Aquesta setmana (12 al 14 març 2012) decidim desconnectar anant a Palamós, el nostre racó favorit per fer-ho. Tot i trobar-nos alguns valents que es banyaven a la platja, nosaltres no ho som tant, però sí que aprofitem la tranquil.litat de la sorra per llegir escoltant les onades (no hi ha res millor!). Les temperatures comencen a pujar, i a sobre estem gairebé sols…
Però del que volem parlar és de la boira. Després d’un sol molt maco al matí, i un dinar a un bon restaurant, la sorpresa és grossa quan surts de nou al carrer i no veus res a poca distància! La boira envaeix el poble i el mar. I com que això no és cap impediment per gaudir de la jornada, us oferim el que ens vam trobar.
Segons els meteoròlegs, aquest fenomen és molt normal en aquesta època de l’any. La raó és que l’aigua encara és molt freda, però l’aire comença a arribar prou calent com per provocar un contrast de temperatures que faci aparèixer la boira.
En un parell d’horetes el sol es va tornar a imposar, gairebé coincidint amb el capvespre, i Palamós tornava a recuperar el seu aspecte «normal», però per uns instants, la boira ens va oferir una visió diferent del que estem acostumats…
Situada entre el río Spree y el canal Kupfergraben, en la ciudad de Berlín, encontramos la Isla de los Museos(Museumsinsel), que acoge el complejo museístico más diverso del mundo. Formada por cinco edificios (Altes Museum, Neues Museum, Alte Nationalgalerie, Bode-Museum y Pergamonmuseum) fue declarado Patrimonio Cultural de la Humanidad en 1.999, gracias a su valor histórico.
Construido entre mediados del siglo XIX hasta principios del XX, en un principio exhibía la colección real de arte prusiano, hasta que en 1.918 se convirtió en Fundación pública. A pesar de sufrir muchos daños y desperfectos durante la II Guerra Mundial, actualmente está en un proceso de renovación, que no terminará hasta 2.014, cuando el complejo aún quedará más unificado con la creación de un importante edificio de entrada y un gran centro para visitantes que conectará todos los museos.
Sería imposible hacer una sola entrada para hablar de este Museumsinsel, pero queremos explicar cuatro detalles de uno de los museos sobre antigüedades, arte islámico y de Oriente Próximo más importantes del mundo: el Pergamonmuseum.
Construido entre los años 1.910 y 1.930, el Pergamonmuseum es conocido sobre todo por albergar enormes réplicas de imponentes conjuntos arquitectónicos. El ejemplo más impactante es, sin duda, el Altar de Pérgamo (170 aC). Su friso escultórico se encuentra entre las obras maestras del arte helenístico y muestra la llamada Gigantomaquia, la guerra entre los dioses y los gigantes.
El enorme Altar de Pérgamo preside una de las salas del MuseuDetalle del relieve del friso en el Altar de PérgamoAunque falta un buen trozo de friso, los dibujos ayudan a imaginarse la Gigantomaquia
Otra destacada obra, que pertenece a la arquitectura romana, es la Puerta del Mercado de Mileto (siglo II dC). Imaginaros las dimensiones de la sala que acoge esta puerta de más de 16 metros de altura…
La Puerta de Mileto, de más de 16 metros de alto, ocupa otra de las salas del Museo
La parte que acoge las exposiciones sobre Oriente Próximo, contienen más de 270.000 objetos provenientes, en gran parte, de las excavaciones alemanas realizadas a principios del siglo XX en Babilonia, Assur, Uruk… Una de las principales atracciones es la reconstrucción de la Puerta de Ishtar, datada de la época de Nabucodonosor II (siglo VI aC).
