Canal de Beagle. Argentina.

Partiendo desde la ciudad de Ushuaia, la ciudad más austral del mundo, podemos hacer un magnífico recorrido por el Canal de Beagle. Son muchos los barcos (grandes y pequeños), que organizan diferentes excursiones para navegar y descubrir la belleza de este territorio. El Canal delimita la frontera entre Chile y Argentina, y de hecho mientras navegamos por sus aguas, seguramente estamos siempre a caballo entre un país y otro.

Clica sobre el mapa para ampliarlo

Lo curioso es que según Chile, el Canal pertenece al Océano Pacífico, mientras que para Argentina, es un paso interoceánico, es decir, no pertenece a ningún océano. Se nota que durante mucho tiempo los dos países tuvieron muchas disputas para decidir las propiedades de muchas islas de este canal…

El nombre de Beagle proviene del barco HMS Beagle, que realizó un estudio hidrográfico por las costas sudamericanas en 1.830. Tres años más tarde, el naturalista Charles Darwin, pudo observar, en este mismo barco, la gran diversidad de fauna presente en este canal. Sus aguas están llenas de pequeñas islas habitadas por leones marinos, y pájaros, muchos pájaros. Sobre todo cormoranes. Visitamos algunas como las islas Bridges, donde incluso podemos bajar y hacer una pequeña caminata, o la isla de Alicia, donde los leones marinos están muy cerca. Uno de los lugares que más impresionan es la localización del Faro Les Ecleireurs, también conocido como el Faro del Fin del Mundo, seguramente porque es uno de los faros situados más al sur de nuestro planeta. Sin embargo, a muchos habitantes de la zona les gusta decir que esto no es el «fin del mundo», sino el «principio de todo». Una visión mucho más optimista!

 

 

Una combinación realmente magnífica para un día de excursión lleno de buenas vistas, un montón de animales y la sensación de paz que transmite un lugar tan alejado de casa como este.

Cosinada 2012

Aquesta petita entrada al bloc és per deixar constància de la Cosinada 2012, que és com denominem a la reunió de cosins. Actualment costa molt veure a la família, ja sigui pel lloc on residim, per les nostres feines o simplement perquè el temps passa molt ràpid. És per això que el dissabte 21 d’abril vam decidir convocar una reunió. Val a dir que no vam poder ser tots, només la mitat, però és normal, ja que tothom té coses a fer i és molt difícil reunir-nos alhora. Tot i així, crec que parlo en nom de tots els que vam anar, si dic que va estar molt bé.

De sempre hem sigut molt familiars, de reunir-nos sovint per cap d’any o celebracions diverses, de fer inclús les vacances junts, ocupant campings i platges. Però els anys passen, i això s’anava perdent. Per això vam voler impulsar una data concreta i tornar-nos a veure el màxim de cosins, parelles respectives i, ara ja, alguns fills. L’objectiu era ben clar: veure’ns, posar-nos al dia de les últimes notícies familiars, explicar anècdotes de joventut, i fer una bona «comilona».

El lloc triat va ser el restaurant «Coll de Revell», situat al costat de l’eix transversal, a la població d’Arbúcies. La raó era ser un lloc conegut pel nostre cosí més gran, en Toni, i estar situat a una distància molt semblant de tots els punts des d’on havíem de venir. A més, disposa d’una zona enjardinada i de parc que va ser molt útil pels petits de la família.

En resum, una reunió molt divertida i que esperem es pugui celebrar més sovint i amb tots els cosins possibles. La família és la família…

La llàstima d’una jornada tan bona va ser que encara podia haver estat més rodona. La Cosinada coincidia amb la celebració a Barcelona del II Congrés de Bloggers Volta al Món, i pensàvem anar a alguna xerrada pel matí. Per assistir a la Cosinada vaig demanar festa, ja que actualment treballo els caps de setmana, i semblava una bonica casualitat la coincidència dels dos esdeveniments. Però fa uns dies es va anunciar el canvi de dates en la celebració del Congrés i ens serà impossible tornar a demanar festa. Ja ens hem quedat dos anys seguits sense sentir a molts bloggers que han pogut fer la volta al món, un dels nostres somnis. Un altre any serà…

La diada de Sant Jordi

Poc hem pogut gaudir aquest any de la Diada de Sant Jordi, ja que la Cristina treballava a la tarda fins tard, i només hem sortit una estona al matí a veure l’ambient. Però tot i així, hem complert amb les tradicions, i hem tornat a casa amb els llibres i la rosa. Ens hem apropat fins al centre de Granollers, on tot i el cel tapat, encara hi havia força gent, sobretot grups d’escoles.

El centre neuràlgic de la Diada és la Plaça de la Porxada
Totes les llibreries de Granollers treuen al carrer les seves parades
La varietat de llibres és enorme
El Drac i la Rosa
Tot i ser d'hora al matí, ja trobàvem força gent a Granollers

Potser no és el que fa tothom, però nosaltres ens regalem els llibres sense cap sorpresa pel mig, és a dir, anem a la parada o llibreria i cadascú de nosaltres tria el que vol. Segurament perdem l’efecte sorpresa que a molta gent agrada, però ja fa molt de temps que vam decidir fer-ho a la nostra manera, i així és impossible que acabem el dia de Sant Jordi sense el llibre que ens fa més il.lusió. Creiem que la gràcia està en passejar junts per les paradetes i gaudir de l’ambient.

La veritat és que dóna gust voltar i veure tants llibres al carrer
Mirem i remenem, però ja sortim de casa sabent quin llibre triarem
Les tradicionals són les roses vermelles de tota la vida
I un altre aspecte que llueix la ciutat són les senyeres penjades als balcons
Però no tot han de ser llibre i roses. Els pastissos de Sant Jordi comencen a ser també una tradició
La tradició mana passejar i regalar llibre i/o rosa
Tot i les diferents varietats, les roses vermelles són les que continuen triomfant
N'hi ha de tots els colors i tamanys

Això sí, amb la rosa si que s’ha de seguir la tradició, i la Cristina no es pot quedar sense la seva. Està clar que Granollers no és Barcelona i que en poca estona ja ho tenim tot vist, però com hem dit abans, aquest any no disposàvem de gaire temps. Tornem cap a caseta amb unes roses anomenades de «pitiminí» i els llibres «El enredo de la bolsa y la vida» d’Eduardo Mendoza; i «Tormenta de Espadas» de George R.R. Martin

I aquests són els regals d'aquest any

I des d’aquest bloc esperem que tothom hagi passat una feliç Diada de Sant Jordi i felicitem a totes les Jordines i Jordis !!!!!

Aprofitem per penjar aquest vídeo d’un altre Sant Jordi on vam recórrer La Rambla de Barcelona. Està fet amb fotografies editades com si fossin una seqüència de vídeo.

Sant Jordi a la Rambla diaridelabonavida from Manel Puente on Vimeo.

El muro de Berlín

Desde que empezamos a publicar varias entradas sobre nuestra escapada a Berlín, teníamos una pendiente: escribir sobre el Muro. Difícil, ya que queríamos contar muchas cosas sin ser unos expertos en historia y sólo teníamos nuestras ganas de relatar la experiencia vivida. Tampoco nuestra aportación fotográfica era especialmente significativa: las muestras más claras de la historia berlinesa eran algunos museos como el DDR, que recrea la vida socialista de la Alemania del Este (y aunque algo sencillo lo recomendamos muchísimo), la reconstrucción de una caseta en el mítico paso fronterizo de Checkpoint Charlie (básicamente un enclave turístico para hacer la foto), o el fragmento de muro más largo que se conserva.

En la Potsdamerplatz también podemos encontrar pequeños fragmentos del muro
Una línea de adoquines recrea el lugar por donde pasaba el muro
Una exposición de fotografías y textos situada en chekpoint Charlie ayuda a entender la historia alemana
Una clara línea en el suelo todavía señala el punto por donde pasaba el muro

 

El fragmento más largo del muro está situado cerca del río Spree y la estación de trenes de Ostbahnhof, y podemos pasear junto a 1’3 km de historia. Además, el muro se ha transformado en una pieza de arte enorme, ya que en el año 1.990, 118 artistas de todo el mundo lo pintaron con temáticas diversas.

