Sal y Descubre

La tranquil·litat de l’illa d’ Eivissa. (2a part)

La nostra ruta per l’illa comença per l’oest. Cala Comte és una bona opció per prendre un bany. El Sunset Ashram Beach Bar, és el xiringuito que presideix la cala. La seva terrassa, amb vistes al mar, és un bon lloc on prendre una copa mirant l’infinit i escoltant el que el DJ ens vulgui “punxar”.

El poble de Sant Antoni és massa gran pel que volíem, però és una bona opció si es busca més activitat.
A Cap Negret (nord-oest) trobem el restaurant/hostal La Torre, des d’on es pot observar una bona posta de sol. Serveixen amanides, tapes per picar i sucs diferents. L’opció més econòmica (de fet, gratis) és seure a les roques que trobem al voltant de la seva terrassa. Les vistes són igual d’impressionants. Però veure com s’amaga el sol amb un suc acabat de fer no té preu…

Al nord, diverses cales fan goig. Cala Xuclà, cala Xarraca, així com la cala de Benirràs, on recomanem per dinar el xiringuito «Deseo».

Per veure unes bones vistes, es pot arribar fins la Punta de Sa Creu. Allà un estret camí de terra condueix fins als penya-segats i permeten una visió més amplia de l’illa.

Cap al nord-est és imprescindible arribar fins la platja des Canar, cala Boix, o la cala Mastella, on podem tastar un bon bullit de peix. Allà, gairebé amagat entre roques, trobem el restaurant “El Bigotes” (veient l’amo s’entén perfectament el nom del local…) A les 12h en punt comencen a fer bullir el peix en una olla immensa. D’allà treuran plats fins acabar-la, per afegir després l’arròs al caldo restant, que serà el segon plat. No busqueu res més, fàcil i boníssim. Això sí, cal arribar d’hora per no quedar-se sense dinar.

I una mica més al nord, trobem la platja d’Aigües Blanques, que permet, a diferència de les cales, una llarga passejada per la sorra. Allà, l’activitat nudista es barreja tranquil·lament amb la resta de banyistes.

Ritme al mercat Hippy de Punta Arabí

Els dimecres és el dia del mercat Hippy que es munta a la Punta Arabí (Es Canar). Un munt de paradetes de roba i objectes d’artesania esperen als visitants.

Igual de conegut és també el mercat de Les Dàlies, a Sant Carles de Peralta, però aquest el fan els dissabtes. Allà és mític parar a fer un mos al bar Anita, la seu de Correus del poble (sí, sí… tot en en un!).

Precisament pobles com aquest de Sant Carles, o els de Santa Eulària, Sant Joan, Sant Miquel… mereixen una visita. Igual que Santa Gertrudis, plena de bars i restaurants i amb un clar ambient nocturn.

Ens falten dies per descobrir més racons i petites cales amb aigües transparents, però sabem que és un lloc per tornar. L’oferta de vols, i la seva curta durada, fan que sigui un lloc molt fàcil de visitar.

La ciutat d’Eivissa segurament necessita diversos dies per descobrir-la, però nosaltres, que buscàvem la tranquil·litat, destinem més dies a la resta de l’illa que a la seva capital. Visitem la part vella, el Passeig Vara de Rei, i sobretot la zona emmurallada de Dalt Vila. Ens sembla magnífica.

La tranquil·litat de l’illa d’ Eivissa. (1a part)

Tranquil·litat, pau, relax… Això és el que buscàvem quan vam decidir anar a Eivissa; i això és el que vam trobar.
No sempre es pot triar una bona època per viatjar, però visitar l’illa a finals de maig ha sigut un encert. Poca gent encara, però amb un inici del bon temps que permetia el bany a les platges. Per moure’ns triem l’opció del lloguer de moto (recomanem Casa Valentín). Una Vespa 125cc. ens permet la màxima mobilitat. Aparquem allà on volem. Només una cosa a tenir en compte: per les nits refresca, i s’ha d’anar lleugerament abrigat si no es vol patir en els trajectes llargs. Conduir gairebé sols per les carreteres (sobretot al nord) és un plaer.

Per dormir triem l’hotel/casa rural Es Cucons. Genial! Situat al mig del camp, a prop de Santa Agnès, i amb només 16 habitacions repartides per la finca, ens aporta la pau que busquem.

