Continuem la nostra ruta per la costa francesa explicant la tercera jornada del viatge. Passem bona part del dia en plena Côte d’Azur, amb moltíssima gent i glamour, i més tard cap al vespre, ens dirigim cap a La Provence, i allà tot canvia. Pel camí, ens trobem poquíssima gent, i són els camps de blat, lavanda i la seva natura el que ens acompanya. Per això, i per no fer un post excessivament llarg i pesat, decidim separar els dos conceptes en dues entrades diferents.
Ens llevem a Niça, i tot i que els nostres plans eren continuar d’hora la ruta, ens tornem a encantar. Primer amb l’esmorzar, ja que la nostra reserva no l’inclou al nostre hotel, i preferim voltar una mica per trobar una cafeteria que ens agradi. Això ens dóna peu a passejar una mica per la ciutat ja que el sol que ha sortit és espectacular!
Agafant forces en una petita cafeteria a Niça
Caminem per la Rue de France, però sobretot voltem pel magnífic Promenade des Anglais, el símbol de la ciutat. Un llarg passeig marítim que acompanya durant quilòmetres a la seva platja d’aigües blaves, i on trobem banyistes, gent que pren el sol, ciclistes, patinadors, i tot tipus de persones que volen gaudir del sol d’una de les ciutats més visitades de tota França.
El dia comença amb un sol espectacularLe Promenade des Anglais ens sembla un bonic lloc per passejarLa gent aprofita per prendre el solS’enten perfectament perquè l’anomenen «la Costa Blava»Joves, grans, nens… tothom voltava pel passeigLa llargada del passeig permet practicar diferents esports
Això és el que fem nosaltres: seure una mica a la seva sorra de pedres petites, i caminar una mica pel Passeig.
Uns instants de relax a la platja de NiçaA tot el passeig podem trobar molts clubs i restaurants que donen directament al marTot i que l’aigua era freda, molts valents prenien un banyUn carril bici és idoni pels que volen recórrer el passeig a dues rodes
Ens encantaria anar a veure l’ambient a Mònaco (veure entrada d’una altra escapada), ja que el proper cap de setmana es celebra la cursa de Formula 1, i segur que s’ho val. Però sabem que hem de continuar si volem seguir els plans previstos. Tornem cap al Sud, i amb el cotxe passem per ciutats com Cagnes-sur-Mer i Antibes, fins arribar al nostre destí del dia: Cannes.
Una sèrie de grans murals amb fotos d’antigues edicions decoraven la ciutat de CannesGent, gent i més gentLes carpes i la catifa vermella són sinònims del Festival de CinemaMolta tanca, molt policia i molt luxeNo vam veure cap estrella de Hollywood, però ens conformem amb la catifa vermellaTípiques botigues de records a Cannes a la cèntrica Rue du SuquetTot tipus de personatges circulen pels carrers de CannesCentenars de periodistes es troben a la ciutat aquests dies cobrint el FestivalFa tanta calor que uns boníssims gelats ens duren 1 minut a la mà
La ciutat, en ple Festival Internacional de Cinema, és caòtica. Una barreja de descontrol absolut, amb molta gent, carrers tallats, però molta policia (amb bastanta mala llet, la veritat) posant ordre. Suposem que la ciutat està acostumada a tota aquesta voràgine. Molt glamour, molt “pijerio”, i sembla que tothom a la ciutat ha d’estar acreditat per tot. Les persones porten penjat els seus passes i identificadors, els cotxes les enganxines corresponents per poder travessar aquest o aquell carrer, la policia i el personal de seguretat controlant que res es descontroli. Uf! Nosaltres no volem assistir a cap projecció ni a cap roda de premsa, és clar, però si poguéssim veure alguna estrella de Hollywood no ens importaria. El que sí que podem veure són molts cotxes de somni: Ferraris, Lamborghinis, tota la jet-set fa servir els seus capritxos per lluir-los. Cannes es converteix per uns dies en l’aparador dels “millonetis” a tota Europa.
