Poniendo un poco de orden a todos los archivos fotográficos y de video (la verdad es que cuesta un poco hacerlo), nos damos cuenta que las entradas en el blog sobre Islandia no tienen ninguna foto nuestra. No es que necesitamos poner ninguna obligatoriamente, pero era tanta la cantidad de material fotográfico del que disponíamos, y tantas las ganas de enseñar cómo es este maravilloso país, que en el resto de artículos no aparecíamos en ningun sitio…
Glaciar Svínafellsjökull. Parque Nacional de Vatnajökull
Y como este blog quiere ser un reflejo de cómo nos lo pasamos cuando viajamos, hemos querido poner remedio. En esta próxima serie de entradas, mostraremos exclusivamente instantes nuestros. Nos da un poco de vergüenza, pero como queremos guardar recuerdos, no serían completos sin estos momentos.
Roca que recuerda un órgano en la platja de Reynisfjara
También queremos colgar un vídeo que, como siempre decimos, muestra quizás mejor como nos lo pasamos y, sobre todo, como es el lugar que visitamos. Ya habíamos enseñado un pequeño clip de la ruta, pero podríamos decir que ahora lo hacemos con la versión completa de las imágenes dividida en tres clips, el llamado montaje de los directores… (para ser más hollywoodienses!).
Por fin parece que ha llegado el invierno como es debido, con temperaturas bajas, frío y nieve en las montañas. No es que preferimos el frío al calor, pero después de semanas de una meteorología más parecida a la de la primavera o principios de verano, ya tocaba un cambio de tiempo.
Lo peor es que nos llega de golpe, casi sin avisar. Las temperaturas bajan en picado y por más sorpresa nieva en cotas bajísimas. Y como siempre intentamos encontrar el lado positivo a las cosas, disfrutamos como locos al ver caer la nieve en nuestro pueblo: Les Franqueses. Sólo estamos a 232 metros sobre el nivel del mar!
Fueron unas pocas horas, y la capa blanca no aguantó mucho, pero durante unos momentos nos pareció maravilloso. La lástima es que no nos dio tiempo de hacer ninguna excursión por los alrededores. Aún así, y para recordar el momento, colgamos un vídeo «minimalista». Lo hemos hecho sin salir de casa, sólo con lo que podíamos ver desde la ventana o la terraza, pero como recuerdo del momento nos sirve…
Desprès del rollete per explicar les nostres visites al mercat del peix de Tsukiji, a Tokyo, hem pensat que res millor que un vídeo acabar aquesta sèrie d’entrades al bloc.
Per molt que expliquem el que vam sentir, i per moltes fotos que pengem, res pot igualar la força de les imatges en moviment. Aquest vídeo potser mostra de manera més clara el caos «controlat» que impera al mercat:
Ja vam explicar fa uns dies la nostra escapada al Turó de l’Home (Montseny), per veure la primera neu de la temporada (clicar per veure l’entrada). Com a complement d’aquella sortida, ens vam regalar un dinar al Restaurant La Borda de l’Avi, situat al final d’una petita carretera que es desvia de la BV-5301 que va de Santa Maria de Palautordera a Seva, al Parc del Montseny. Atenció, no s’ha de confondre aquest establiment amb un altre del mateix nom que existeix a La Massana, Andorra.
El restaurant forma part de l’hotel Sant Bernat que la cadena hotelera HUSA té a la zona. El racó és preciós i permet gaudir d’unes vistes meravelloses del Montseny. També podem fer petites excursions i caminades per la zona, i visitar la petita ermita de Sant Bernat. Un lloc perfecte per desconnectar, gaudir de la natura i, si teniu nens, veure’ls jugar amb tant espai. Segur que també s’ho passen bé amb els cavalls que es poden veure a la mateixa zona on aparquem el cotxe, o amb la parella d’enormes gossos Santbernat que fan el dropo a l’exterior del restaurant.