1’3 km de fragmento de muro se puede ver a lo largo del rio Spree
Esta pintura del artista Kani Alavi fué una de las que más nos gustó
Al fondo, la omnipresente Torre de Televisión berlinesa
Las pintadas en el muro se hicieron por más de 100 artistas de nacionalidades diferentes
Como buenos turistas, no podemos dejar de hacernos alguna foto al lado del muro

Como íbamos diciendo, la entrada se iba retrasando por no saber como explicar tanta historia, hasta que hace poco nos llegó la solución. La revista Altaïr de este mes de abril 2012 está dedicada a Berlín, y uno de los mejores artículos que hemos encontrado pertenece al historiador, periodista y compañero de trabajo Jaume Bartrolí. Así que lo mejor que podemos hacer para mostrar esta entrada en el blog es reproducir unas líneas del texto de este interesante artículo: «El MuroLa herida que partió la ciudad«.

«Trece de agosto de 1961, domingo: aquella mañana, muchos berlineses se encuentran con que no pueden ir a su trabajo ni a su teatro favorito o la ópera, ni a comer a casa de sus madres o a visitar sus hermanos y amigos. Durante la noche, pelotones de soldados y de Volkspolizei -los temibles VoPos o policías populares- han tejido kilómetros de alambradas alrededor del Berlín Occidental. Los tranvías y metros han dejado de funcionar entre uno y otro lado, excepto alguna línea subterránea que circulaba por las estaciones del sector oriental sin pararse. Recuerdo aquellas imágenes desgarradoras: la gente saltando por las ventanas de los edificios que daban justo en la frontera, otros corriendo para atravesar los alambres de espino -y enganchándose en ellas-, la foto del policía de fronteras Conrad Schumann que la salta mientras arroja su fusil en la calle Bernauerstrasse: 85 Grenztruppen desertaron aquel agosto. Después, las familias separadas, los hijos saludando desde un estrado a las madres que habían quedado al otro lado. A los pocos días comienzan a levantar muros más potentes, primero de ladrillo y con el tiempo, de hormigón: 140 kilómetros de perímetro. Muro de la vergüenza para unos y Muro de protección antifascista para otros»
 
Si podéis, leed el resto del artículo, o visitad el blog que Jaume Bartrolí escribe sobre viages. Magnífico.
Y podéis encontrar muy buena información sobre el Muro en este enlace.
  
Detalle de la obra hecha sobre el muro
Incluso artistas catalanes han contribuido a la obra del muro
No podemos ni imaginar la sensación de verse separado de familiares y amigos por este muro de hormigón…
Ver en fotografías como era antes la ciudad es indescriptible
En Checkpoint Charlie encontramos la réplica de un cartel avisando del paso fronterizo
 

Clica para ver otros artículos sobre Berlín en el blog

– «Los berlineses y las ventanas de las cafeterías»

– «La ciudad de Berlín»

– «La Torre de TV berlinesa»

– «El ampelmann y la Alemania del Este»

– «El Pergamonmuseum»

– «Los mercados navideños en Berlín»

Sorpreses a la gran poma

Ja hem parlat alguna vegada al bloc de la ciutat de Nova York. La ciutat de les ciutats ens té el cor robat, i de tant en tant ens agrada parlar d’ella. Avui volem ensenyar un vídeo i algunes fotografies. Al vídeo mostrem com en qualsevol cantonada i a qualsevol hora podem trobar-nos amb agradables sorpreses. En aquest cas és una banda de musics de carrer, que a prop de Times Square «munten» una bona. Comencen a tocar una mica de blues i la gent s’amuntega ràpidament al voltant, molts ballen i ens regalen una estoneta agradable. Nova York és així…

En qualsevol moment, a la ciutat de Nova York, pots trobar-te amb una festa improvisada al carrer…

 

L' skyline de la ciutat sempre ens recorda a les pel·lícules americanes
El Bryant Park és un dels racons que ens té enamorats
Els taxis grocs són tot un símbol a la ciutat
Sempre hi ha molta activitat a Gran Central Station
El Flat Iron Building és un dels edificis més carismàtics
La silueta dels dipòsits d'aigua sobre els edificis també és una imatge típica
L'ambient de la ciutat és únic
El Chrysler building és un dels gratacels mítics
Radio City Hall és història de Nova York
Central Park és l'oasi de tranqui·litat de la ciutat
Policia i Harley Davidson, una suma impactant
No hi ha res millor que passejar pels carrers de Nova York

