Ens desplacem a la petita illa de Miyajima per veure una de les imatges més relacionades amb el Japó. La Torii flotant. Bé, flotant si la marea és alta, perquè depenent de l’hora no hi ha aigua. El lloc és maquíssim i amb la caloreta que fa, disfrutem de les vistes amb uns gelats a la mà. Qué ricos!!!

Per tota l’illa passegen cérvols que s’apropen per robar-te alguna cosa de menjar. Deuen ser els únics lladres que ens hem trobat a tot el Japó!!! Aquí la gent sembla incapaç de timar-te (un home d’una botiga on vam dinar, va sortir corrents darrera nostre perquè s’havia equivocat amb el canvi i ens tornava el que ens devia). No ens estranya que quan els japos vénen a Barcelona…

Els cérvols al principi fan molta gràcia, però com portis alguna cosa de menjar, no te’ls treus de sobre. Mireu que li passa a la Cris mentre es menja un gelat:

Arribem a la ciutat d’Hiroshima d’horeta i de seguida veiem que aquí, tot gira al voltant del record de l’explosió de la bomba atòmica. Monuments, estàtues, plaques… tot és molt emotiu. Ens movem en tramvia, que és el mitjà més ràpid i econòmic. Anem cap al centre i visitem el “Dome”, un antic edifici governamental que va ser dels pocs que no van desaparèixer literalment per l’explosió, i  va quedar en runes. Però que han mantingut per recordar el mal de la bomba. La veritat és que impressiona.

Continuem per l’avinguda de la Pau, observant la flama de la Pau (una flama que mantenen sempre encesa fins que s’eliminin totes les armes nuclears al món) i entrem al museu de la Pau (fixeu-vos que tot està relacionat amb el mateix tema). Maquetes de la destrucció de la ciutat, fotos i explicacions varies, ajuden a entendre més la data del 6 d’agost del 1945, moment de l’explosió. Tot és ple d’escoles que visiten la ciutat per conèixer la història de Japó.

Per cert, després de 19 dies de viatge (que són 456 hores de res…) sempre junts, vam separar-nos per uns moments. Bé, de fet, la paraula exacta seria perdre’ns. Quin sustu!!!!!!                                                  

Como personas humanas que somos, hem de menjar per continuar amb forces la nostra ruta. I encara no ens hem cansat del menjar nipó. És cert que trobem a faltar una truiteta de patates o les “pechugas” de pollastre de la Mela, però la varietat és tan gran, que no cansa. A més, quan arribem a una ciutat més gran sempre podem visitar un italià per canviar el xip. Com ja hem dit, inclús l’aventura d’entrar en restaurants sense carta en anglès és emocionant. Mai saps que et trobaràs, i el riure està garantit.

I la “guinda” del pastís, mai millor dit, són les postres. Tenen una cultura al voltant dels pastissos. Cafeteries especialitzades en enormes “cakes”, plenes a l’hora de berenar i pastisseries que semblen museus. Aquí és costum regalar algun detallet quan es visiten els uns als altres, i portar un dolç és molt habitual. Els tenen exposats com autèntics tresors (de fet, alguns com jo, ja els consideràvem així des de sempre).  I la presentació és tota una experiència visual. Hi ha algunes cafeteries que tenen només una persona per tallar mil·limètricament les porcions. Mònica, vine cap aquí!!!!!

Takayama és una bonica ciutat que es pot descobrir caminant, ja que la majoria de coses a veure són al centre i és fàcil arribar a peu. Té un parell de mercats matinals on vénen de tot (la fruita sobretot és boníssima) i el casc antic és ple de botigues tradicionals, restaurants i cases particulars. Hi ha moltes destil·leries i botigues de sake, que és molt popular a la zona.

Els dos fem “petits” amics a la ciutat. El japonès ja no és un problema per nosaltres…

La ciutat és plena de botiguetes de records (la majoria amb molt bon gust), i altres vénen el sake (licor típic fet amb arròs).

Una mica més allunyat (s’ha d’anar en bus), trobem el museu a l’aire lliure de Hida-no-Sato.

Trobem vàries cases tradicionals que es van desmuntar en diferents parts de la regió i es van portar aquí. Molt maco.

Se’ns en va la pilota! Com que ja hem provat l’experiència de llogar un cotxe a Hokkaido, ho tornem a provar.Triguem més d’una hora en fer tots els tràmits (i no pas pel papeleo, sinó perquè costa molt fer-nos entendre). El plan era agafar busos per desplaçar-nos per petites poblacions, però decidim que el cotxe ens dóna més llibertat de moviments. Només aconseguim que ens programin un recorregut al GPS, i que l’aparell ens doni les instruccions en anglès, però tot el que surt a la pantalla està en japonès, i no ens atrevim ni a pujar el volum per por de no saber què toquem. De fet, encara ens arrisquem més, perquè no ens agrada la ruta que ens marca el navegador (autopista), i decidim seguir un mapa íntegrament en llengua nipona, per anar per carretera de muntanya. Això si, hem d’aturar-nos per demanar indicacions unes quantes vegades…

Finalment aconseguim arribar al poblat de Shirakawa-go. És ple de cases típiques de la zona, d’estil rural i anomenades “gassho-zukuri”, que vol dir literalment: mans en oració, per la forma de les seves teulades fetes amb palla. Són maquíssimes! Algunes es poden visitar per dins.