I parlant del restaurant: hi vam anar un dimecres, i per tant no vam trobar molta gent. Bé, poca gent no seria la paraula, per què de fet al restaurant estàvem completament sols. Després d’uns petits dubtes per entrar, ja que ens feia una mica de vergonya seure sense ningú més, una amable noia ens va atendre molt bé. Segons la mateix web del restaurant, ofereixen cuina de muntanya, però a nosaltres, el que realment ens va interessar era la seva carta amb suculents plats de carn a la brasa. Pollastre,conill, vedella, senglar, fins i tot perdiu… La carn és la reina de l’establiment, tot i que també podem trobar llenguado, rap o bacallà amb samfaina. De primer unes quantes amanides, escalivada, rissoto, canelons o uns ous de pagès amb pernil ibèric i foie que ens vam quedar amb les ganes de tastar.
(clicar per veure les cartes)
Però la nostra sorpresa va ser quan, un cop triat els plats, ens van dir que entre setmana no encenien l’enorme barbacoa que tenen al mateix menjador, i per tant la carn havia de ser a la planxa o al forn. Una llàstima! Això ens va fer baixar una mica la «trempera», però ens vam tornar a animar just quan els primers plats van aparèixer a la nostra taula. Vam decidir-nos per una escudella de pagès, amb verduretes, cigrons, mongetes i una mica de carn que era realment molt bona; i unes carxofes fetes al forn.
Escudella de pagèsCarxofes al forn
De segon, uns peus de porc força bons i un filet de vedella servit al punt que vam indicar, que tot i ser boníssim, va arribar un pel fred a taula. Els dos plats anaven acompanyats de mongetes seques i patates al forn. No vam poder tastar postres, ja que entre el gran menjar i l’esmorzar tardet del matí no ens deixava espai. La carta oferia els clàssics flams, crema catalana, quallada, mató amb mel, lioneses amb xocolata i alguns gelats…
Peus de porc confitats amb mongetes i patatesFilet de vedella amb mongetes i patates al forn
En resum, un lloc molt bonic en plena natura, una qualitat molt alta en el menjar i un servei molt amable. Hem de tornar per tastar algun altre plat de carn, aquesta vegada sí, a la brasa!
El preu per 2 persones, amb una copa de vi, però sense postres va ser de 58 euros (gener 2012).
El mercat de Tsukiji podríem dividir-lo en tres zones. La primera i més gran, és la zona de les naus interiors, anomenada «Jonai Shijo». Aquí es on trobem l’exposició i venta de l’enorme quantitat de productes del mar, així com la nau on es celebra la subhasta de la tonyina. No ens cansàvem de veure peixos i més peixos. A més, moltíssims encara vius, ja que com passa a molts països asiàtics, el peix ha de ser tan fresc com sigui possible.
La segona zona a remarcar seria el mercat exterior, l’anomenat «Jogai Shijo». Aquesta zona es troba al voltant de gran part del mercat interior, i trobem un munt de parades on venen de tot, sobretot estris de cuina com plats, ganivets, tasses…
I la tercera zona, que està mesclada amb la segona, seria la del menjar. A més d’algunes paradetes a l’exterior (algunes tan petites que només les composaven una barra amb una olla i dues cadires), trobem molts llocs per menjar el sushi més fresc de tota la ciutat. Normalment són locals molt estrets, sense taules, només amb una llarga barra on seure en tamborets. Però l’espectacle de veure com et preparen un bon plat de makis o nigiris davant teu és especial. Com que vam matinar molt per veure la subhasta de la tonyina, el sushi que vam menjar va ser, de fet, el nostre esmorzar. Mai més hem tornat a menjar peix cru a les 7 del matí, però encara recordem el sabor tant fantàstic que tenien aquelles peces.
Aquest plat en concret, ens ho vam menjar a les 7 del matí. Sushi fins i tot per esmorzar...
I parlant de la tonyina, hem d’explicar una mica el funcionament de la subhasta. Bé, com a mínim el que vam veure, ja que és difícil d’entendre tots els passos que es segueixen. La segona vegada que vam anar (si, si, diem la segona, perquè uns dies abans ho vam intentar però vam arribar a les 6:15 del matí i la subhasta ja havia acabat) va ser prou d’hora (les 5:10h) com per no patir. Tot i així, l’estret passadís que habiliten pels turistes ja era ple de gent carregada amb les seves càmeres. El truco és abstreure’s de tot aquest merder i gaudir del que passa, pensant que el moment és únic, ja que si no és molt fàcil agobiar-se.