Tot i així, ens trobem amb una gran desgràcia a l’illa. Es declara l’incendi més gran que mai hagi afectat Eivissa. Dimecres 25 de maig anàvem cap a la platja d’Aigües Blanques, quan vam divisar una gran fumera. El mal pressentiment que en aquell moment ens va venir, va quedar confirmat hores després. El foc cremava més de 1.ooo hectàrees al terme de Sant Joan de Labritja. Després de sopar, i tornant cap a l’hotel, vam decidir parar en un caminet al costat de l’entrada d’una arbreda, per fer fotos. Necessitàvem obscuritat absoluta, ja que volíem mostrar el cel estrellat amb el núvol de fum i les flames. Eren les 12 de la nit. L’aventura va ser majúscula, ja que els pocs cotxes que circulaven a aquelles hores i per aquelles carreteretes paraven per demanar-nos si teníem problemes… Costava explicar que només volíem fer fotos!!

Balenes a Península Valdés. Argentina

Les balenes, els mamífers més grans del planeta, tenen «enganxada» a Cristina. Sent una atracció especial per aquests animals, i és per això que, quan viatgem, intentem realitzar l’avistament de balenes si el nostre destí és un lloc propici per veure-les.

Un dels diversos llocs on hem pogut fer-ho (i dels millors), ha sigut a la Patagonia Argentina. A la Península Valdés, i més concretament a la ciutat de Puerto Pirámides, trobem diverses empreses encarregades de l’observació de les balenes al seu hàbitat natural. Nosaltres decidim contractar els serveis de Botazzi, molt coneguda a la zona.

Cada any arriba a aquesta zona, els golfs Nuevo i de San José, la balena Franca Austral. Aquest cetaci visita les costes per aparallar-se i reproduir-se. De color negre o gris fosc, destaca per les aletes pectorals, amples i curtes. El cap, arrodonit, és gairebé un terç de tot el cos. Te dos orificis respiratoris per on expulsa l’aire en forma de «V» fins a una alçada de 4 metres, mesuren uns 15 metres i pesen entre 40 i 60 tones. Enormes!!!

L’excursió es fa en barques petites de no més de 20 persones, amb uns guies que donen moltíssimes explicacions, i quan es produeix el contacte amb les balenes, es crea un respectuós silenci i només se sent la respiració dels cetacis. La sort, o més aviat, la voluntat d’aquests animals, fa que cada excursió sigui única. Mai saps quantes balenes veuràs, ni quant s’aproparan. Nosaltres vam tenir la sort d’apropar-nos moltíssim, de fet ens passaven per sota l’embarcació, i de veure un parell de salts. És al.lucinant veure un animal d’aquestes proporcions treure gairebé tot el seu cos fora de l’aigua.

La sensació de ser petit, minúscul, davant d’aquests mamífers i en ple oceà, és més gran que mai…

Bath. Una de les millors universitats de tota Anglaterra.

Suposo que si la Marta, la meva germana, no hagués fet l’Erasmus a Bath, mai haguéssim visitat aquesta bonica ciutat. Volíem fer-li una visita mentre estudiava a la gran universitat que tenen allà i, dit i fet, vam decidir comprovar si eren certes les coses tan boniques que ens deia quan parlava d’aquest lloc.

Bath, situada al sud-oest d’Anglaterra, és ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. És coneguda pels seus balnearis termals provinents de tres fonts i per la seva enorme universitat.

Té alguns dels millors tresors arquitectònics i històrics d’Europa, així com unes famoses Termes Romanes. La ciutat es troba a només dues hores en tren de Londres.

És molt fàcil descobrir-la a peu. El seu centre no és gaire gran, i passejant es pot gaudir de la seva arquitectura georgiana, i una gran varietat de restaurants i pubs. Us recordo que la ciutat és plena de joves universitaris,és a dir, de vida no en falta!!!

El centre de la ciutat el presideix l’església de Saint Peter i Saint Paul, coneguda com a Bath Abbey. També trobem molt a prop el conjunt d’edificis conegut com The Circus, un conjunt de cases d’arquitectura georgiana, que forma un perfecte cercle al voltant d’una gran plaça. Els rumors expliquen que més d’un famós té casa allà… Pulteney Bridge és el bonic pont que creua el riu Avon i que va ser construït el 1773. És ideal per travessar-lo i visitar les encantadores botigues que hi ha a banda i banda.

Royal Crescent és un conegut conjunt de 30 cases en forma de mitja lluna.

La universitat de Bath és enorme. Es troba envoltada per boscos i llacs, i per visitar-la cal fer una llarga passejada entre vaques, arbres i molta natura. Està situada entre les deu millor universitats d’Anglaterra. La Marta i la Sheila van estudiar part de l’últim any de carrera allà, i ens van fer de guies.

La costa marroquina: Essaouira

Essaouira és una de les ciutats amb més encant de tot el Marroc. Situada a la costa atlàntica, es converteix en un cop d’aire fresc, si com va ser el nostre cas, vens de l’interior del país. Després d’uns dies de ruta per territori sec i desèrtic, és tot un canvi radical visitar les platges d’Essaouira.