A pesar de sus 15 metros de altura, esta Puerta de Ishtar, era la más pequeña del temploNumerosos fragmentos de escritura cuneiforme hablan de la construcción de la Puerta de Ishtar durante el reinado de Nabucodonosor II
Y, a nivel de anécdota, os explicaremos que es uno de los pocos museos que hemos visitado que está permitido hacer fotos. Ya sabéis la poca gracia que nos hace encontrarnos cada vez con más restricciones hacia las cámaras de fotografiar (ver entrada sobre este tema), y aquí, aunque como es normal no se podía disparar con flash, nuestra sorpresa fue mayúscula. Tanto, que después de comprar la entrada, decidimos dejar las chaquetas, mochila y cámara de fotos en las taquillas, y es por ello que todas las fotos de esta entrada en el blog estan disparadas con el móvil (disculpad la calidad). La cara que se nos quedó al ver cómo todo el mundo hacía libremente fotografías fue buena…
Detalle de animales que forman el relieve de la Puerta de Ishtar
La diosa Athena
diversos animales decoran las piedras azules de la Puerta de Ishtar
Balconada desde donde se observa la gran Puerta de Mileto
Estatua de marmol de Zeus
Estudiantes alemanes visitan el Museo
Detalle de una columna de marmol perteneciente al Bouleuterion
Aquests dies està sent noticia a San Diego (Estats Units), una escultura de la que nosaltres guardem un bon record quan vam visitar aquesta bonica ciutat. Es tracta de l’estàtua, anomenada “Unconditional Surrender”, que recrea la fotografia del famós petó fet per un mariner a una infermera a Times Square (New York).
Feta amb plàstic i alumini per J. Seward Johnson, medeix més de 7‘5 metres, i està situada al moll de la ciutat, al costat del portaavions USS Midway, que funciona com a museu. La qüestió és que l’escultura, va ser instal.lada a San Diego fa 6 anys, però des del primer moment es va decidir que seria per un període breu de temps. Al febrer d’aquest any 2012, s’havia de retirar finalment, però com ha passat en anteriors ocasions, veïns de la ciutat, i activistes de tot el país, han aconseguit aturar la retirada. Argumenten que l’estàtua, a més d’un record de la II Guerra Mundial, s’ha convertit en símbol de la ciutat i una visita obligada pels turistes.
L’estàtua, un dels petons més famosos de la història, recrea la fotografia d’Alfred Eisenstaed, que va fer el 14 d’agost de 1945, el dia que els Estats Units van vèncer al Japó, i milers de nordamericans van sortir al carrer a celebrar-ho. La foto ens mostra el moment en el que un desconegut mariner fa un petó a una infermera a la que no coneixia de res, en un Times Square ple de gent.
Sigui com sigui, estem molt contents que l’escultura, de moment, continuï exposada, ja que a nosaltres ens va semblar magnífica, i com a bons turistes, no vam poder resistir-nos a fer-nos una foto davant d’ella recreant el moment. Una mica cursi, SÍ, però si mireu per internet, veureu que no som els únics que hem fet una mica el pallasso. I ja se sap, quan un és fora, moltes vegades la vergonya també es queda a casa.
Des del nostre bloc recolzem la iniciativa de mantenir l’escultura a San Diego, una ciutat que, tot i només estar un parell de dies, ens va semblar magnífica. Suposem que les activitats que vam fer allà van ajudar molt a guardar un record magnífic del lloc. Aquell dia, 4 de novembre del 2008, Obama va guanyar les eleccions presidencials, i l’ambient que vam veure al carrer va ser notori. I al vespre, vam poder gaudir, a l’estadi Petco Park, del concert de Madonna, que encara guardem com un tresor als nostres records…
San Diego és ideal per descobri-la amb calmaEdificis com l' US Grant Hotel són tot un símbol de la ciutatLa vida nocturna és molt animadaL'aeroport és tan a prop, que en algunes zones els avions volen sorprenentment baixos
Por primera vez en nuestro blog, escribimos sobre una escapada que sólo ha hecho uno de los dos. Cosas del trabajo…
A Manel no le hace excesiva ilusión ir a esquiar y a mí me faltó tiempo para aceptar la propuesta de Anna para subir a Andorra dos días y hacer una buena esquiada! Aprovechando que teníamos fiesta entre semana, decidimos salir el domingo por la tarde y volver el martes. Dos noches en el hotelPrisma, con desayuno y forfait en Grandvalira por dos días, nos ha salido por 145 euros cada una. La verdad es que vale la pena y el hotel nos encantó. Está muy bien situado, el desayuno super completo y el personal es muy, muy amable.