Un munt d’enormes tonyines congelades (algunes arriben als 300 quilos), són exposades al terra de la nau. Els possibles compradors passegen entre les peces repetint un mateix ritual. Les tonyines tenen un tall a la part de la cua, i els majoristes, armats amb uns ganxos, van extraient petits trossos del peix congelat, que amassen entre els dits. D’aquesta manera, més l’aspecte visual, són capaços de saber la qualitat de la tonyina. Llavors, quan arriba el moment de la subhasta, fan les seves ofertes en relació amb el que han pogut observar abans. Els crits dels encarregats de cantar els preus són tot un espectacle. No enteníem res, però els gestos i el vocabulari que feien servir ja eren tot un show.
Per últim, cada comprador s’emporta les seves tonyines, la majoria cap als moltíssims restaurants que trobem per tota la ciutat. Si és possible, també és tota una cerimònia veure com trossegen una tonyina sense congelar. Es necessiten uns quants homes per fer-ho en condicions, i fan servir uns ganivets enormes, que de fet, els podríem definir com a katanes. Aquests ganivets s’anomenen oroshi hōchō (おろし包丁? «ganivet gran») i el hanchō hōchō (半丁包丁? «ganivet curt»). El primer mesura més d’un metre i mig, i es fa servir pels talls principals de la tonyina. La fulla és flexible i corbada, per adaptar-se millor a l’espina i així evitar que es quedi el mínim de carn al fer el tall. El segon ganivet, d’entre 50 i 100 centímetres, serveix per fer els trossos més petits de l’animal. Tot un art!
Tallar les peces de tonyina és tot un art
La dita diu que si alguna cosa es pot pescar a qualsevol mar, el trobaràs a la venda al Mercat del Peix de Tsukiji.
Tsukiji (築地市場,) és el mercat dels mercats. Està considerat com el mercat del peix més important del món i això l’ha convertit en una de les principals atraccions turístiques de Tokyo, al Japó. I no creiem que sigui per la seva arquitectura (naus velles i mal il·luminades), ni la seva ubicació (no és un dels millors barris de la ciutat), sinó per la seva llegenda. Qui no ha sentit a parlar de la subhasta de la tonyina quan visita el Japó?
Els números l’avalen: es mouen més de 2.000 tones de productes al dia, de més de 450 especies marines. Sense contar els turistes, hi treballen directa o indirectament unes 60.000 persones. És com una petita ciutat. El mercat es troba a prop de l’estació Tsukijishijō, però si arribem per qualsevol de les diferents línies que ens porten, haurem de caminar uns minuts, ja que no tenim cap parada al costat. No us espereu la gran porta d’entrada per rebre-us, tot el contrari. A nosaltres ens va costar una mica entrar. Bé, de fet entrar no seria la paraula, ja que saps que vas en bon camí, sobretot per les olors i el moviment de gent, però mai ens vam trobar cap porta que ens donés pas al recinte. Del carrer comences a caminar entre camions, caixes i persones, i sense saber com, arribes fins uns passadissos enormes, il:luminats per un munt de fluorescents i no pares de veure caixes i més caixes de peixos i altres productes del mar. Ets al mercat de Tsukiji!
De fet haurien de tenir semàfors, ja que costa molt creuar els seus laberíntics passadissos. Un munt de curiosos «turret truck» o carrets, amb un volant enorme i moguts per petits motors diesel (encara que mica en mica s’estan substituint per motors elèctrics), circulen a tota velocitat amunt i avall. I avisem: no s’aturen davant de res! Cal anar amb molt de compte, perquè és molt fàcil despistar-se davant de tantes coses sorprenents i no veure’ls a venir. De fet, els comerciants no són gaire amics de les visites turístiques, i tot i no mostrar excessivament que estan emprenyats (com a bons japonesos), tothom sap que els turistes molesten més que altra cosa. Us imagineu que al vostre lloc de treball organitzessin visites per veure com ho feu? És per això, que últimament cada vegada és més difícil assistir a la subhasta de la tonyina, un dels moments més sorprenents que es poden veure al mercat.