Una llarga muralla separa la costa de la ciutat, semblant a les fortificacions europees, en canvi també en trobem d’altres de més petites, amb un marcat estil musulmà, dintre de la ciutat. La majoria de cases estan pintades en un blanc immaculat, i les seves teulades són blaves. Nosaltres ens vam allotjar al Riad Lalla, propietat d’una parella de catalans. Situat en plena medina, molt acollidor i maco.

La pesca és una de les activitats més importants, i és tot un espectacle veure com els pescadors descarreguen el peix de les seves barques. Homes, dones, nens… tothom ven peix al port (les sardines són les reines). Cistelles, papers de diaris o cartrons a terra, són els expositors que fan servir per ensenyar la mercaderia. Però no és pas un espectacle per turistes, sinó que forma part de la vida quotidiana dels seus ciutadans. Comprar-los peix directament és una gran experiència, ja que després te’l poden cuinar als “xiringuitos” que voregen la platja. La competència és ferotge. Tots diuen que són els millors, els més barats, et criden des de qualsevol punt, et venen a buscar.. Pots triar el producte fresquíssim que també tenen exposat davant les taules, i au! a regatejar.

Un altre canvi substancial, és el “toque” un pel més europeu a tota la ciutat. Sobretot en la roba que vesteixen homes i dones i els seus restaurants. Segurament és degut al turisme, encara que això no arriba a notar-se tant com per decidir no visitar-la. Un dels factors que fa tant atractiva la ciutat, és precisament aquest barreja entre l’estil més modern i el més clàssic. La visita al seu port, la medina i el seu zoco són rutes bàsiques.

Port d’Essaouira

Construint un vaixell de manera artesanal

Capvespre al port

Venent el peix

Una de sardines !!!!

Res més bo que el peix a la parrilla

Esperant clients a la carnisseria…

Un consell, si la ruta és en cotxe, us serà gaire bé impossible aparcar a la ciutat sense haver de pagar. I no pas per deixar-lo als pàrquings, sinó perquè existeix una norma no escrita, on a tot arreu et trobes algú que et demana uns dirhams per vigilar-te el vehicle. I et donen rebut i tot!!!

Cathédrale Notre Dame de Paris.

No se que tenen les catedrals, potser la seva solemnitat, la seva història, el seu silenci, o simplement la seva vistositat… però ens agrada visitar-les a qualsevol ciutat on anem.

I Paris no és una excepció. La seva Catedral, Notre Dame, és visita obligada. D’estil gòtic, va ser acabada al segle XIV i està situada a la petita Île de la Cité, al mig del riu Sena, al cor de Paris.

Situació de Notre Dame

Ara que està tan de moda el tema de les construccions de les catedrals, amb novel·les com “La Catedral del Mar”, d’Ildefonso Falcones; o “Els pilars de la Terra”, de Ken Follet; Notre Dame encara supera aquesta fama. Les mil i una versions que han fet de l’obra “Notre Dame de Paris” (la historia d’amor de la gitana Esmeralda i el geperut Quasimodo), de Victor Hugo segurament en tenen la culpa.

Tot i no ser de les més grans, ni les més belles, aquesta Catedral té alguna cosa que fa que et transportis ràpidament al passat. És fàcil passejar pel seu interior i imaginar temps passats. Aquí van coronar a Enric VI i a Napoleó, aquí van beatificar a Joana d’Arc, aquí van tenir lloc revoltes durant la Revolució Francesa…

Marrakech. Jemaa-el-Fna, la plaça dels marroquins.

La Plaça Jemaa-el-Fna ha sigut durant segles el centre neuràlgic de Marrakech, i l’emblema de la ciutat. De totes les grans places que hem pogut visitar, aquesta les supera en activitat. De fet, la mateixa plaça sembla un organisme viu.

El lloc és un gran solar obert, sense cap tipus de mobiliari urbà, sense voreres ni asfalt, sense una arquitectura marcada, però amb una gran atracció visual. L’envolten, per un costat, els carrerons que entren als “zocos”, i per una altre, una sèrie d’edificis emblemàtics com la Banque du Maroc, Correus, la Sûreté Nationale, el Club Med, i uns quants restaurants i cafeteries amb les millors vistes d’aquest gran espai.

Durant el dia està ocupada sobretot per paradetes que venen suc de taronja o fruits secs, domadors de micos i ensinistradors de serps, tatuadores d’henna, venedors d’aigua, els famosos “cuentacuentos” envoltats de marroquins… Però mentre el dia avança, les ofertes de diversió canvien. Comencen a sonar uns tam-tams que ja no pararan fins ben entrada la nit. Les fumeroles de les cuines ambulants omplen l’ambient amb colors i olors especials.