Era la primera vez que esquiaba en Grandvalira y la verdad es que me ha sorprendido muy gratamente. Hasta 205km de pistas, hacen que disfrutes de la naturaleza y del esquí a tope! Pero nos encontramos un gran fallo: la gran cantidad de gente, a pesar de ser entre semana, la mayoría rusos que no paran de beber más y más alcohol, y llevan los bolsillos llenos de billetes verdes… Genial por el negocio de los locales pero incómodo para los que queremos tranquilidad, aprovechando los días laborables. Además, hay que sumar el peligro que supone tener gente por las pistas a toda pastilla, sin tener ni idea, con las venas llenas de algo más que sangre. Creemos que ha sido la vez que hemos visto más gente lessionada y atendida por personal sanitario…
Por suerte, el tiempo nos ha acompañado y nos ha hecho un sol espectacular! Tanto, que incluso la nieve le ha costado estar a la altura… Ha habido momentos de todo (nieve polvo, placas de hielo, papilla…) pero en general, estaba bastante mejor de lo que esperábamos!
Qué rara vez lo hacemos, y qué fácil es. Tenemos un magnífico recorrido al lado de casa para pasear en bicicleta o caminando, y son pocas las veces que decidimos salir a hacer una pequeña ruta. Y en cambio, cuando lo hacemos, nos gusta mucho! A la vuelta, siempre prometemos hacerlo más regularmente. Pero ya conocemos nuestras promesas…
Campos y más campos es lo que tenemos detras de nuestra casaEl carril bici está en muy buenas condiciones
Les Franqueses del Vallés, un bonito municipio formado por cinco nucleos y/o parroquias (Corró d’Avall, Corró d’Amunt, Llerona, Marata y Bellavista), es un lugar ideal para hacer rutas en bicicleta. Muy sencillo, está lleno de recorridos, y aunque están bien indicados, esperamos que los recortes que afectan a los ayuntamientos ya todos en general, no las hagan desaparecer.
Una muy fácil y para todos los niveles es la ruta o camino que sigue el río Congost. Entre el río y el Paseo de la Ribera (más adelante convertido en Vía de Europa) existe un carril bici ideal para desplazarse. Es increíble la cantidad de gente que te encuentras haciendo footing, bicicleta o simplemente paseando, sobre todo los fines de semana. Nosotros aprovechamos que hoy jueves tenemos fiesta los dos, y salimos de Les Franqueses hasta llegar al término municipal de La Garriga. Haciendo mil y un desvíos, y unas cuantas paradas para observar el paisaje, se han convertido en unos 13 kilómetros. Suficientes para nosotros y nuestro estado físico…
Por el río Congost todavía baja bastante agua…
Sólo salir, aunque circulando por asfalto, ya podemos encontrar un pequeño bosque.
El recorrido es muy agradecido de hacer, y encontramos diferentes lugares para parar un rato y contemplar, como por ejemplo el Camp d’Aviació de Rosanes (un antiguo aeródromo de la Guerra Civil), con algunos refugios antiaéreos o algún que otro punto de observación de animales. Es fácil ver, sobretodo aves, en las riberas del Congost. El ánade real, la garza real, la garcilla… pueden observarse con un poco de suerte. (Disculpad que no ponemos ninguna foto de aves, pero todas las imágenes que hemos hecho para esta entrada están hechas con móvil, y de momento, aún no existen teléfonos con un buen zoom para fotografiar animales!).
Este mirador de aves se construyó para contribuir a la conservación y observación de la biodiversitat de la zona
Refugio antiaereo camuflado con apariencia de barraca
En resumen, cuando nació este blog, no teníamos previsto hacer nunca ninguna entrada explicando lo que nos podemos encontrar al lado de casa, ya que siempre nos habíamos imaginado las mil y una anécdotas al otro lado del mundo y es lícito que hablamos también de los pequeños lugares que nos hacen pasar un buen rato, estén donde estén! Salud!
Amb el que ens agrada el menjar japonès, i encara no havíem escrit sobre cap restaurant d’aquest estil. Avui parlem del restaurant ROJO, ubicat a Barcelona i que pertany al grup de restauració Tragaluz, que té diferents restaurants repartits per tota Barcelona i alguns a Madrid.
De fet s’hauria de parlar dels restaurants Negro-Rojo, ja que al mateix local tenen 2 espais clarament diferenciats en el tipus de cuina. El primer (Negro), és el que ens trobem quan entrem, i fan cuina internacional que es transforma en bar de copes per les nits del cap de setmana. Però parlarem del Rojo, ubicat a la planta inferior. Un local molt ampli, amb moltes taules comunes i allargades i una cuina a la vista dels comensals.