Des d’un mirador tenim una vista magnífica d’aquestes cases.

Totes són fetes de fusta i palla, i encara que sembli que no aguantin el pes, són fortíssimes.

T         

El poblet és ple d’horts on algunes famílies cultiven la terra. I deu ser molt bona… Mireu quin carbassó!!! Como en el huerto de la Asun!!!

Al visitar alguna d’elles, et conviden a te.

Ens aturem en aquesta bonica localitat per veure sobretot el seu castell i jardins. Fa molt sol i respirem tranquil·litat. L’hotel on dormim és molt maco, i a la recepció tot són amabilitats. Una dona de recepció diu que fa classes de castellà i practica amb nosaltres. És surrealista: ens fem entendre en una mescla de japonès-anglès-castellà. Sembla que som en una mena de setmana cultural, a la ciutat, i de casualitat tenim la sort d’assistir a un mini-concert a uns jardins. Genial!!! Ens arrisquem com mai i entrem a sopar a un lloc on no tenen carta en anglès i no parem de riure per fer-nos entendre… Al Japó trobem dos tipus de restaurants, els més turístics, on tenen carta o plats amb rèpliques de plàstic a l’exterior, i els que no saps ni què et trobaràs. Només sabem que són restaurants per unes petites cortinetes a la façana, però ni tan sols pots entreveure com són per dins. Un cop obres les portes i et treus les sabates, comença l’aventura!!!!

Mireu com aprofitem els temps als trens!!! Ja ens passa sempre, però aquest viatge estem dormint poquíssim. Volem aprofitar al màxim els dies… De fet, la major part d’aquest blog, és feta als trens. Aprofitem els trajectes per escriure i posar fotos i quan arribem a algun lloc amb connexió a internet, pujem les pàgines que hem fet…

El castell de Kanazawa-jo és espectacular.                                   La zona és plena de parcs i jardins. Entre ells el de Kenroku-en.

Ja actuem coms els japonesos davant la càmera!!!                           Els jardins són un reflex de la tranquil·litat que ens envolta.

No és el Cobi de Barcelona 92, però fem amics on anem…         Sembla que siguem als jardins de Caproig, però no!, és Kanazawa

I us deixem un video amb una part del xou que vam muntar en un tranquil restaurant de Kanazawa. Encara que ens va costar entendre’ns, tot van ser ajudes i amabilitat per part del personal…

Nikko deu ser un dels pobles més turístics del Japó. I si anem en dissabte, encara s’assembla més a Port Aventura. Però val la pena fer una passejada per la seva zona de boscos i temples, que són Patrimoni de la Humanitat. Ja no sabem quants temples hem vist, però com sempre, ens agrada apartar-nos una mica de la gentada i descobrir altres racons. Aquí vam trobar unes classes de Kendo (un art marcial japonès on van equipats amb armadura, anomenada bogu, i un sabre de bambú, anomenat shinai), que ens van encantar…

           A la majoria de temples trobem les Tori (portes d’entrada)                            Una gran Pagoda sobresurt entre els arbres.

Molts portaven carritos per passejar als gossos.      Us hem dit que la mitjana d’edat al Japó és molt alta?          Dinem a un lloc super-freaky

Al ser una zona religiosa, es fan celebracions. Vam veure un casament i una mena de comunió amb nens.

        Mireu quins nuvis…                    Els convidats super elegants    I aqui els nens no vesteixen de marinerito.       Classes de Kendo. Semblava Kill Bill

Avui hem visitat el bonic poble d’Hiraizumi. Després de la tempesta d’ahir (la cua del tifó), avui torna a sortir el sol. Decidim llogar unes bicis, como dos jovenzuelos de Verano Azul, per recórrer el poble i visitar la zona de temples. És xulíssim! La zona és molt tranquil·la i la gent és la més amable que ens hem trobat fins el moment.

                         Somos Pancho y Bea!!! Chanquete-San ha muertooooo!!!                              Temples de Chosun-ji. Mireu quina campana…

I entre tants temples, descobrim un petit bosc de bambús que ens captiva. És espectacular!

I tornant dels temples, ens trobem amb molts camps d’arròs. És el temps de recollida i el deixen assecar.

        Us pengem un video amb la nostra etapa del tour-san d’avui:                                I un altre on es veu que cada dia estem més integrats…

Avui deixem l’illa de Hokkaido. Quina pena!! Ens ha agradat molt i hem vist paisatges realment bonics. De moment, hem tingut molta sort perquè hem anat esquivant el tifó que passa pel Japó aquests dies. Tot i així hem vist dies de sol, pluja i neu. A més, tenim poques hores de llum, ja que a les 17h ja se’ns fa fosc.

Sort que hem descobert els “onsen”, els banys calents japonesos. Abans d’arribar, pensàvem que potser faríem com a molt un per fer la gracieta, però li hem agafat el gustillo i sempre que podem entrem en un. Son muy limpios estos japoneses!!!

Us pengem unes fotillos de natura: