The City of London, o més senzillament, The City, com popularment se la coneix, és una de les ciutats europees que cal visitar. Per la seva importància, per la seva vida, o pel motiu que ens vulguem inventar, és imprescindible passar uns dies en aquesta gran ciutat.
El Palau de Westminster i el Big Ben són una icona de la ciutat.
33 boroughs, o districtes municipals, formen el Londres actual. Més de 7 milions i mig d’habitants, que inclouen una de les barreges ètniques més grans de tota Europa. Simplement passejant pels carrers cèntrics es pot gaudir moltíssim. Milers de persones de totes les races, procedències i cultures es barregen en continu moviment. Punks, hippis, rockers, snobs, gòtics… mesclats amb un munt de turistes! És relativament fàcil moure’s pel centre. El caos circulatori és suportable , ja que va ser una de les primeres metròpolis en instaurar un sistema de peatge per accedir en cotxe a la zona cèntrica.
El Tàmesis divideix la ciutat en dos.
Les cabines de telèfon vermelles, els famosos autobusos de dos pisos, o els coneguts “black cab”, com s’anomenen els taxis londinencs, són tot un símbol.
Què seria de Londres sense les cabines telefòniques?El famós Big Ben.
Hi ha llocs que són de parada obligatòria i que formen les postals més típiques. Un d’aquests és el Palau de Westminster, la seu parlamentària del país, amb el conegudíssim Big Ben, la torre amb el rellotge més famós del món. Tot i que oficialment només la campana principal de dins s’anomena així, tot el conjunt ha heretat el nom. La torre està dissenyada en un estil gòtic victorià, i fa un total de 96,3 metres d’alçada. D’aquests, 35 metres són només de l’agulla feta amb ferro fos. El seu pes es calcula en més de 8.600 tones. També trobem un munt d’edificis històrics, com el Buckingham Palace, amb la famosa cerimònia del canvi de guàrdia.
Entrada al British Museum
Picadilly Circus és una famosa plaça situada al barri de West End. Connecta Regent Street amb Picadilly Street. La seva proximitat a les principals zones comercials i d’oci han fet d’aquest lloc un punt de trobada important. Destaquen les grans pantalles de vídeo i els anuncis de neó. Sota la plaça es troba l’estació de metro amb el mateix nom. També trobem l’estàtua d’Eros, que s’ha convertit en una icona.
The Tower Bridge és un dels ponts que travessen el Tàmesis.
Els transports públics no són només un mitjà per moure’s. sinó també veritables símbols nacionals. El London Underground (conegut com The Tube), va ser la primera xarxa d’Europa i avui en dia és una de les més grans i llargues del món. Va començar a funcionar el 1863 anomenant-se Metropolitan Railway, d’on ve el mot “metro”.
Durante millones de años, el paciente y constante río Colorado, ayudado por la lluvia, el viento y el hielo, erosionaron una de las formaciones rocosas más espectaculares del mundo. Está considerado una de las maravillas naturales del mundo y está situado dentro del Parque Nacional del Gran Cañón (uno de los primeros parques naturales de Estados Unidos).
Tiene unos 400 kilómetros de largo y entre 6 y 29 kilómetros de ancho. Hay puntos donde la profundidad es de 1.600 metros.
Desde la zona de los hoteles, bordeando el acantilado, sale un camino llamado «Trailhead Bright Angel», que baja hasta el río. Es una de las diferentes rutas que existen para visitar el Cañón. Nosotros hicimos un trocito pequeño, y aunque la bajada es muy cómoda de hacer, se tiene que vigilar con la vuelta. Subir supone un gran esfuerzo, y conocer el estado físico personal es básico para no encontrarse con dificultades. Se recomienda que si se quiere llegar hasta el río, se haga en dos días como mínimo, ya que abajo hay un refugio donde te puedes quedar a dormir.
Los cóndores americanos sobrevolando el Canyon
Los colores de las rocas cambian constantemente…
Todo el Grand Canyon está en continuo proceso de cambio, incluso el color de la roca se vuelve diferente a medida que avanza el día. Del blanco del mediodía evoluciona a los tonos rojos de la tarde. Es en este momento cuando empieza a esconderse el sol, que el Cañón aún supera su denominación de Maravilla Natural.
Impresionan las dimensiones de estas paredes de roca y los relieves de las piedras hipnotizan. Nos podemos pasar horas mirando al infinito mientras cambian los colores del horizonte, pero el cambio de temperatura lo hace difícil. Parece mentira que, cuando se va la luz, exista tanta diferencia de grados entre el día y la noche.
Qué tranquilidad y silencio… Pero hay que tener cuidado con las alturas!!!
Una opción para ver la espectacularidad de este Parque, es sobrevolando la zona en helicóptero o avioneta. Pero no hay que olvidar pisar el terreno uno mismo, y los trekings y caminatas bordeando los márgenes del Cañón son el mejor ejemplo.
El pase de diapositivas requiere JavaScript.
Dos moteros haciendo ruta en Harley. El auténtico espítiru americano…
Formant una triple frontera entre Argentina, Brasil i Paraguai, trobem un dels espectacles naturals més impressionants que podem trobar al nostre planeta. Les cascades d’Iguazú!!
Aquestes estan dividides, més o menys equitativament, en dos grans Parcs Naturals: el Parque Nacional Iguazú, Argentina, i el Parque Nacional do Iguaçu, Brasil. Tot és culpa del curs del riu Iguazú, que de sobte queda literalment «trencat» i l’aigua es precipita en més de 275 cascades.
Es poden moure volums d'aigua de fins a 12.000 litres per segon.A les fotos no semblen tant grans, però si cliqueu per engrandir la imatge, es poden veure persones com formigues caminant per les passarel·les.El soroll de l'aigua quan cau és ensordidor.Les passarel·les ajuden a moure's per les instal·lacions i permeten apropar-se moltíssim als salts d'aigua.
El nom prové d’ajuntar les paraules «i» més «guasú», que en llengua guaraní volen dir literalment: «aigua» «gran».
Alguns dels salts arriben als 80 metres d’alçada, com per exemple el conegut com «La garganta del diablo». Les passarel·les construides per tot el Parc permeten apropar-se moltíssim als salts d’aigua, tot i que en època de pluges alguns poden estar tancats per perill de riuades.
Les passejades o trekings també són ideals en aquests Parcs. Recorreguts com els de «Macuco», permeten observar la fauna de l’entorn, de clima tropical i selvàtic.
Una altra experiència única és apropar-se en barques fins a sota mateix dels salts d’aigua. Algunes empreses d’excursions, et porten literalment a veure la cascada, i tot i repartir impermeables per a tothom, és impossible no acabar xop.
Per veure-les en tot el seu conjunt, és necessari travessar la frontera, ja que cada país defensa que les vistes són més impressionants des del seu costat del Parc. Tant el sector argentí, com el brasiler, van ser declarats Patrimoni de la Humanitat.
Les passejades amb vistes als salts d'aigua són tot un espectacle.Quan creues per davant de les cascades sembla que plogui continuament, ja que el vent fa moure l'aigua.El Parc és ple d'animals, ja que es troba en un ambient de selva subtropical.
Nova York no s’assembla a cap altra ciutat del planeta. És simplement la ciutat per excel·lència; el més pur exemple del millor i el pitjor que ha pogut produir la civilització urbana. Visitar-la pot arribar inclús a ser addictiu…
Panoràmica al capvespre de Manhattan, amb l'inconfusible Empire State BuildingL'Skyline de la ciutat és únic
Orientar-se a Manhattan no és difícil. Excepte el Downtown, on els carrers no segueixen una estructura clara, a la resta de la ciutat (des del 14th St. cap al nord) el planell de la illa es representa com una quadrícula regular.
Els taxis grocs són un altre símbol de la ciutat.Mai trobaràs una cantonada sense alguna cafeteria / restaurant.
Les «avenues» són verticals, de nord a sud; i els «streets» horitzontals, van d’est a oest. La línia de demarcació vertical és la Cinquena Avinguda. Els carrers, a més del número correlatiu, es denominen East o West, segons a quin costat es trobin d’aquesta gran avinguda. Una gran excepció és Broadway, una llarguíssima avinguda de 33 quilòmetres que travessa tota la illa en diagonal.
El famós Brooklyn Bridge comunica la illa de Manhattan amb Brooklyn.Miss Liberty, s'ha convertit en una espècie de postal inseparable de Nova York.Un inmens rectangle al centre de Manhattan forma Central Park.
Encara que sigui la primera vegada que la visitem, la sensació de conèixer Nova York sempre ens acompanya. La televisió i el cinema l’han fet el plató més universal. De fet, els carrers de la ciutat són el decorat, cada any, de més de 900 películ·les i sèries de TV.
L'Atlas es troba a la 5th Av. just davant de la Catedral de Sant Patrick.Voltant pels carrers trobem grafittis tan famosos com els de Banksy.Al sud de Manhattan trobem l'estàtua de la Llibertat.
El juny del 2008 decidim fer una escapada al Marroc. I una de les coses que decidim fer, és passar una nit al desert. Fem una ruta en dromedaris per les dunes d’Erg Chebbi, el desert situat a l’est del país, a la frontera amb Algèria.
Mitjà de transport idoni pel desert. Semblem autèntics tuaregs!!! (bé, no gaire, la veritat...)
Dues hores de passejada en camell i arribem a les haimes que tenen preparades per passar la nit al desert. La ruta és per la tarda i el sol va marxant a mida que ens aproximem. Els colors que agafa la sorra amb la posta de sol, són realment espectaculars. El marró s’intensifica, i es barreja amb diferents tons de vermells. Anem amb un grup reduït de turistes i la sensació de solitud és enorme.
El campament es troba sota una duna enorme. De pel·lícula!
La tranquil·litat que es respira és impressionant.
Les haimes, tot i la seva simplicitat, són encantadores. Ens llevem a les 5 del matí. Encara estem adormits, però pujem per les dunes properes per tenir una bona visió de la sortida del sol. Ens allunyem una mica, i tenim la sensació d’estar completaments sols en aquest món. Quina meravella! Diuen que aquí, al desert d’ Erg Chebbi, es troben algunes de les dunes de sorra més altes del planeta. Algunes són enormes. Som a les portes del desert, però podem fer una mirada completa al nostre voltant i només som capaços de veure sorra…
La nit arriba, però unes espelmes i la lluna plena ens ajuden a veure prou bé.
Tranquil·litat, tranquil·litat i més tranquil·litat…
Passar del caos del basar de Marraqueix a la soletat del desert, és tota una experiència.
Un parell de terratrèmols, en menys d’un mes, a països on hem viatjat recentment ens ha fet adonar-nos de com de fràgil és el món.
Primer va ser Nova Zelanda, el mes de febrer, i ara el Japó. Dos pensaments vénen al cap quan succeeixen catàstrofes com aquestes:
Sorpresa en un primer moment, i ràbia després.
Sorpresa perquè mai t’esperes un fenòmen d’aquestes característiques, perquè no creus possible que ciutats, llocs o edificis que has visitat hagin quedat destruïts. Ràbia perquè no pots fer res per evitar aquest tipus de desastres naturals. Només 3 mesos després de visitar per exemple la ciutat de Christchurch, a Nova Zelanda, veus per la tele la seva catedral mig derruida. Sembla impossible. Encara recordem passejar per davant i esmorzar a la cafeteria del costat amb el mossèn a la taula del davant.
Catedral de Christchurch destruida i la seva cafeteria.
I al Japó encara pitjor. El tsunami ha arrassat una bona part del país. Nosaltres vam visitar la principal zona devastada només de passada, però encara al.lucinem amb les imatges que arriben per televisió.
Tsunami al Japó. Foto: Kyodo News/Associated Press
Tot això no ens farà pas replantejar les ganes de viatjar, però si ser encara més conscients del poder de la natura.
La gastronomia madrilenya mereix un apartat especial. Plena de restaurants, la ciutat ofereix un ventall de possibilitats il.limitat per l’estómac. Des de bars de tapes semblants al del país basc, passant per restaurants especialitzats en el típic cocido madrileño, fins a cuines de renom internacional. La butxaca decideix on menjar.
Nosaltres volem fer un petit tast del més típic de Madrid. Comencem pel bocadillo de calamares i fritura a bars com el Sol Mayor, al carrer de Postas, on els cambrers treballen a mil per hora.
Marchando una caña y un bocadillo de calamares...