Yakisoba. Tallarins a la planxa japonesaCheese Okonomiyaki. Pizza japonesa de pernil i formatgeTekka-maki i Nigiri sake. Nigiri de salmó i rotllets de tonyinaUnagi No Futomaki. Rotllos d'anguila amb alvocat i ous de peix volador
La carta, tota d’estil japonès, és molt amplia i variada, i trobarem des dels més típics plats nipons fins a algunes creacions pròpies sempre inspirades en la cuina oriental. Quan parlem de sushi sobretot, sabem que la base és un peix fresc, i aquest restaurant compleix a la perfecció amb això. Una boníssima qualitat i uns sabors potents ambientats en la modernor barcelonina fan d’aquest restaurant una elecció segura si volem un bon japonès.
Alguns dels plats de la carta.Negima Yakitori. Pintxo de pollastre i cebeta amb salsa yakitoriTot el peix era fresc i boníssim
Gyozes, yakisobes, sashimi, teriyaki… La carta és amplíssima i la gràcia és triar diferents plats (la carta marca sempre el número d’unitats que serveixen amb cada ració) per fer una degustació variada. Trobarem més de 50 plats perfectament explicats, encara que el servei, molt atent, no dubtarà a resoldre les nostres preguntes.
A les postres, també molt variades, trobarem una mescla d’ingredients de tot arreu que la fan atractiva. La mitjana de preus és de 5 euros. Alguns exemples són:
Mousse de xocolata blanca amb arròs inflat caramel.litzat i teula de xocolata. Pastís tebi de xocolata. Maki de mascarpone amb salsa de xocolata. Fruites vermelles amb sorbet de litxis. Mochi de te verd, maduixes o xocolata. Flam de gingebre. Gelats de te verd, o iogurt búlgar o sèsam. Sorbets de yuzu (llimona japonesa) o maracuyà. Maki de mascarpone.
Resumint, un lloc perfecte si sou amants de la cuina japonesa.
El preu per 2 persones (diferents plats com yakisoba, yakitori, makis, nigiri), postres i aigua va ser de 50 euros (gener 2012).
Un curt recorregut per la costa portuguesa, des de Lisboa fins al Cabo da Roca és el que vam fer durant una visita a la capital portuguesa. Però amb el poc que vam veure, ja ens atrevim a recomanar-ho, perquè ens va semblar maquíssim. Coneguda per la gent de la zona com “la linha”, aquesta regió costanera s’ha convertit en una de les zones sub-urbanes més populoses de Lisboa, encara que amb un ambient molt més tranquil.
Amb una mica de vent les onades comencen a agafar força
Llogar un cotxe durant un dia, i sortir de Lisboa és el que vam fer. Ideal per descobrir ciutats, pobles i platges a poca distància de la capital. Una de les ciutats on vam parar, Cascais, està situada a només 30 quilòmetres a l’oest. Molt animada durant l’època de bon temps, permet una passejada agradable, i és plena de bars i restaurants amb terrassa. El que fa temps era un petit poble de pescadors, ha acabat convertint-se en un destí de vacances a la Costa Blava portuguesa. Com ha passat a molts pobles de la costa catalana, als anys 30 era una aldea pesquera, que va començar atraient artistes i escriptors de l’època i més tard, el ser triat un lloc d’estiueig per la família reial, va disparar la seva popularitat. No és pot negar que és un lloc molt turístic, però també podem veure un agradable centre històric.
La Praça 5 de outubro a CascaisL'edifici de Capitania destaca a la platja de Cascais
Continuant el recorregut en direcció oest, i vorejant el passeig marítim que surt des del mateix Cascais, trobarem la coneguda Boca do Inferno. Aquest espectacular penya-segat, és un punt de reunió d’aficionats a la pesca, que es barregen amb algun que altre turista i parelles d’enamorats que decideixen veure la posta de sol des d’aquest lloc tant privilegiat. Les onades penetren entre els enormes forats a les roques, provocant un bonic espectacle. El seu nom ja ens indica com pot arribar a ser aquesta cavitat quan hi ha temporal. Es poden veure alguns valents que busquen percebes entre les roques, ja que la zona és molt rica en fauna, atreta per les fortes corrents.