El secret per triar una bona paradeta per sopar a la Plaça Jemaa-el-Fna és que estigui ben plena de marroquins i pocs turistes…

Diuen que la Plaça Jemaa-el-Fna és el restaurant a l’aire lliure més gran del món. La quantitat de paradetes que ofereixen tot tipus de plats és enorme, i la competència entre ells és dura però sana. Tots intenten atreure’t amb els millors preus i, segons ells, els més exquisits plats. I els eslògans que no faltin: “Mejor que Ferran Adrià”, ens deien…

clica per veure l’article «Fes i la Medina»

clica per veure l’article «La Kasbah d’Aït Benhaddou»

clica per veure l’article » Essaouira i la costa marroquina»

clica per veure l’article «Ruta pel desert d’Erg Chebbi»

Chicago. The Windy City

Existeixen diverses teories per anomenar a Chicago la “ciutat del vent”. Visitar-la a l’octubre ens ajuda a entendre perfectament una d’elles: el clima. Estius molt calorosos, hiverns amb temperatures de fins a 15 graus sota zero, i el vent que pot bufar amb moltíssima força, fan de la ciutat una diversió pels meteoròlegs. La tercera ciutat més gran dels Estats Units és perfecta si es vol una mica més de calma que a Nova York, però sense perdre l’esperit d’una gran ciutat americana.

No és estrany que la ciutat sigui un immens plató per pel·lícules o sèries de TV. Els seus carrers i edificis serveixen per il·lustrar la típica ciutat americana, té un aire molt familiar, però és molt difícil d’ubicar. Obres plano i tothom sap que és Chicago, però focalitzes en un punt concret i podria ser qualsevol gran ciutat.

No em direu que LaSalle Street no us recorda a la peli de “Los Intocables”, amb els gàngsters metralleta en mano…

Un dels símbols més moderns de la ciutat, és el Millenium Park. Veritable pulmó verd, ple de jardins, amb un auditori immens per fer concerts, i l’escultura The Cloud Gate, més coneguda com “The Bean” (la mongeta), per la seva forma. Feta de plaques d’acer polit, és totalment hipnòtica, ja que reflexa tot el seu voltant…

Un altre factor que destaca a la ciutat és el metro. Conegut com “L”, aquest mitjà de transport és dels més antics dels Estats Units, i un dels més transitats. És famós per què, bona part de les seves línies passen per estructures elevades sobre el carrer. D’aquí prové el seu nom “L” (Elevated).

“Semana Santa” a Granada.

La suma de Setmana Santa (un dels actes religiosos-festius més bonics de veure) i la ciutat de Granada (possiblement una de les ciutats més maques d’Espanya) és espectacular.

Les processons de les diferents “Hermandades” o “Cofradies” omplen els carrers de la ciutat de turistes i devots seguidors. Les aglomeracions de gent són molt grans, i aquest fenomen rep el nom de “Bulla”. La gent s’amuntega quan s’aproxima una cofradia, i moltes vegades arriba a formar-se un autèntic tap on és impossible moure’s. La “bulla” es forma i es desfà sola, i és per això que no cal agobiar-se. El secret és no voler anar en contra de la multitud i deixar-se arrossegar.

El grup que es forma just davant del “Paso” i que decideix seguir la capçalera, ja sigui per motius religiosos, o com en el nostre cas, per fer fotografies, rep el nom de “cangrejeros”, perquè caminen cap enrere mentre tothom avança.

I potser un dels millors llocs per veure passar una Hermandad a Granada és a la Carrera del Darro. Diuen alguns, que és un dels carrers més romàntics i macos del món, i segurament no s’equivoquen. La carrera del Darro i el Paseo de los Tristes, és un lloc pintoresc, estret i que voreja el riu, on trobem monuments i edificis històrics, hotels, tabernes, restaurants… amb l’Alhambra al cap d’amunt com a vigilant de la zona.

Gaudim mentre acompanyem la Verge de la Cofradia Nuestra Señora de los Dolores per llocs estrets i plens de gent. El ritme és lent i la paciència és important. El “paso” s’apropa, els nazarenos, amb els seus capirotes deixant al descobert només els ulls, són personatges imponents; sota els “faldones”, les peces de tela que tapen l’estructura del “paso”, s’intueixen els “costaleros”, suant de valent per portar a hombros tot el pes. El capataz, la persona responsable de conduir el “paso”, va cridant ordres… Els trajectes (chicotá), són els moments que recorren els “pasos” des que s’aixequen de terra (levantá), fins que s’atura la marxa (arriá). Els silencis es complementen amb els aplaudiments. Quines sensacions, quines emocions!!!