DIA 13. Ruta ocellística a Stewart Island

Avui ens recullen a les 8 del matí a la porta del nostre hotelet per anar a fer una ruta a l’illa d’Ulva. Aquesta és una illa encara més petita que Stewart, on no hi viu pràcticament ningú. Bé, humans, volem dir, perquè d’ocells, com els wekas, n’hi ha la tira!

La nostra guia, una noia experta en temes ocellaires i fanàtica de veure tooot el que es mou i que tingui ales, ens parla, en un lent i pausat anglès (cosa que agraïm moltíssim), de cada espècie d’ocell que anem sentint i veient i cada arbre o planta que ens trobem pel cuidadíssim bosc per on caminem durant més de 4 hores.

Ens sorprèn la manera com els “kiwis” o habitants de Nova Zelanda, cuiden i respecten tot el que té a veure amb la natura, els animals i tot el seu país. Està clar que si ells no vigilen totes les espècies estranyes que poden venir de fora i invair el seu hàbitat, ningú ho farà per ells. És normal i habitual, veure a les aduanes dels aeroports, com controlen als turistes per evitar l’entrada de malalties al país. Et revisen les sabates i no et deixen entrar cap tipus de menjar.

La nostra guia ocellaire d’avui, ens explica que els boscos de Nova Zelanda són gairebé idèntics als boscos de fa milions i milions d’anys. El fet que no hi visquin mamífers (quan Nova Zelanda es va separar dels altres continents, els mamífers encara no existien), fa que tot estigui intacte i que fòssils d’arbres que s’han trobat, siguin exactament iguals que els que encara viuen als boscos d’ Stewart Island.

La pena ha sigut marxar d’aquesta illa sense poder veure cap kiwi. Ens referim als animalons que es diuen igual que la fruita. Són de la mida d’un pollastre. Només surten de nit i és moooolt difícil de veure, tot i que aquí és el lloc de Nova Zelanda on és més habitual poder fer-ho. Quina llàstima! Però la nostra experiència aquí, ha sigut molt xula!

Quan tornem amb el ferry, ens fotografiem a Sterling Point, on trobem uns indicadors amb les distàncies quilomètriques a vàries ciutats de tot el món.