L’activitat principal comença ben d’hora. De 3:00 del matí fins a les 10:00 és quan trobem més moviment. La subhasta comença entre les 5:00 i les 5:30, i cal ser puntuals, ja que no dura gaire. Quan nosaltres vam anar-hi, no calia fer res, simplement intentar trobar lloc entre l’estret passadís disposat al ben mig de la nau on exposen les enormes tonyines. El lloc era ple de turistes com nosaltres, que intentàvem trobar un espai lliure des d’on tenir una bona visió. Una mica agobiant, però us assegurem que val la pena. A partir del 2010 es va restringir moltíssim l’entrada, i calia apuntar-se a una llista per poder accedir-hi. I aquest any creiem que les coses estan pitjor, i que ara és molt difícil que et deixin entrar (si algú ha anat últimament ens ho pot confirmar).
Som en ple gener i, tot i que hi ha dies que refresca, no podem dir que faci molt de fred. Tenim el costum, quan voltem pel nostre poble de Les Franqueses, de mirar cap al cim del Montseny. Estem esperant aquella nevada que el deixi ben enfarinat. Sempre hem trobat més agradable veure qualsevol muntanya amb neu, com si fos una cosa natural, encara que a casa nostra, cada vegada costi més de veure-la.
Aquest dimecres, en teníem tantes ganes que vam decidir pujar fins al Turó de l’Home (1700 mts.), un dels nostres llocs preferits tan per veure postes de sol, com la primera neu. El plan havia de ser perfecte. Un dia assolellat ens acompanyava i el començàvem dinant a la Borda de l’Avi, un magnífic restaurant situat a la carretera entre Sta. M. de Palautordera i Seva. Allà visitem l’ermita de Sant Bernat i ens trobem amb cavalls i gossos.
A mida que pujàvem, ja vèiem que molta neu no trobaríem. Primer parem al mirador de les Goitadores, a 1.171 metres, amb bona part del Parc del Montseny als nostres peus. Continuem pujant per la carretera fins al cim, parant cada dos per tres per fer una foto o simplement gaudir del lloc. Gairebé som a dalt quan comencem a veure com el voral de la carretera és blanc. No n’hi ha molta, però com si fóssim uns nens petits, ens fa molta gràcia trobar-ne.
Finalment, ens trobem baixada la barrera que hi ha a l’ últim tram de la carretera. Allà si que hi ha uns quants centímetres de neu, i sense un bon 4×4 o unes cadenes ens és impossible continuar. Però no ens fa res, una capa blanca ens envolta i recordem que hem complert el nostre propòsit. A més, per arrodonir el dia, el cel ens regala una d’aquelles meravelloses postes de sol. Ens quedem fins que marxa pràcticament el darrer raig de llum. Després toca baixar per aquella carretereta estreta gairebé a les fosques, però ho fem amb un gran somriure a la cara. Som conscients que no fan falta moltes coses per ser feliç…
Alcatraz, situada en una pequeña isla frente a la ciudad de San Francisco, debe de ser la cárcel más conocida del mundo. Series y películas han contribuido a agrandar su leyenda, y es un lugar de visita obligada si visitamos la ciudad.
Su función como penitenciaría terminó en 1963, cuando fue cerrada, y posteriormente entró a formar parte del Parque Nacional Golden Gate. Hoy, es uno de los lugares más visitados de la ciudad de San Francisco.
Llegamos a la isla y nos impresiona lo que vemos…El famoso tranvía de San Francisco con Alcatraz al fondo
Para llegar a The Rock, como también es conocida la cárcel, es necesario tomar el ferry, concretamente desde el muelle Pier 33, donde encontramos la empresa Alcatraz Cruises, que es la encargada de gestionar las visitas. Dependiendo de la época del año, reservar con tiempo es una buena opción, ya que no será necesario hacer colas para comprar los tickets y tendremos garantizada la entrada.
