De les 356 glaceres que trobem al Parque Nacional Los Glaciares d’Argentina, la del Perito Moreno és la més coneguda. I segurament de totes les del món. Un front de 5 quilòmetres i una alçada de 140 metres (més de la mitat submergida sota l’aigua) creen la seva grandiositat.
Tot això, forma part del descomunal Campo de Hielo, un enorme oceà blanc de 400 km. de longitud i 50 d’amplada. Es troba entre Argentina i Xile i té una altitud màxima de 3.976 metres i una superfície estimada de 20.000 quilòmetres quadrats. A partir d’aquesta immensa massa de gel, surten les llengües de les diferents glaceres perifèriques. Marconi, Viedma, Upsala, Spegazzini i el mateix Perito en formen part. La millor població base per visitar-los és El Calafate (a 78 km del Perito), situada a la vora del maquíssim Lago Argentino.
Sobretot destaca el Perito perquè, a més d’emmarcar-se en un entorn meravellós, l’accés és molt senzill: es pot arribar per carretera. És per això que la zona és plena d’autobusos i els seus miradors acostumen a estar plens de turistes. És vital intentar evitar els mesos de temporada alta (desembre, gener i febrer). Nosaltres vam visitar-lo al novembre i podem dir que, relativament, estàvem prou tranquils. Tot i així, creiem que ni amb un munt de visitants amuntegats a les passarel·les, la zona perdria el més mínim de la seva bellesa…
Aquest glaciar mostra un sorprenent fenomen, la seva massa de gel avança i es desplaça contínuament, entre 1 i 2 metres cada dia, provocant la ruptura i despreniment de gegantescs blocs de gel. És per això que es veuen navegar moltíssims fragments de gel davant de la glacera. El so que produeixen aquests trossos de gel quan es desprenen i la seva posterior caiguda a l’aigua és un espectacle en si. Al·lucinant!
I això que diuen que no es pot comparar al grandiós espectacle de la ruptura d’un túnel que es va creant amb el pas del temps i que es trenca cada x anys. L’última vegada va ser al juliol del 2008. Si algú té la sort de presenciar aquest fenomen, ja pot morir tranquil… Això es produeix quan el glaciar, a causa del seu avançament, arriba fins a la costa de la Península de Magallanes. Allà forma un dic natural de gel que tanca el pas de les aigües dels braços Rico i Sur del Lago Argentino, augmentant el nivell de l’aigua considerablement. L’aigua pressiona i erosiona el gel, produint filtracions i despreniments que formen el famós túnel, pel qual torna a passar l’aigua. Amb els anys, el túnel va creixent, fins que, incapaç de suportar el seu propi pes, s’enfonsa, en un espectacle visual, tornant a quedar separat el Perito Moreno de la costa i començant de nou aquest lent procés.
I si veure’l des de tots els angles possibles ja va ser una “gozada”, poder caminar per sobre ens va meravellar. Aquí hem de dir que teníem (de fet encara els tenim) molts dubtes de l’ètica d’aquesta pràctica. Un cop ens vam deixar convèncer per una de les empreses que fa aquest tipus d’excursions i pels seus experimentats guies, vam fer un petit trekkingamb grampons per sobre el gel de la glacera. No podem descriure amb paraules les sensacions que sentíem mentre caminàvem sobre aquella enorme massa blanca. Et sents petit i vulnerable, però meravellat per l’espectacle. I quan arribes al final de la ruta, res millor que un brindis amb whisky amb gel de la glacera d’uns quants centenars d’anys d’antiguitat.
Sal y Descubre 