El colmo del luxe. Si tens un lamborghini color taronja, has de fer que el teu equip de «guardaspaldes» vagi a joc amb tu…Una imatge típica dels mitjans informatius. Les escales preparades per obtenir les millors imatges quan arribin les estrellesMolta gent demanava passis per veure les diferents projeccions. Alguns a canvi de «hugs» (abraçades)Trobar una terrassa per dinar era missió impossible als carrers principalsFinalment trobem un bon lloc on dinar
Voltem i revoltem pel centre de la Ciutat i el seu Port. Veiem catifes vermelles i molta gent fent cua per tot. Però d’actors famosos, cap ni un.
Sota Marilyn i el cartell del Festival de CinemaFent amigues pels carrers de CannesUn famós mural cinematogràfic decora la façana de l’estació d’autobusos de Cannes
Però a nosaltres el que ens agrada és descobrir la ciutat, i com sempre, intentem trobar un lloc panoràmic per fer-nos una idea de com és Cannes. Aquesta vegada ho descobrim de casualitat. La Plaça de La Castre ens ofereix unes bones vistes de la ciutat. Dinem molt bé a la terrassa d’un petit i restaurant, i tot i que ens quedaríem tot el dia, ens obliguem a continuar la nostra ruta.
La Place de la Castre, és un bonic lloc on descansar a CannesQuin bon dia ens va acompanyar durant la visita a CannesVistes del port esportiu de Cannes des de la Place de la CastreUn passeig per la cèntrica Rue MeynadierEl cartell de l’edició 65 del Festival era present a molts llocs
Sortim del glamour i ens volem endinsar cap a la part de La Provence, per trobar més pau i tranquil·litat, i sobretot, bonics paisatges que fotografiar i contemplar. Però això serà a la propera entrada…
Després de sortir del petit poble de Roquevaire amb la panxa plena per l’esmorzar, ens volem endinsar, ara sí, al glamour de la Costa Blava Francesa. Recordem que aquests dies se celebra el torneig de tenis de Niça, el Festival de Cinema de Cannes i la cursa de Formula 1 de Mònaco. Abans però, conduïm per petites carreteres i passem per bonics pobles com Auriol, Saint-Zacharie, Brignoles, Le Luc, La Garde-Freinet, Grimaud… fins arribar a una de les ciutats referència de la Cote d’Azur: Saint-Tropez, on decidim dinar.
El port esportiu de Saint-Tropez era un no parar de veure grans iots i velersSouvenirs i records es poden trobar a moltes botiguesLa pluja ens va donar una treva durant la visita a Saint-TropezImpossible trobar aparcament a Saint-TropezUna bona passejada per la ciutat
Per variar ens costa molt aparcar el cotxe (ens penedim molt de no respectar la idea original de venir en moto). Quin canvi! Aquí sí que es nota el luxe. Passegem pel port esportiu, i els iots i enormes velers fan morir d’enveja a la majoria de mortals. Arriba un vaixell enorme, i un munt de gent s’amuntega al seu voltant. Suposem que és algú famós, però ens fa mandra esperar per veure qui és el “ricachon” que arriba, i continuem caminant. Ara sí, trobem al final del port, una creperia bretona que fa bona pinta, i té uns preus raonables, ja que molts restaurants tenen plats i preus estratosfèrics! Dinem molt bé, i cau la primera ampolla de sidra.
Una bona crepe i una ampolla de sidra dolça per aguantar els quilòmetres de ruta…S’ha de vigilar amb els preus, tot està caríssimCotxes esportius, iots, fortunes… Que mal repartit està el món…Ups! He colat aquesta foto una mica «rara», però no m’hi puc estar. I de fet està del revés, però és que m’agradava més així…
Ens endinsem a la ciutat vella, plena de carrerons i restes de l’antiga muralla, com la Muralla de Jarlier, o la Ciutadella antiga del segle XVI.
