Després d’un parell d’hores de ruta, som a Kaikoura. L’objectiu principal és veure balenes, ja que és un dels emplaçaments on més se’n veuen. Tot i tenir la reserva feta, decidim canviar de plans i deixar la sortida en vaixell per demà. El mar està molt mogut i les previsions pinten que millorarà de cara a demà.

Tot i així, aprofitem el dia visitant el centre del poble i les seves platjes. Fem una caminata per la Kaikoura Peninsula Walkway, vorejant els penya-segats i caminant entre camps. Es poden veure colònies de foques, gavines… Ens haurem de fer naturalistes per reconèixer tanta fauna!

   

Després de la rutilla, hem arribat al càmping. Quan ens anàvem a endollar a la corrent, hem conegut als nostres nous veïns, un noi i una noia de Barcelona. La segona parella catalana del viatge! Ens fa ilu poder parlar una mica en català, que no sigui entre nosaltres! Hem estat xerrant una estona, però amb el fred i el vent que feia fora, ens hem acomiadat, desitjant-los bon inici de viatge. Ells han arribat avui… I nosaltres ja som dels veteranus!

Avui ens ha fet força bon dia, tot i que a la tarda s’ha tapat molt i ha començat a bufar el vent. Però al capvespre, el sol ha tornat a sortir i ens ha ensenyat els Kaikouras Marins. Són les muntanyes de 2.610 metres que voregen el poblet. Diuen que no hi ha molts llocs al món on muntanyes d’aquesta alçada arribin tan a prop del mar.

 

Estem cansats i arriba el moment del relax. Fem un aperitiu amb una copeta de vi blanc de Nova Zelanda. S’entén per què el blog es diu “La Bona Vida”??

Durant tota la nit ha estat plovent. Quan ens hem llevat, ja hem vist que la nostra idea de fer el vol amb helicòpter i l’excursió sobre el glaciar, era impensable. Per això, hem recollit els trastos i carretera i manta! De fet, la pluja no ha parat en tot el dia i hem aprofitat per avançar en el nostre trajecte (anem força endarrerits sobre la previsió inicial).

 

 

Pel camí, hem parat a veure les Pancake Rocks. Són unes roques arran de platja que tenen forma de crepes, posats un sobre l’altre. El dia no acompanya gaire però la foto de rigor no pot faltar!

   

 

Hem parat a Hokitika a dinar i finalment, després de 8 hores de carretera, hem creuat el país horitzontalment i, de la costa oest, ens hem plantat a l’est. I com és aquest país !!! Ens apropem a on volem dormir, Hanmer Spring, i para de ploure, i aquesta llum tan especial de Nova Zelanda ens regala uns momentets. No hi ha fotografia que la pugui copsar. A més, els camps són plens de “kowhai”, uns petits arbrets que donen brillants fulles grogues i mai hem vist un groc tan llampant a la natura.

 

Al poble de Hanmer Spring hi ha un centre d’aigües termals. Anem a banyar-nos????

 

Ah! Per cert…

 

FELICIDADES JOSE !!!!!!

Deixem Queenstown i els seus esports d’aventura i anem camí dels glaciars. Durant el trajecte, ens aturem a Bruce Bay, una solitària platja on la gent de ruta pel país, escriu missatges a les pedres: salutacions, dites, fórmules matemàtiques…  Original!

 

Però de la part romàntica del viatge, també passem a la part freaky. Només 5 quilòmetres més endavant, trobem un punt on alguns deixen la seva roba interior penjada d’una tanca. Alguns es desprenen de les seves paraules i altres de la seves intimitats en forma de calçotets… La qüestió és deixar una part teva al país!

Arribem al Glaciar Fox. Estem relativament a prop del mar i enlloc del món, a aquesta latitud, es poden trobar glaciars tan a prop de l’oceà.

Abans d’arribar al segon glaciar d’avui, parem a dinar a peus del llac Matheson. Normalment, es poden veure els pics més alts del país (Cook i Tasman) reflectits a les seves aigües. Però avui, el dia no acompanya gaire i les muntanyes estan ben tapades per la boira.

