Lleó, és un dels Parcs Nacionals Espanyols més visitats. I no només parlem d’experts muntanyencs o escaladors que recorren les innumerables rutes que es poden fer; sinó de milers de famílies que decideixen passar uns dies i buscar la calma i tranquil·litat que ofereixen aquests pics.

Una bona opció, si no volem o podem fer cap llarga excursió, és fer servir el telefèric que trobem a Fuente Dé. Fuente Dé està situat a la Vall de Lièbana, al cor de Los Picos de Europa, i no és un poble, sinó l’estació inferior del telefèric, on podem trobar un Parador Nacional, hotels, restaurants, bars, un càmping i un alberg. El telefèric, salva un desnivell de 753 metres, i ens porta, en només 4 minuts, fins als 1.823 metres d’altitud.

El seu trajecte ja ens ajuda a comprendre la immensitat d’on ens trobem, però és quan arribem a dalt de tot, al seu mirador anomenat popularment El Cable, quan descobrim les espectaculars vistes del massís central dels Picos. Nosaltres vam poder veure molts isards, i algunes de les més de 100 espècies d’aus que habiten. Galls Fer, pitos negres, voltors lleonats…

Paisatge en estat pur és el que destaquem, però hem de voltar pels petits pobles que trobem en aquesta Serralada Cantàbrica, per descobrir que hi ha molt més. Segles d’història als seus pobles, les seves valls, les esglésies, camins i rutes…

Pícnic fotogràfic per veure l’eclipsi de lluna

Dimecres 15 de juny del 2011 s’ha pogut “veure” un eclipsi de lluna total. I diem veure entre cometes, perquè el cel tapat ens va impedir observar-lo en tot el seu esplendor. Tot i així, va valer la pena l’excursió que vam organitzar per intentar fotografiar un fenomen astronòmic com aquest.

Decidim pujar al Turó de l’Home, la muntanya més alta (1.700 metres) del massís del Montseny. La seva facilitat d’arribar per carretera degut a la construcció, fa anys, d’una guarnició militar i a l’observatori meteorològic del seu cim, van fer viable el nostre pla.

Uns quants cotxes, amb varies famílies i amics, compartien la mateixa idea, però només vam haver de caminar una mica per allunyar-nos de tothom. Encara que les fotos semblen fetes amb molta llum, us assegurem que eren més de les 22h. quan fèiem el nostre pícnic particular. Exposicions de més de 40 segons en tenen la culpa, però la veritat és que només disposaven de la llum d’un parell de lots i la contaminació lumínica de les ciutats…

Les nostres esperances de veure un bon eclipsi de seguida es van perdre, ja que el cel estava molt tapat. Però el moment era tan especial, que no va decaure el nostre ànim, i tot i perdre’ns el moment àlgid del fenomen, passades les 23h. la lluna va decidir aparèixer fugaçment entre els núvols per mostrar-se una mica. Difícil de fotografiar sense l’equip més adequat, però contents per tenir un punt de vista tan privilegiat del moment.

Vam tornar cap a casa a quarts d’una de la matinada, per unes carreteretes sense cap tipus d’il·luminació, però ben satisfets del nostre pícnic-fotogràfic-festiu!

Perito Moreno. El rei de les glaceres.

De les 356 glaceres que trobem al Parque Nacional Los Glaciares d’Argentina, la del Perito Moreno és la més coneguda. I segurament de totes les del món. Un front de 5 quilòmetres i una alçada de 140 metres (més de la mitat submergida sota l’aigua) creen la seva grandiositat.

Tot això, forma part del descomunal Campo de Hielo, un enorme oceà blanc de 400 km. de longitud i 50 d’amplada. Es troba entre Argentina i Xile i té una altitud màxima de 3.976 metres i una superfície estimada de 20.000 quilòmetres quadrats. A partir d’aquesta immensa massa de gel, surten les llengües de les diferents glaceres perifèriques. Marconi, Viedma, Upsala, Spegazzini i el mateix Perito en formen part. La millor població base per visitar-los és El Calafate (a 78 km del Perito), situada a la vora del maquíssim Lago Argentino.

Sobretot destaca el Perito perquè, a més d’emmarcar-se en un entorn meravellós, l’accés és molt senzill: es pot arribar per carretera. És per això que la zona és plena d’autobusos i els seus miradors acostumen a estar plens de turistes. És vital intentar evitar els mesos de temporada alta (desembre, gener i febrer). Nosaltres vam visitar-lo al novembre i podem dir que, relativament, estàvem prou tranquils. Tot i així, creiem que ni amb un munt de visitants amuntegats a les passarel·les, la zona perdria el més mínim de la seva bellesa…

Aquest glaciar mostra un sorprenent fenomen, la seva massa de gel avança i es desplaça contínuament, entre 1 i 2 metres cada dia, provocant la ruptura i despreniment de gegantescs blocs de gel. És per això que es veuen navegar moltíssims fragments de gel davant de la glacera. El so que produeixen aquests trossos de gel quan es desprenen i la seva posterior caiguda a l’aigua és un espectacle en si. Al·lucinant!

I això que diuen que no es pot comparar al grandiós espectacle de la ruptura d’un túnel que es va creant amb el pas del temps i que es trenca cada x anys. L’última vegada va ser al juliol del 2008. Si algú té la sort de presenciar aquest fenomen, ja pot morir tranquil… Això es produeix quan el glaciar, a causa del seu avançament, arriba fins a la costa de la Península de Magallanes. Allà forma un dic natural de gel que tanca el pas de les aigües dels braços Rico i Sur del Lago Argentino, augmentant el nivell de l’aigua considerablement. L’aigua pressiona i erosiona el gel, produint filtracions i despreniments que formen el famós túnel, pel qual torna a passar l’aigua. Amb els anys, el túnel va creixent, fins que, incapaç de suportar el seu propi pes, s’enfonsa, en un espectacle visual, tornant a quedar separat el Perito Moreno de la costa i començant de nou aquest lent procés.