La força del mar es deixa veure a la Boca do InfernoAquesta creu rovellada presideix les vistes de la Boca do InfernoAlguns pescadors s'apropen al capvespre a la Boca do InfernoQuanta tranquil.litat contemplant la Boca do Inferno
I si seguim vorejant la costa, trobarem algunes platges on val la pena fer una banyadeta si el temps acompanya… Una de les més famoses és la Platja de Guincho , molt popular entre els surfistes. Quan nosaltres vam anar (juny 2011), feia molt de vent i havia bastants surferos i sobretot els que practicaven kite-surf. La platja és molt gran i amplia, amb una sorra molt fina, que ens va permetre una llarga passejada per la vora de l’aigua. Això si, segons la guia que portàvem, durant els caps de setmana de juliol i agost, és molt difícil trobar una forat entre tantes famílies que venen a prendre el sol…
Un grup de joves juguen a la platja do GuinchoLa sorra de Guincho és molt fina i passejar per la vora de l'aigua és genial
El recorregut acaba al Cabo da Roca, el punt més occidental de l’Europa continental. Allà el vent sempre bufa de valent, i les vistes del seu far davant de l’impressionant penya-segat són impressionants (veure entrada sobre Cabo da Roca). Visitar la costa més oberta a l’Atlàntic de tota Europa, és una bona experiència.
Tercera y última parte de nuestra video de Islandia. No nos cansamos de repetir los maravillosos paisages que encontramos en este país durante la ruta el octubre del 2011. La sensación de estar completamente solos en el mundo fué realmente emocionante.
Con más de un millón de visitantes al año, la Torre de Televisión de Berlín, conocida como Berliner Fernsehturm se ha convertido en uno de los principales focos turísticos de la ciudad alemana. Con una altura total de 368 metros (incluida la enorme antena), es el edificio más alto de todo el país, y uno de los más altos de toda Europa. Su situación, en la conocidísima Alexanderplatz, todavía ayuda más a su popularidad. Las vistas en días claros son inmejorables. La mayoría de barrios céntricos y edificios más representativos pueden observarse con claridad desde su mirador.
Su situación en la Plaça Alexander, hace muy fácil llegar en transporte públicoDesde muchos puntos de la ciudad se puede ver la Torre
Una enorme esfera, situada en la cúspide, incluye un mirador y un restaurante, las partes visitables de la torre. Los 360 grados son visibles desde ambas partes, ya sea caminando por el mirador a nuestro aire, o sentados en una mesa del restaurante, que es giratorio y cada media hora da una vuelta completa. Nosotros sólo visitamos el mirador, y dejamos el restaurante para una próxima visita a la ciudad. La entrada básica a la torre es de 13 euros (precios 2014), pero recomendamos visitar la web oficial para ver todos los precios y modalidades que ofrece la visita.
Comprar los tíquets por internet es una buena opción, si creemos que hi habrá muchos visitantesEn días claros, la ciudad parece no acabar nunca…La entrada nos permite disgrutar del miradorLa Catedral o Berliner Dom, continua siendo imponente desde las alturasVistas de la Avenida Karl Max desde el mirador de la torre
Los tickets se pueden reservar con antelación por internet, pero nosotros no hicimos mucha cola para comprarlos el mismo momento de la visita. Suponemos que depende de la época del año. Un par de ascensores nos llevan en menos de 40 segundos al mirador, situado a 203’78 metros de altura. El restaurante se encuentra situado unos metros más arriba.
En 1.965 se inició su construcción, impulsada por Walter Ulbricht, dirigente del Partido Socialista Unificado. El diseño y la construcción fueron un gran desafío para los arquitectos alemanes. Sólo 4 años más tarde, el 3 de octubre de 1.969 se inauguraba, y rápidamente su imagen fue utilizada por el gobierno de la antigua República Democrática Alemana como un símbolo de poder del Berlín Oriental. Era un orgullo que simbolizaba la superioridad del comunismo sobre el capitalismo.
Vista de la Berliner Fernsehturm desde la céntrica calle GeorgenstrasseEl ascensor nos indica la altura mientras ascendemos. El mirador se encuentra a 203 metros.