 

 

Passejant per Amsterdam

Després d’explicar la primera impressió sobre Amsterdam, i una altra entrada per parlar de les bicicletes, ara toca explicar una mica més de la nostra recent escapada. Situada a cor de l’Europa del Nord, la capital dels Països Baixos està construïda sobre un tramat històric de bonics canals. De fet, aquests són els que marquen l’estructura urbana de la ciutat. L’aigua ha sigut des de sempre un element clau, fent de la ciutat un imperi del comerç europeu al segle XVII. Una protecció constant dels dics és vital per evitar inundacions, ja que molta superfície edificable ha estat robada al mar.

Canals i més canals. L’entramat marca tota la ciutat
Són molts els habitants d’Amsterdam que disposen d’alguna embarcació.
De Waag vist des del pont Bushuissluis

Gràcies a l’aigua i als seus canals, Amsterdam s’ha mantingut gairebé inalterable des de fa 4 segles, i això també ha fet que sigui molt còmode de recórrer a peu i que els seus llocs més turístics estiguin molt junts i es puguin veure desplaçant-se a peu (o bicicleta).

Una cosa que ens va sorprendre és la neteja dels seus canals. No estem dient que siguin aigües cristal·lines, ni molt menys, però pensàvem que tanta aigua estancada provocaria olors i brutícia, i res més lluny de la realitat. Cada nit es tanquen una sèrie de rescloses i es bombegen més de 600.000 metres cúbics d’aigua per aconseguir que aquesta es renovi constantment.

En grup o individualment, és fàcil llogar una embarcació i navegar pels canals de la ciutat
Els canals, per molts joves, són com les nostres rambles o passeigs.
Fins i tot l’esport del rem es pot practicar dins la ciutat

I amb tants canals (uns 160), les construccions més transitades són els ponts. Es calcula que existeixen gairebé 1.300 repartits per tots els barris. Això pot fer que persones com jo (despistades i sense rumb fix quan caminen), tinguin la sensació d’estar passejant sempre en cercles i completament desubicats, ja que gairebé sempre veiem aigua i algun pont. Sort dels mapes i de la Cristina per reconduir aquesta sensació.

Moltíssims ponts creuen els canals de la ciutat
Substituiu autobusos per vaixells, i és la manera més còmoda de navegar per la xarxa de canals
Són varies les empreses d’embarcacions que passegen turistes

Una altra curiositat molt fotogènica són les seves cases. Altes, estretes i construïdes amb maons, la majoria semblen tortes, i de fet ho estan. Un terreny inestable i de caire fangós, fa que moltes s’enfonsin gradualment, i hagin de ser apuntalades amb pilones de fusta directament des de l’aigua. La sensació de no ser edificacions completament rectes també la provoca que moltes no tenen façanes paral·leles, es a dir, la part superior sobresurt més que la inferior. Això és fet expressament, ja que la majoria de cases també servien de magatzem fa anys i per descarregar les mercaderies des dels vaixells, utilitzaven unes politges i cordes situades dalt de tot de l’edifici per hissar-les. La forma de les cases, evitava que les mercaderies toquessin la paret.

A la majoria de les cases encara es poden veure, a la part superior, les politges que feien servir per descarregar les mercaderies
El subsòl fangós de la ciutat, provoca que moltes cases s’inclinin amb els anys

Amsterdam també es considerada la capital de les llibertats. Diuen que és la San Francisco europea. No només per la seva política respecte a les drogues blandes, els Coffeeshops, i la prostitució, sinó per que per tot arreu es respira un aire de deixar fer, sempre que no es molesti a ningú. No deixa de sorprendre el seu Barri Vermell (clica per veure entrada) amb les prostitutes exhibint-se als aparadors o la quantitat de gent (majoritàriament joves) fumant “porros” als cafès autoritzats pel govern.

Els Coffeeshops són establiments completament regularitzats pel govern

I recomanem una cosa que fan molts joves quan el bon temps acompanya i que nosaltres vam tenir l’oportunitat de copiar: seure a la gespa del Museumplein (la zona dels museus), i dinar algun sandwich comprat a les moltes botigues de la ciutat. I ja que dinàvem amb el Museu Van Gogh darrera nostra, vam aprofitar per fer-li una visita i admirar algunes obres del genial pintor.

Un dia radiant i el millor és imitar als que viuen a la ciutat. Picnic a la gespa a la zona dels museus
Amsterdam també és coneguda pels seus museus. Pintura «Camp de blat amb corbs» de Vincent van Gogh
clicar sobre una foto per veure la galeria d’imatges:

Restaurante CAN FABES. Sant Celoni

Actualización: el restaurante Can Fabes se encuentra cerrado en la actualidad pero hemos querido mantener nuestro post en este blog para recordar el día de nuestra visita…

Se acercaba mi cumpleaños (28 de marzo 2012) y Manel, sabiendo de mi impaciencia, se había dedicado durante la última semana, a darme pistas sobre mi regalo. Estas pistas, a veces inventadas y a veces medio ciertas, me hacían deducir que el miércoles, el día en cuestión, iríamos a cenar a algún sitio un poco especial. Tomamos el coche y cogimos la autopista dirección a Girona. En Girona? Ni idea! Había diferentes opciones, no sé… Pero de repente, tomamos la salida hacia Sant Celoni. ¿San Celoni? ¿Qué hay en Sant Celoni? Vamos a cenar en Can Fabes??? Osti tú! Pues sí, sí, vamos a cenar a Can Fabes! Qué ilusión!

Cabe decir que, a nivel de restaurantes, nosotros jugamos en otra liga. Es decir, nos gusta mucho comer fuera de casa y descubrir lugares interesantes, pero la cena en un restaurante como Can Fabes, con 2 estrellas Michelin, es algo diferente y especial. Eso sí, hace mucho tiempo que queríamos probar una experiencia culinaria de las «grandes». Es por ello, que a diferencia del resto de artículos sobre restaurantes (donde valoramos totalmente de manera subjetiva lo que nos ha parecido, y hablamos de precios), no haremos lo mismo con éste. La razón es que, como hemos dicho antes, no pertenecen a las mismas categorías y partimos de la base de que todo era buenísimo. Sin embargo, no podíamos dejar de explicar que nos encontramos visitando este lugar reconocido en todo el mundo.

La cuina del Can Fabes sembla un laboratori
La cocina de Can Fabes parecía un laboratorio

Sólo entrar, y después de recogernos las chaquetas, nos conducen a la cocina y nos enseñan el lugar de trabajo. Qué cocina! Son alrededor de 14 cocineros por un máximo de 35 comensales… No está mal. El jefe de sala, mientras nos enseña las diferentes zonas del restaurante, nos cuenta que por culpa de la crisis han tenido que reducir personal y algún sector de la cocina ha sido reubicado para ser más eficientes. También nos comenta que están esperando una mesa reservada, que todavía no había llegado, y que «esperamos no nos den plantón, toquemos madera». Un comentario un poco fuera de lugar, la verdad, teniendo en cuenta que apenas eran las 9 de la noche y que nosotros también somos clientes…
Dejando de lado este pequeño comentario, nos sentamos a la mesa y comienzan a desfilar camareros, someliers, especialista en pan… Nos da la impresión de que el primer camarero que nos sirve debe ser nuevo o pobre, muy tímido o algo parecido porque no habla y cuando lo hace, es bastante «indeciso». Por suerte, enseguida conocemos a nuestro nuevo camarero: un chico portugués que se deshace por complacernos. Muy profesional, la verdad.

Vamos a lo que nos interesa: la comida. Tenemos dos opciones de menú, el de invierno y el de trufa. Aparte, hay unos cuantos platos para pedir a la carta. Finalmente, nos decidimos por el menú degustación de invierno, compuesto por 14 platos en total.

Para empezar, 3 aperitivos, que en total eran 6 degustaciones de cosas diferentes. Lo mejor, una crema de patata con aceite de chorizo ​​(textura inmejorable y combinación de sabores espectaculares) y la zamburiña con hoja de limonero (la carne de este molusco parecido a la vieira estaba en su punto, tierna y sabrosa). Lo peor, el macaron hecho con aceituna negra y pasta de anchoa (la combinación de la pasta de anchoa con la dulzura del macaron no ligaban nada).

Croqueta de erizo de mar, buñuelo de ibérico y macaron de aceituna negra con pasta de anchoa
Crema de patata con aceite de chorizo ​​y mousse de trucha marinada

Después, 3 entrantes. Lo mejor, la crema de «Tupinamba» (un tubérculo de origen sudamericano parecido a la patata) con trufa y apio. Muy bueno y la combinación, extraña pero sorprendente. Quizás no destacaron los brotes de col con papada ibérica y mandarina. Para mi gusto, la verdura estaba un poco cruda, demasiado «al dente», y la mandarina no acababa de ligar mucho en medio del plato… El tercer entrante, el tajin de coliflor, también sorprendía.

Tajin de coliflor ecológica, hecha como un cuscús, con cebollas y piñones garrapiñados 
 Crema de «tupinambos» de Gallecs, trufa y apio
 
Brotes de col, «papada» ibérica, zanahorias y mandarina

A continuación, 3 principales. El mejor, el pescado de lonja, que en este caso era mero, muy bien hecho. Destacaba por encima de la carne, ternera con salsa de mostaza. Estaba buena pero para mi gusto podía ser un poco más tierna y la salsa estaba un poco demasiado «avinagrada», supongo que era debido a la mostaza. En cambio a Manel le gustó bastante (ya se sabe que esto de los gustos es muy personal…).

 Mollejas de ternero lechal con pan crujiente de hierbas mediterráneas
Pescado de la lonja de Blanes (ese día era Mero) acompañado de caldo con pieles de patatas y boniatos
Ternera a la «mode» con salsa de mostaza antigua

Para mí, la mejor parte de la cena, fueron los postres. Bueno, y el queso que nos trajeron antes del postre, que era un queso de cabra hecho al Pla de la Calma (el Montseny) con trufa y acompañado de ensalada de pera. Muy, muy bueno. Los pre-postre eran una combinación de bizcocho de té verde, piña natural, mousse de fruta de la pasión y helado de rúcula. Buenísimo y sorprendente. Seguidamente, una mousse de chocolate blanco, con una capa de chocolate negro, pistachos naturales y garrapiñados, helado de mandarina y dos trocitos de merengue por encima. Realmente espectacular! Y por último, toda una bandejita con diferentes degustaciones con bombones variados y otras dulces delicias.

Queso de cabra trufado
Mousse de maracuyá, biscuit de te verde, piña y helado de rúcula
Vacherin de mandarina y pistachos
Dulces variados para acabar con los postres

En definitiva, una experiencia muy recomendable para vivir otro tipo de cocina y de manera de concebir los sabores y las combinaciones de sabores al que estamos acostumbrados. Os recomendamos no comer durante el día antes de la cena!

Una infusión fué el final del repertorio. La barriga a punto de explotar…

Amsterdam i les bicicletes

Tot i voler explicar moltes coses d’Amsterdam, no ens podem resistir de parlar primer de les bicicletes, el mitjà de transport més utilitzat pels habitants d’aquesta meravellosa ciutat. Suposo que és el que més ens ha sorprès: la quantitat enorme de vehicles de dues rodes que es veuen circulant i que estan aparcades.

No entenem com poden trobar la seva bici entre tantes...
No importa si tens més d'un fill, hi ha bicis per a tothom
...o si portes animals de companyia
Els pàrquings sempre són plens

Els números ho deixen clar, més de 600.000 bicis per una població de 750.000 habitants, i la vista no enganya. Pàrquings públics i privats plens, voreres i solars atapeïts i carrers conquerits per aquest vehicle tan net i ecològic. Quant hem d’aprendre aquí…

Algunes són realment enormes, pots portar de tot
Tot està tan ben regulat, que existeixen els semàfors per bicicletes
Les voreres estan atapeïdes a totes hores