La muralla Jarlier, restes de l’antiga muralla de la ciutatEntre tantes botigues de «marca», encara es poden trobar típics comerços de pobleNo hi ha res com menjar-se una crepe dolça mentre es visita la ciutatEls carrers paral·lels al mar són ben macos, i plens de botigues i comerçosTot i la gentada que hi havia, encara es podien trobar racons ben tranquils
S’ha d’anar amb compte amb els preus dels establiments (sobretot si després no volem tenir un gran ensurt amb la Visa), ja que molts llocs són caríssims. Prenem un café i un te que ens costa 5 euros cada un.
Tot i el luxe, és trist veure com a les portes de la glamourosa botiga Chanel, o a qualsevol racó de la ciutat, trobem gent sense sostre.
Continuem la ruta, i voregem la badia sempre seguint l’aigua. Passem per la ciutat de Sainte-Maxime, que sembla igual de luxosa que Saint-Tropez, però més tranquil.la i petita.
Ens dirigim ja cap a Niça, amb aquella tranquil.litat nostra que ens caracteritza, perquè aquest vespre tenim entrades per un dels actes estrella de la nostra ruta: el concert de Coldplay! Just entrem a l’autopista trobem una retenció al mateix peatge, i un cartell lluminós que ens indica 14 quilòmetres de cues. No ens ho podem creure! De sobte l’emissora de ràdio francesa que estem escoltant, ofereix un butlletí informatiu per informar de l’estat del trànsit. Ens corrobora que les carreteres cap a Niça estan col·lapsades, degut a que molta gent ja es dirigeix al concert. Són les 18h de la tarda, i nosaltres som tan feliços que abans del concert preteníem arribar al nostre hotel per canviar-nos i dutxar-nos… De nou, canvi de plans!
Decidim anar directament al lloc del concert, l’estadi Nikaia Charles Ehrmann. Quin col.lapse! (tornem a pensar en que bé ens hauria anat la moto ara…) Ens fan aparcar ben lluny, però tenen preparats un servei de busos que ens apropa a l’entrada de l’estadi. Aprofitem per trucar a l’hotel i avisar que arribarem tard: “-Ah! Tenen entrades pel concert? No es preocupin, poden arribar a l’hora que vulguin.”- Es nota que Niça deu estar ocupada per turistes que han vingut a veure el show dels Coldplay!
Les cues per entrar al concert eren enormes, però avançaven molt ràpid
I un cop a dins, comença l’espectacle. Abans actuen la cantant Rita Ora i el grup Marina and the Diamonds, i no és fins les 22h que surten els protagonistes de la nit. Apoteòsic, genial, brutal… no tenim paraules per definir l’actuació. En directe son boníssims, i es nota que saben el que és un espectacle audiovisual. No paren d’oferir sorpreses: focs artificials, globus, llums… i 45.000 persones que no paren de cantar i animar!
L’organització repartia uns braçalets que s’encenien en determinats moments, creant una fantàstica imatgePanoràmica de l’estadi mentre actuaven els grups telonersQuins nervis! Que començi ja…
La sorpresa més gran de la nit, ve a mig concert. Estem situats a la gespa de l’estadi, a mitja distància de l’escenari, i com tots aquest grans concerts, o ets al davant de tot o gairebé has de seguir el concert per les enormes pantalles muntades. I jo encara puc veure bastant bé al grup, però la Cristina (que no vull dir que sigui petita, però tampoc és molt alta -ja m’enteneu-) sempre té un munt de caps al mig que tapen la seva visió. Doncs bé, després d’una pausa, amb tot l’estadi a les fosques, de cop i volta comença una nova cançó però no veiem a ningú. On són? I em giro al darrera i els veig allà, a pocs metres nostres, damunt d’un petit escenari que han muntat per oferir un parell de cançons entre el públic. Llàstima que Murphy sempre m’acompanya amb les decisions fotogràfiques. M’explico: Si arribo a voler entrar al concert amb la càmera de fotos gran, segur que m’hauria trobat problemes a l’entrada, com m’ha passat a d’altres llocs. És per això que vaig optar per deixar-la al cotxe, però la llei de Murphy diu que si no l’agafo, no hauria tingut cap problema per entrar-la amb mi. De fet al voltant nostre hi havia diverses persones amb càmeres professionals. I jo només tenia el mòbil per fer-los fotos quan segurament mai més els tornaré a tenir tan a prop meu. Quina llàstima!
Coldplay va situar-se durant dues cançons entre el públicLa gent no parava d’animar i cantarL’espectacle de llums i colors era brutal
Però que una foto no trenqui el moment tant especial. Coldplay torna a l’escenari principal i ens ofereix un final de concert espectacular. Quan tot acaba la gent es resisteix a abandonar l’estadi. Quan obren les llums encara es veuen més persones per tot arreu. Els busos per tornar als pàrquings van plens, i decidim, com moltes més persones, fer una passejada a peu fins el nostre cotxe.
Total, que arribem al nostre hotel, La Villa Nice Promenade (veure la nostra opinió a Tripadvisor), quan ja és gairebé la 1 de la matinada. Per sort, trobem un lloc per aparcar bastant a prop.
Uf! Costa dormir amb tantes emocions juntes, però estem cansadíssims i demà ens espera un altre plat fort: El Festival de Cinema de Cannes.
L’escapada a França del 21 al 25 de maig del 2012 ha sortit rodona, tot i que vam patir un canvi de plans d’última hora. La nostra idea era fer una ruta en moto, ja que teníem moltes ganes de voltar sobre dues rodes, però el temps ens va impedir fer-ho, i vam optar per fer-la en cotxe. Vam estar pendents fins a l’últim moment del núvols, però ja vam veure que com a mínim el primer dia, dilluns, la pluja ens acompanyaria constantment. I una cosa teníem clara: encara que plogués, faríem la nostre escapada!
La vam dividir en dues parts, la primera visitant unes quantes poblacions de la Costa Blava francesa, i la segona endinsant-nos cap a l’interior recorrent una mica La Provence.
Com que teníem ganes de fer una entrada diària des d’allà, però finalment no va ser possible, escriurem els posts com un petit diari de ruta.
Si alguna cosa té la Cotê d’Azur és «pijerio» i gent guapa. I més si en una mateixa setmana se celebra un important torneig de tenis a Niça, el gran premi de Formula 1 de Mònaco, i el famós Festival de Cinema de Cannes. Toma ya!!!
Anem pas a pas. Un cop sortim de casa, no parem fins passar la frontera, i la primera aturada és a la ciutat de Béziers. Allà anem amb la referència d’una Creperia Bretona per dinar, però quan trobem l’adreça, veiem que el local és tancat. Canvi de plans: uns sandwitxos. Passegem pel seu passeig Alles Paul Riquet, amb terrasses i bars.
Continuem ruta, i per no fer tot el camí per autopistes, decidim passar per la costa.
Només arribar a Béziers comença la nostra recerca de cafeteriesTastem unes tartaletes del que s’autodenomina el millor pastisser de la zona (n’hem tastat de millors…)
Entrem a Marsella, però anem una mica tard, i ja coneixíem una mica la ciutat d’una escapada anterior, així que no ens aturem i continuem fins al petit poble de Roquevaire. Aquí és on tenim reservada la primera nit d’hotel. Bé, no ben bé d’hotel, ja que hem decidit buscar petits allotjaments, que a França són encantadors. Moltes famílies disposen de cases molt xules, i tenen algunes habitacions disponibles. El tracte és molt millor, et permet conèixer gent i l’amabilitat (i els esmorzars), són millors que els grans hotels… Hem triat La Bastide Saint Nabor (veure nostra opinió a Tripadvisor), una casa amb només 3 habitacions. Arribem sobre les 19h, i la pluja torna a aparèixer. Així que, tot i que fa una bona temperatura, no podem fer servir la piscina que tenen. Ens rep l’Eric, el pare de família, que ens recomana anar a sopar al turístic poble de Cassin.