Degustem al restaurant Malacatin l’autèntic cocido madrileño. Tot i ser un restaurant d’aire retro, sembla com si el mismíssim Ferran Adrià hagués fet una deconstrucció d’aquest típic plat. Caldo, cigrons, patates, col, xoriço, morcilla, pollastre, vedella, peus de porc, cansalada… Tots els ingredients es serveixen per separat, però junts donen forma i sabor…
També visitem el mític restaurant Casa Lucio. Turistes com nosaltres, atrets pels famosos Huevos Estrellados, són els que omplen el local.
¡Una de huevos estrellados con jamón!
Altres opcions interessant són, per exemple, el mercat de San Miguel, ple de paradetes per “tapear”. I totes les tavernes que omplen els carrers de Cava Alta i Cava baja, del barri La Latina.
La degustació de tapes és famosa al Mercat de San Miguel.
No una, sinó un parell de vegades, necessitem anar a San Ginés. Diuen que és la millor xocolateria de Madrid. Ho volem comprovar amb porres i xurros.
Els quatre crítics gastronòmics a la Chocolateria San Ginés.Para merendar, un chocolate con porras
Barris com Malasaña o Chueca s’han de visitar. Són plens de bars i ambient, sobretot nocturn.
Ambient nocturn al barri de Chueca.Fent l'aperitiu al barri de Chueca
Del 26 de febrer a l’ 1 de març visitem Madrid. Volem descobrir una ciutat plena de llocs emblemàtics, racons maquíssims, i uns restaurants “para chuparse los dedos”. Segurament és una de les ciutats europees amb un centre més marcat. Tot i tenir un área metropolitana molt gran (viuen més de 5 milions i mig de persones), el districte del centro, és fàcil de recórrer a peu. La Plaza de Oriente, la Gran Via, la calle de Alcalà, la Plaza Mayor, o la mítica Puerta del Sol, mereixen una passejada.
A la cruïlla entre Alcalà i la Gran Via, es troba el famós edifici Metropolis
La Cibeles i el Palau de Comunicacions, seu de l’alcaldia de Madrid.
La gran Plaza Mayor en un dia perfecte per seure a les seves terrasses
La mítica Puerta del Sol és plena de vida les 24 hores del dia
La Plaza de Oriente és plena d’artistes de carrer
El diumenge és per visitar el mercat del Rastro, tot i que pot resultar impossible moure’s per la quantitat de gent que ha tingut la mateixa idea.
Mercat del Rastro, al voltant de la Plaza de Cascorro.
Autèntics «barquillos» madrilenys
També ens arribem fins al parque del Retiro, veritable pulmó verd de la ciutat. L’estany és ple de joves i families que naveguen amb les barques de lloguer. Davant trobem el gran monument d’Alfons XII, lloc de reunió dels madrilenys.
L'Estany del Retiro, ple de barques.
No ens oblidem de la cultura. Plena de grans museus, destaca el Prado. Es necessitarien dies per recórrer totes les sales, plenes de pintures dels grans pintors espanyols.
La Cristina, tota una entesa en Goya, visitant el Prado.
Aquest cap de setmana hem anat a visitar els nostres amics, que viuen a Llavorsí (Pallars Sobirà).
Diumenge, vam aprofitar per anar a fer una excursió amb raquetes pel camí que porta des de l’estació de Port Ainé, a 2.000 metres d’alçada, fins a St. Joan de l’Erm. La nostra guia, l’Imma, forma part de l’equip de Guies de Muntanya de l’Alt Pallars http://www.guiesdemuntanya.com/.
Ens ha agradat molt l’experiència i tota l’explicació que ens ha anat fent dels animalons que viuen a les muntanyes, ens ha ajudat a entendre més el nostre entorn. Per fer-ho, ha utilitzat les petjades i rastres que ens han anat deixant sobre la neu nova, caiguda durant la nit. Guineus, picots, esquirols, cabirols… No s’han deixat veure, però segur que ens observaven en la llunyania…
En resum, bona companyia, bon menjar, un sol meravellós i un paisatge brutal!!!
A la «Reserva Faunística Pingüinera Punta Tombo», trobem la colònia més gran al món del pingüí de Magallanes.
Situada a Puerto Madryn, Argentina, la Reserva ofereix al viatger l’oportunitat de caminar entre pingüins. Només s’ha de seguir una norma: no tocar-los!
Aquests arriben cada any a Punta Tombo per aparellar-se i tenir les cries. Després surten cap al nord-est de Sudamèrica per retornar l’any següent.
Sal y Descubre 