La ciutat està ben preparada, ja que disposa de més de 400 quilòmetres de carril bici perfectament senyalitzats. Un mitjà ràpid i barat, que permet als seus habitants desplaçar-se confortablement. Mares i pares amb els seus fills, nens que van al cole, treballadors cap a la seva feina, carters repartint el correu, policies fent la ronda… La llista de persones que la fan servir és inacabable. Ah! I turistes. Nosaltres no ens vam atrevir a llogar-ne pels poquets dies que vam ser-hi, però segur que és una bona experiència per descobrir la ciutat. Existeixen moltes cases de lloguer repartides per tot arreu, tot i que no creiem que resulti fàcil moure’s, ja que ells estan molt acostumats a fer-ho i s’aturen quan cal fer-ho o cedeixen el pas allà on és necessari. En canvi vam veure més d’un turista dubtant del carril on havia d’anar o a on s’havia d’aturar. I els que porten des de petits movent-se en bici pels carrers de la ciutat, no estan per gaire floritures. Van molt ràpid, i fan servir el timbre contínuament per fer-se respectar. L’espectacle de seure en el bar d’alguna cruïlla i veure com es van creuant bicicletes és genial. No entenem com no hi ha molts accidents entre elles o amb algun cotxe. Tenen un sisè sentit! (encara que també vam poder veure alguna que altra topada amb recollida de ciclista per l’ambulància…).

Plantes i plantes pels vehicles de dues rodes...
Tot i els pocs cotxes que hi circulen, les bicicletes tenen preferència
Mai havíem vist cap ciutat amb tantes bicis
Un vigilant de bicicletes...

Això sí, de robatoris n’hi ha moltíssims. Ho vam saber al veure que absolutament tothom lliga les seves bicis i fan servir cadenats enormes! Deu ser per això que la majoria de bicis són models bastant senzills i vells. I el canal acull moltes sota les seves aigües. Existeix una brigada de neteja que s’encarrega de treure un munt cada any.

Compartir bicicleta és molt usual
El timbre és un bon sistema per avisar que ens apartem del carril bici
Tot tipus de persones fan servir la bicicleta a Amsterdam

Podem dir, sense por a equivocar-nos, que la bicicleta és la reina d’Amsterdam.

Clica sobre una foto per obrir la galeria d’imatges:

 

Rebem la Primavera a Amsterdam

Les ganes de fer una escapada, i uns bitllets bé de preu, són la combinació perfecte per rebre la primavera fora de casa nostra. Dimarts 20 de març, just quan comença la nova estació, ens plantem a Amsterdam, una ciutat que portàvem molt de temps intentant descobrir i que fins avui no hem tingut l’oportunitat de fer-ho.

Portem roba d’abric i esperem dies de pluja, però com ja sabem, la climatologia és ben boja  i ens pot preparar sorpreses (en aquest cas agradables). Marxem de casa nostra just quan arriben les pluges a Catalunya, i Holanda ens rep amb un sol esplèndid. Comencem bé!

Molts habitants decideixen abandonar les típiques cases de maó, per vaixells o mòduls flotants perfectament acondicionats
Només arribar no vam resistir la temptació de prendre una cervesa i una copa de vi en una de les terrasses davant un canal
Una escultura que juga amb les paraules "I am" i "Amsterdam", presideix la zona dels museus

La segona cosa positiva és l’elecció del lloc on dormirem. Amb el temps, això també s’ha convertit en part del viatge, i ho valorem cada vegada més (deu ser que ens fem grans i els nostres cossos necessiten més comoditat…). La Cristina, que per això té un ull impressionant (o millor dit, una paciència per buscar per internet infinita), la torna a encertar. Trobem habitació al Bed & Breakfast  “Sunhead of 1617”, situat al carrer/canal Herengracht, 152  i ho trobem encantador. Només tenen 4 habitacions i 2 petits apartaments, però segurament això és el que  fa que els dos nois que el porten, ofereixin una  atenció magnífica.

Aquestes vistes del canal Herengracht són les que podíem veure des del nostre Bed & Breakfast
Reflex de les típiques cases construïdes als voltants dels canals d'aigua

I ja ho tenim. Un bon llit, un magnífic esmorzar quan ens llevem, i a caminar i descobrir la ciutat, que és el que ens agrada. Val a dir que el nucli central d’Amsterdam no és molt gran, i tot i que  tenen una magnífica xarxa de transport públic (tramvies, metros…), nosaltres no la fem servir ni un dia. Només caminem i caminem, i fem servir la manera que més ens agrada per descobrir una ciutat nova; buscar una cafeteria per recuperar forces i admirar la vida d’una ciutat tan maca com aquesta.