Després de dinar, a 23 quilòmetres, arribem al glaciar Franz Joseph. Amb una caminata de mitja hora, et situes a peu del glaciar.

 

Demà tenim pensat fer un vol amb helicòpter i fer una excursió sobre el glaciar. Però la previsió del temps diu que hi haurà molta pluja i anem a dormir amb la certesa que no podrem caminar sobre el gel.

Avui hem visitat Queenstown, una petita ciutat que respira aventura i emoció pels quatre costats. Els carrers són plens d’oficines on reservar la teva sortida en llanxa ràpida, la teva baixada en ràfting o el teu salt en bungy-jumping. De fet, en aquesta ciutat, tot just avui, fa 22 anys que es va inventar això de llençar-se des dels ponts…

Hem fet una volteta i hem dinat, en plan pic-nic, al parc més gran de la ciutat, amb vistes al llac Wakatipu.

I quan hem sortit d’allà, he anat a fer el que venia a fer aquí: saltar des del mític i històric pont del Kawarau lligat amb una corda, a 43 metres d’alçada!! La Cristina no ho ha acabat de veure gaire clar però jo volia provar-ho, encara que fos una vegada a la vida.

Es passa una mica de nervis, perquè des del moment que et col.loquen l’arnés, fins que és el teu torn per saltar, passen uns minuts que es fan interminables. Però un cop ja et toca, els monitors són molt amables i fan moltes bromes però t’expliquen les normes de seguretat a seguir. La veritat és que jo no estava molt atent, només veia el riu als meus peus. La Cristina estava en una espècie de mirador intentant fer el seguiment en vídeo de tot el salt però jo, entre els nervis i que m’he hagut de treure les ulleres, no la veia i no sabia on mirar. Només el riu. El monitor em fa el compte enrera: TRES (el riu es fa més petit), DOS (això està molt alt!), UN (què carai, d’alguna cosa hem de morir!!)… I salto cap endavant!!!! No sé quants segons de caiguda lliure però sembla que no estiguis lligat enlloc. El riu, que tota l’estona m’ha semblat molt lluny, ara, en una mil.lèssima de segon, l’he tingut tan a prop que gairebé mig cos, ha entrat a l’aigua. BRUUUUUTAAAAAAL!!!!!!!!!

 

Avui hem confirmat allò que expliquen els habitants de Nova Zelanda. Al sud del país el temps pot canviar en segons. I la zona dels Fiords encara més: és un dels punts del planeta on més plou. Nosaltres, per no ser menys, avui estàvem com el temps: canviants!!!

No teníem clar què fer. Finalment hem decidit anar a Milford Sound. És el poble més visitat de NZ. No perquè sigui maco, sinó perquè dos dels ítems turístics més famosos es troben aquí. El creuer pel seu fiord, i el que es considera el millor trekking del món. Nosaltres, per portar la contraria, no hem volgut fer ni l’un ni l’altre.

Ens havien dit que el creuer pel Milford no era tan maco com el que ja havíem fet ahir, i no teníem ganes de pujar en un vaixell enorme ple de gent.

I el trekking ha sigut més pensant en la nostra condició física. De fet, per fer-lo sencer es necessiten 4 dies, i no tenim ni les forces ni el temps necessari… Però hem optat per muntar-nos el dia a la nostra manera. Conduir tranquil·lament, parar allà on volíem a fer fotos i buscar un lloc espectacular per plantar la caravana i dinar. Total, que un trajecte que segons la guia es fa en 2 hores i quart, l’hem fet en 5.

  

Hem gaudit de la carretera i les seves vistes. Llacs, cascades, arbres, plantes, animals… Una mica de tot.

    

 

Hem vist els famosos Kea (després dels Kiwis són els ocells més característics de l’illa), i hem muntat un petit espectacle pels turistes:

Al vespre, i després d’uns minuts d’indecisió, hem començat a fer quilòmetres cap a la ciutat de Queenstown, però sabent que seria massa tard per arribar. Per sort, hem trobat un càmping molt tranquil·let al poble de Kingston, i aquí ens hem quedat a passar la nit. Avui sopem a la caravana, i mentres la Cristina prepara el pollastre i les patates, encara em dóna temps sortir al poble i fer les últimes fotos del dia.