La visita en sí empieza en el ferry que hace el trayecto de 5 kilómetros de distancia que hay entre el puerto y la isla. Este recorrido también es muy interesante, ya que las vistas que ofrece de la bahía de San Francisco, y sobre todo del Puente Golden Gate son espectaculares. Una vez llegamos,además de la cárcel y todo su conjunto, también podemos ver el faro más antiguo de toda la Costa Oeste de los Estados Unidos (ver info de nuestra ruta). La visita no tiene un tiempo estipulado, ya que podemos pasear por las instalaciones todo el tiempo que queramos, y subir a cualquiera de los barcos de vuelta. Eso si, hay que estar atentos a cuál es el último ferry que vuelve a la ciudad, y no despistarnos para no perderlo (os lo decimos por experiencia …)
El pabellón D era para los presos más peligrososLa vuelta al atardecer puede ser un bonito espectáculoUno de los ferris que realizan la rutaLas vistas de la ciudad desde la isla son preciosasLa isla, aunque de pequeñas dimensiones, destaca en la Bahia de San Francisco
Desde 1934 hasta el 21 de marzo de 1963, es decir 29 años, estuvieron recluidos personajes tan famosos como el gángster Al Capone, Robert Franklin Stroud (el hombre pájaro), o Alvin Karpis, el recluso que pasó más tiempo entre barrotes. Además, en la isla vivían parte de los guardias que se encargaban de la seguridad de la prisión, así como a sus familias. En la visita podemos caminar entre los diferentes pabellones de celdas, el patio de la prisión, y algunas dependencias de los guardas. Si acompañamos este recorrido de las audio-guías disponibles, aún conseguiremos imaginarnos más fielmente cómo sería la vida dentro de estos muros. Las audio-guías están grabadas emulando las experiencias en primera persona, del personal de seguridad de la cárcel y los presos, lo que ayuda a muchísimo a revivir como de dura sería la estancia allí.
El Golden Gate Bridge visto desde el patio de la prisiónAhora los guardia vigilan las instalaciones, no a los presos 😛No se necesita mucho para imaginarse a los guardias armados vigilantes en las torresLa visita de pabellones es la parte más destacada del Tour
Algunas celdas se mantienen como eran originalmente, y sorprende ver los reducidísimos tamaños donde los presos tenían que pasar largas condenas. La leyenda aumenta con una de las fugas más famosas de todos los tiempos. El 12 de junio de 1962, Frank Morris y los hermanos Anglin, lograron fugarse de Alcatraz, aunque nunca se ha podido saber si lograron llegar con vida a la costa. La película «La fuga de Alcatraz», protagonizada por Clint Eastwood, recrea toda la odisea necesaria para escapar de la prisión más cinematográfica de la historia: The Rock.
Skyline de San Francisco desde AlcatrazEl Faro de la isla es el más antiguo de la Costa OesteLas dimensiones de las celdas impresionan por su reducido tamañoQuisimos probar una corta reclusión en la celda 🙂Desde el barco podemos observar como el Golden Gate se tiñe de rojo al atardecer
Imprescindible, como ya hemos dicho antes, visitarla si estamos en la ciudad. Una manera diferente de recorrerla, es en alguno de los tours nocturnos que también se hacen. Y si sois grandes deportistas, cada mes de junio se celebra una importante competición de triatlón, donde podremos nadar los 2,4 kilómetros que separan la prisión de la costa, hacer 29 kilómetros en bicicleta por el Presidio y correr 13 km. por el Golden Gate Park. Uf! Cansa sólo de leerlo …
El restaurant Blanc, ubicat al cèntric Hotel Ciutat de Girona, ofereix, segons ells mateixos, cuina mediterrània amb tocs orientals. La veritat és que no vam veure molta cuina oriental a la carta, però sí una varietat de plats molt equilibrada. Tot i la seva decoració, i d’aquí ve el seu nom, de color blanc i un aspecte molt refinat (podríem dir «pijo»), no estem parlant d’un restaurant d’alta categoria, sinó d’un lloc de relació qualitat-preu adequat per dinars que no ens cremin la butxaca però amb un bon menjar, que és el que interessa.
Amanida mediterrània (hummus, mousse d'albergínies, formatge feta...)Rissotto de ceps amb parmesàAmanida de maduixots amb formatge de cabraMagret d'ànec amb poma i salsa OportoMilfulles de llom ibèric amb ceba, xampinyons i cepsFilet de porc amb salsa de Jabugo
La presentació dels plats és molt bona, i la quantitat, encara que aquest és un tema més subjectiu que cap, no és excessiva, però tampoc ens deixarà amb gana. Cremes, sopes, amanides variades, rissottos i fideuas són els primers que ens podem trobar a la carta. Alguns peixos, com el bacallà, el salmó o els calamars, o la carn (plats senzills però correctes) és el que ens trobem com a segons. Una mitjana de 8 euros en els primers i 11 euros en els segons és el ventall de preus. Les postres inclouen pastissos com la Sacher, gelats diversos, fruites, tiramissú, etc…
Els Íssims del Blanc, un parell de coulants amb xocolates negre i blancaTiramissú
En resum, un restaurant que sense oferir uns plats d’altíssima qualitat, sempre és un valor segur sense que la factura final ens faci molt mal. No espereu res sorprenent ni sortir amb la sensació d’haver descobert el restaurant ideal, però compleix.
cartes
El total del dinar per a quatre persones (desembre 2011) amb aigua va ser de 96 euros. (24 euros/persona)
Después de hablar de la ciudad de Berlín, ahora toca hacerlo de sus habitantes. Imposible, en tan pocos días, definirlos sin equivocarnos, pero sí que podemos explicar lo que nos han parecido, las sensaciones que nos han transmitido.
En escapadas como ésta, no intentamos (de hecho, ni lo queremos) conocer cómo son las personas de la ciudad visitada. Nos limitamos a pasear y observar cómo viven. Simple y claro. La relación que establecemos es de turistas 100×100. No es que en otros lugares no actuamos igual, pero muchas veces depende del lugar que visitas y los días que puedes estar en un país, los que hacen integrarte más.
A pesar de ser una de las ciudades más habitadas de Europa, nunca tuvimos la sensación de multitud
En Berlín, como en muchas ciudades grandes, te sientes tan pequeño e invisible, que incluso lo agradeces. Puedes ir a tu ritmo, sin prisas, sin estrés, sin un rumbo fijo. Sólo sabes que tu billete de avión tiene un día y una hora que te hará volver a casa. Un mapa y una guía, algunos consejos de amigos y ganas de caminar y descubrir rincones, son todo lo necesario para pasarlo bien.
Los mercados navideños estaban presentes por toda la ciudad
Ya lo hemos comentado alguna otra vez, pero el mejor lugar para observar cómo son las personas de otro país son las cafeterías. Nos encanta, después de mucho caminar, entrar a tomar un café y dedicarnos a observar a la gente. Las mesas cercanas a las ventanas son magníficas para este trabajo. Y no penséis que hablamos de un extraño vouyerismo, eh? Sino simplemente descansar, disfrutando de un buen café y ver cómo actúan los berlineses, en este caso. Un ejemplo claro sería imitar las expresiones que ellos usan. Sin tener ni idea de alemán y con unas cuantas palabras aprendidas en la guía, nos gusta escuchar y repetir palabras que oímos del vocabulario coloquial. Ahora, también tenemos que admitir que, después de empezar una frase en alemán, hemos tenido que cambiar rápidamente al inglés, sobre todo cuando la persona con la que manteníamos la conversación, nos contesta en su idioma pensando que quizás la entendemos…
Una buena merienda es indispensable para continuar descubriendo BerlínNunca sabes a quién puedes conocer mientras descansas haciendo un café…
El nivel de inglés de los berlineses nos vuelve a hacer pensar, como ocurre cuando visitas buena parte de Europa, que algo estamos haciendo mal aquí con los idiomas. Es un país que, como nosotros, doblan a su idioma la mayoría de películas, lo que siempre hemos pensado que es un gran error. Si nos acostumbráramos a ver la tele en versión original y subtítulos desde pequeños, seguro que el nivel de inglés no sería el mismo. Entonces, ¿cómo es que en Alemania, tanto los jóvenes como mucha gente mayor, tienen un inglés más que correcto? ¿El sistema educativo? Pues seguramente. Pero bueno, mejor que pare de hablar sobre este tema, que no quisiera salirme de lo que verdaderamente habla este blog: los viajes!
El metro és uno de los transportes más utilizados por los berlineses
Y después de tanto «rollo», todavía no hemos dicho nada de los berlineses! Difícil definir como son los habitantes de una ciudad que ha sufrido dos guerras mundiales, que casi fue destruida en 1945 por los bombardeos, que enloqueció por el nazismo y la persecución a los judíos, que estuvo dividida por un muro de hormigón durante 28 años… Lo mejor es coger la mochila, pasear por sus calles, y encontrar una bonita cafetería donde tomar un café al lado de una gran ventana…
Sal y Descubre 