No podem quedar-nos molts dies, però ens dóna temps de recollir una immillorable impressió dels seus barris, canals, la seva amable gent (sabem que aquest tema és molt arbitrari, però la veritat és que amb tothom amb qui hem parlat hem tingut aquesta sensació).

Alguns punts d'informació ens ajudaven a ubicar-nos
La il·luminació nocturna encara donava un aire més fantàstic a la ciutat. Com a exemple, el Canal Herengracht

I deixem pel final el tema de les bicicletes. Ja sabíem l’afició que tenen en aquesta ciutat (i les facilitats), per moure’s en aquest transport tant ecològic, però en cap moment ens vam imaginar que ens sorprendria tantíssim. Milers i milers de bicicletes aparcades per tot arreu, i tothom movent-se sobre dues rodes per la ciutat.

Bicicletes per tot arreu. Milers de bicis envaeixen la ciutat
Tot i que encara no és l'època, ja començaven a veure's algunes tulipes
No podem marxar sense una foto típica de turistes (que hi farem...)

Resumint, volíem començar la Primavera i l’inici del bon temps amb una agradable escapada, i Amsterdam ens ho ha donat. En properes entrades del bloc, esperem explicar-vos més sensacions que hem tingut de la capital dels Països Baixos…

Com nens petits a Universal Studios. Los Angeles

Com dos nens petits ens vam sentir quan, fa ja uns anyets, vam visitar el Parc d’atraccions Universals Studios situat a Los Angeles, USA. Imagineu-vos un Port Aventura a l’americana, i ambientat sobretot en pel.lícules de totes les èpoques. Reconeixem que per visitar-ho s’ha d’estar completament segur del que ens trobarem. Molta gent (sobretot depenent de l’època), però també gaudir d’ enormes atraccions i espectacles.

Inaugurat el 1964, pot semblar antic, però s’ha sabut posar al dia actualitzant els espectacles i les instal·lacions. I es que el Parc el podríem dividir en dues zones o temàtiques: el recorregut i les atraccions. En el primer, agafem uns trenets que surten a diferents intervals i, sempre asseguts, ens faran un recorregut per diversos llocs interessants dins el parc. Podem triar inclús el tour en castellà, ja que la comunitat hispana és molt amplia. La majoria pertanyen a sets on roden algunes sèries de TV (nosaltres vam poder veure el barri de la sèrie Mujeres Desesperadas) o algunes localitzacions que recorden a grans films hollywoodienses (tot un barri destrossat de la peli La Guerra de los Mundos, o un petit llac on veurem com pot aparèixer l’aleta del protagonista Tiburón, o passarem pel Bates Hotel de Psicosis…)

És cert, tot molt espectacle americà, molt efecte de fum i de foc, però com sempre diem, el truco és deixar-se emportar pel moment i gaudir del dia. Això si, tampoc us espereu veure a coneguts actors passejant pel vostre costat, ja que tot i que el recorregut inclou apropar-se a autèntics hangars on roden pel.lícules de veritat, el rodatge mai coincideix amb el tour organitzat…

L’altre part del parc és la que hem de recórrer lliurament nosaltres mateixos. Tenim diverses àrees temàtiques (Jurassic Park, Els Simpson, La Momia), perfectament ambientades i amb diferents atraccions. Muntanyes russes, cases del terror, atraccions aquàtiques, etc. Alguns grans espectacles funcionen cada certa hora, ja que la seva complexitat obliga a fer diferents passes durant el dia. Aquí és on segurament podem trobar més cues. Alguns com els de Waterworld, Shrek 4D, Terminator… són realment fantàstics. Inclús existeixen shows «didàctics» on es mostra el funcionament del cinema i els efectes especials. I cada any treuen noves atraccions inspirades en pel·lícules d’aquesta gran productora de Hollywood. Els últims son els de King Kong o la peli Transformers.

L’oferta és enorme, i encara que passem un dia sencer, el parc és tan gran, i els espectacles tant diversos que serà impossible sortir amb la sensació d’haver-ho vist tot. Però suposem que aquesta és la gràcia, deixar-te amb ganes de tornar alguna altra vegada. I un no s’ha de preocupar per menjar o inclús dormir. Hotels i restaurants formen part del recinte, i podem triar i remenar. Els americans per aquestes coses, són els millors…