Ben d’hora ens hem aixecat avui per l’excursió que teniem programada. Això ens ha permet veure el llac Te Anau amb una llum maquíssima. (Us hem parlat ja de la llum en aquest país? Per una persona que estima la fotografia, la llum és la base de tot, i aquí te una cosa especial…).

 

El fiord Doubtful Sound és un dels més grans del país. És deu vegades més gran que el Milford, encara que és menys conegut que aquest. Per nosaltres és perfecte. Molts menys turistes i més tranquil.litat. A més, decidim contractar un vaixell petit, on com a màxim naveguem 14 persones. El temps és molt variable, però per això estem a una de les zones més humides del planeta. Ara surt el sol, de cop cauen quatre gotes, ara una mica de boira…

 

 

Estem més de quatre hores navegant, i la gent que puja amb nosaltres és molt maca. De fet, per primer dia en tot el viatge, trobem una parella de catalans. Estan fent la ruta en sentit contrari a nosaltres i ens expliquem un munt de consells.

Ens ha sortit un dia rodó i acabem el dia ben contents. Sembla mentida que cada jornada que passa, trobem un al·licient nou que fa aquest viatge super especial. Tornem esgotats cap al càmping per intentar descansar. Cada dia volem recollir-nos aviat per recuperar forces, però ja hem desistit. És impossible. No parem quiets!!!

Ensenyem la caravana i acompanyem fins al poble a la Rosa i al Cristià, la parella de catalans que hem conegut al vaixell.

Avui, de camí a Te Anau, el poble d’entrada per anar a veure els fiords, hem parat a veure el pont penjant del poblet de Clifden. És de l’any 1899 i la veritat és que fa força por el seu estat de conservació. Tot i això, hem volgut provar com es veu tot des d’allà dalt…

A mig matí hem arribat a Te Anau però no hem pogut contractar cap excursió per anar a veure cap dels dos fiords importants de la zona: el Doubt Foul i el Milford. De moment, hem reservat la primera per fer-la demà al matí, ni més ni menys que a les 7:00h. Però la veritat és que fa molt bona pinta. La tarda d’avui l’hem aprofitat per anar a visitar les Glowworm Caves, unes coves sota les muntanyes que voregen el llac Te Anau, on hi viuen milers de cuques de llum. En un principi, l’excursió no ens cridava excessivament l’atenció però un cop l’hem fet, ens ha agradat força! Ens han portat per una gruta natural feta pel pas del riu que impressionava i finalment, hem fet una rutilla en una petitíssima barqueta pel riu, completament A LES FOSQUES, per anar a veure on viuen el gran nombre de cuques de llum. Maquíssim! Semblava que algú hagués fet una instal.lació de llums de led blaus per tot el sostre de la cova!! La pega és que no us ho podem ensenyar perquè no deixen ni fer fotos ni gravar en vídeo… Una pena!

Després hem anat a fer una volteta pel poble. És troba al costat del llac amb el mateix nom, Te Anau, el segon més gran del país.

 

PD: Us assegurem que no hi ha cap foto retocada, eh? Alguns heu deixat comentaris on dubteu d’això… (Eh, Oriol Esteve?????, prepara els bitllets que fliparàs…).

 

I avui, d’hora cap al càmping a fer dutxes i rentadores perquè demà ens hem de llevar mooolt d’hora! Aquest càmping està molt bé. Les instal·lacions són de primera i tenen de tot. Com que fa bon dia, decidim dinar a l’exterior.

I volem ensenyar-vos com és la nostra “caseta” per dins! Maca, eh???

Avui ens recullen a les 8 del matí a la porta del nostre hotelet per anar a fer una ruta a l’illa d’Ulva. Aquesta és una illa encara més petita que Stewart, on no hi viu pràcticament ningú. Bé, humans, volem dir, perquè d’ocells, com els wekas, n’hi ha la tira!