I si veure’l des de tots els angles possibles ja va ser una “gozada”, poder caminar per sobre ens va meravellar. Aquí hem de dir que teníem (de fet encara els tenim) molts dubtes de l’ètica d’aquesta pràctica. Un cop ens vam deixar convèncer per una de les empreses que fa aquest tipus d’excursions i pels seus experimentats guies, vam fer un petit trekkingamb grampons per sobre el gel de la glacera. No podem descriure amb paraules les sensacions que sentíem mentre caminàvem sobre aquella enorme massa blanca. Et sents petit i vulnerable, però meravellat per l’espectacle. I quan arribes al final de la ruta, res millor que un brindis amb whisky amb gel de la glacera d’uns quants centenars d’anys d’antiguitat.

Perito Moreno

VER PRESENTACIÓN

DESCARGAR TODO

Boston. Història pura dels Estats Units.

La ciutat de Boston es troba a 350 kilòmetres al nord de Nova York. Va ser fundada al 1630, el que la converteix en una de les ciutats més antigues d’Estats Units. Està dividida en 20 districtes independents i el centre es concentra al voltant del port, situat a la península de Shawmut, on podem trobar gran varietat de restaurants, botigues i altres comerços. Boston està molt ben comunicat per terra, ferrocarril, mar i aire. A més, té una moderna i eficaç xarxa de metro. Sense sortir del mateix aeroport, s’arriba molt fàcilment al centre de la ciutat.

Alguns dels llocs més turístics de la ciutat són: la Plaça del Quincy Market, on tots els dissabtes posen paradetes de tot tipus al voltant d’aquest important mercat. La Park Street Church és una església construïda l’any 1810, i molt popular a la ciutat. La Massachussets State House és la seu del Govern Estatal. Va servir com a model pel Capitoli de Washington. La seva cúpula, tota coberta de coure i or, marca el quilòmetre zero de l’Estat de Massachussets.

Destaca també la confrontació de l’antiguitat i la modernitat. La visió de la vella església de Trinity Church, al costat mateix d’un dels gratacels més macos de la ciutat, la John Hancock Tower, ens deixa impressionats.

Boston és la ciutat d’Estats Units que té més llocs relacionats amb la Guerra de la Independència. Els més importants i els que recorden altres llibertats aconseguides pels bostonians, han estat units en una mena de ruta anomenada la Freedom Trail (Sender de la Llibertat). Aquest itinerari, que es fa a peu, té una llargada d’uns quatre quilòmetres i ens mostra esglésies, monuments, cases, etc. que formen part de la història de la ciutat i de tot el país. Fins i tot podem caminar entre les tombes del cementiri de Coop’s Hill Burying Ground, on trobem les restes de molts dels soldats que van morir a la Guerra de la Independència. Les voreres de color vermell ens fan molt fàcil seguir el recorregut.

També aconsellem visitar el Boston Common, el parc més antic de l’Amèrica del Nord. Aquí antigament pasturaven les ovelles, i ara trobem uns magnífics jardins i zones verdes. La companyia d’un munt d’esquirols està assegurada…

Nosaltres vam visitar la ciutat a finals del mes de novembre, apropant-nos a Halloween, i això es va notar. Boston estava decorada de manera adequada per a la celebració (recomanem visitar qualsevol ciutat o poble nord-americà per aquestes dates). Precisament al Parc de Boston Common vam poder veure un concurs multitudinari de decoració de carbasses de Halloween. Milers i milers de cares retallades sobre aquestes hortalisses decoraven una enorme extensió de gespa. Un munt de nens, adults i famílies senceres treballaven amb il·lusió per aconseguir la carbassa perfecte. Maquíssim!!!

Recomanacions a Lisboa (3a part)

Moltíssims locals de Fado al Barri d’Alfama. Sobretot darrera de Sé, la Catedral, a la Rua São Joao da Praça.

A l’hotel Chiado, Rua Nova do Almada, podem pujar a la terrassa i fer un beure o sopar amb unes bones vistes.

Rua Trinidade, Barri de Chiado, hi ha l’Espaço Chiado, una galeria comercial on trobem el Cine Teatro Gymnasio, amb un espectacle diari de Fado (bastant turístic).

La Rua da Atalaya, al Bairro Alto, és plena de bars i restaurants. L’ Ali-a-Papa és un marroquí molt recomanable.

Sota l’Església do Carmo, a la Calçada do Sacramento, trobem la Cafeteria Sacramento, per dinar, i a 50 metres hi ha la Panificaçao do Chiado, per fer berenars.

Al Parque das Naçoes, hi ha l’enorme Centre Comercial Vasco da Gama. Dins podem trobar de tot…

Al barri de Bélem, entre la Torre i el Monument a Amèrica, trobem un passeig marítim amb bars i terrasses de moda. El 38º 42’ és un exemple.

La Confeitaria de Bélem, amb els seus tendals blaus, és el lloc de peregrinació per tastar els famosos pastis de Belem. La Confeitaria Nacional, a la Plaça Rossio, també és molt coneguda.

Al Campo de Santa Clara, trobem la Feira da Ladra, un mercat a l’aire lliure d’antiguitats i objectes curiosos. Pot recordar a El Rastro, de Madrid.

No podem marxar sense pujar a alguns dels elevadors de la ciutat. El petits i antics tramvies salven desnivells impossibles pels vianants. Els més fotogènics són els de Bica i Glòria.