    

 

La nostra guia, una noia experta en temes ocellaires i fanàtica de veure tooot el que es mou i que tingui ales, ens parla, en un lent i pausat anglès (cosa que agraïm moltíssim), de cada espècie d’ocell que anem sentint i veient i cada arbre o planta que ens trobem pel cuidadíssim bosc per on caminem durant més de 4 hores.

Ens sorprèn la manera com els “kiwis” o habitants de Nova Zelanda, cuiden i respecten tot el que té a veure amb la natura, els animals i tot el seu país. Està clar que si ells no vigilen totes les espècies estranyes que poden venir de fora i invair el seu hàbitat, ningú ho farà per ells. És normal i habitual, veure a les aduanes dels aeroports, com controlen als turistes per evitar l’entrada de malalties al país. Et revisen les sabates i no et deixen entrar cap tipus de menjar.

La nostra guia ocellaire d’avui, ens explica que els boscos de Nova Zelanda són gairebé idèntics als boscos de fa milions i milions d’anys. El fet que no hi visquin mamífers (quan Nova Zelanda es va separar dels altres continents, els mamífers encara no existien), fa que tot estigui intacte i que fòssils d’arbres que s’han trobat, siguin exactament iguals que els que encara viuen als boscos d’ Stewart Island.

La pena ha sigut marxar d’aquesta illa sense poder veure cap kiwi. Ens referim als animalons que es diuen igual que la fruita. Són de la mida d’un pollastre. Només surten de nit i és moooolt difícil de veure, tot i que aquí és el lloc de Nova Zelanda on és més habitual poder fer-ho. Quina llàstima! Però la nostra experiència aquí, ha sigut molt xula!

Quan tornem amb el ferry, ens fotografiem a Sterling Point, on trobem uns indicadors amb les distàncies quilomètriques a vàries ciutats de tot el món.

PD: Volem agrair a la quantitat de gent que ens està seguint i deixant comentaris del nostre bloc. Estem al.lucinant!!! Gràcies a tots.

Per primer dia durant la nostra ruta, ens separem de la nostra caravana… Oooohh!! Però la deixem en un pàrking vigilat durant un dia i mig per agafar un ferry que, en una hora, ens portarà fins a la petita illa d’ Stewart Island. És un petit tros de terra, més o menys el tamany de Singapur, on hi viuen unes 400 persones. Quan arribem al moll, el senyor de l’hotel que hem reservat, ens ve a buscar i el trobem amb un cartellet on posa “Puente”. Pues allá vamos!

 

Després d’ensenyar-nos les quatre coses importants del centre del petit poblet, que es diu Oban,  i de donar-nos l’habitació, agafem una de les “tracks” (rutes per fer a peu) que hi ha per tota l’illa i recorrem un bon tros, al voltant de 5 kilòmetres! Durant tot el trajecte, ens acompanya l’espessa vegetació i tots els sorollets dels ocells que hi ha repartits per aquella zona.

 

 

Acabem cansats però contents! Per celebrar-ho, anem a un dels pocs restaurants que hi ha al poble a sopar. Boníssim!!

Ha plogut tota la nit i quans ens llevem (7 del matí) encara continua. Però això no ens atura. Fem una excursió fins les cascades de “Purakaunui Falls”. Tot el camí és ple de les típiques falgueres d’aquest país. Encara molles per la pluja, tenen un verd super-intens. Després ens apropem a veure les “Cathedral Caves”, però la marea està pujant i el camí està tallat. Quina ràbia!

  

Visitem una platja més, “Curio Bay”. Aquí veiem un pingüí més, i fòssils d’arbres petrificats. Les onades i el vent encara potencien més la solitud de la zona.

  

 

 

Busquem un punt alt entre els penya-segats i aparquem la caravana per dinar. La Cristina prepara uns macarrons amb carn mentre veiem les gavines per la finestra. Ni el millor restaurant podria igualar això!

 

Continuem la ruta fins la ciutat d’ Invercargill. Fem un berenar dels nostres i anem de compres. Necessito un pantaló de xandall !!!