A la casa d’hostes de Roquevaire, ens rep el seu gatDetall de la nostra habitació al poble de Roquevaire
Dit i fet, ens dirigim a Cassis, a uns 25 minuts de Roquevaire. És un poble costaner, petit però molt maco. D’antiga tradició pesquera, ara és el turisme qui arriba amb l’estiu. No és estrany que als seus habitants els agradi reproduir la dita del premi nobel de literatura Frédéric Mistral (1830 – 1914):
«Qu’a vist Paris, se noun a vist Cassis, pou dire: n’ai rèn vist» (Qui ha vist París, si no ha vist Cassis, es pot dir que no ha vist res)
Encara no és temporada alta, i continuen caient algunes gotes, però la part positiva és que no trobem molta gent i ja tenen molts restaurants i terrasses obertes. Tot i així, ens costa molt aparcar. No volem imaginar-vos com deu ser trobar un lloc en ple estiu!
La nostra visita de Cassis comença per la Plaça de la RepubliqueEscapar-se quan encara no és temporada alta, pot oferir més tranquil.litatEl turisme s’ha imposat sobre la pesca al bonic poble de CassisUna lleugera pluja ens va acompanyar gairebé tota la primera jornada de la nostra ruta
Sopem a un restaurant molt recomanable: Le Romarin, a la Rue Docteur Séverin Icard, un italià amb un toc afrancesat. Està a un carrer un pel més amagat que els més principals i saturats, si això es pot dir d’un lloc turístic… Voltem per la seva Place de la Republique, i baixem per la seva avinguda principal, Victor Hugo. El carrer ens porta fins al port, ple de barques, vaixells i molts restaurants amb vistes al mar. Caminem per la seva platja mentre es fa fosc, sempre sota la vigilància del gran Castell de Cassis, situat dalt d’un turó sobre el mar. Aquesta antiga fortalesa és ara un luxós hotel.
Les barques continuen donant al poble un aire molt pescadorL’imponent Château de Cassis domina les vistes del pobleA la Place Baragnon de Cassis es troba l’església del poble
El dia ens ha passat molt ràpid, i tot i estar cansats, anem a dormir tard i amb les panxes ben plenes (maleïdes escapades que no ens permeten fer bondat amb la dieta…)
Dormim sentint només les gotes de pluja i ens aixequem amb ganes de continuar la nostra ruta. Ara és Sylvie qui ens rep a la cuina on serveixen els esmorzars. És encantadora i ens té preparat una enorme varietat de pans i melmelades (ummmm, com ens agrada el pa francès!), croissants, pastissos… Allà ens trobem una parella de jubilats francesos amb els qui mantenim una agradable conversa. La mescla de paraules en francès, anglès, català i castellà, ens recorda que, amb amabilitat i bon rotllo es pot viatjar per tot arreu sense dominar els idiomes.
L’escapada a Sevilla per veure el derbi de futbol entre els equips de la ciutat no va consistir només a veure el partit (veure entrada). Cada vegada que anem a la capital andalusa, trobem algun racó nou, o tornem a passejar per llocs que ens tenen el cor robat. I sobretot gaudim d’una ciutat amb un encant especial.
El tapeo és una de les nostres aficions a la ciutat. Passejar i buscar locals on menjar bé és una de les finalitats, sobretot de Cristina. Segurament jo faig el mateix, caminar i perdre’m per qualsevol lloc però amb un altre objectiu: trobar racons per fotografiar!
La Catedral de Sevilla i la seva Giralda dominen les vistes de la ciutatPassejar pel Barri de Santa Cruz és especialPati de la Casa de Pilatos. Un model de Palau de la Sevilla del Segle d’OrEls laberíntics carrerons del barri de Santa Cruz són màgics
De tots els barris de la ciutat, dos ens tenen enamorats: Triana i Santa Cruz. És en aquest segon on és una delicia moure’s entre el laberint que formen els estrets carrerons, i trobar-se encantadores places plenes de bars i ambient. Un clar exemple és la Plaça de Doña Elvira, molt turística, però amb un encantador aire sevillà.
Ubicat al casc antic de la ciutat, el barri de Santa Cruz és ple de carrers i cases pintades d’un blanc immaculat, petits palauets i alguns típics patis andalusos, plens de geranis. El seu origen és la “Juderia de Sevilla”, on es concentrava la comunitat jueva.
La Plaça de Doña Elvira és un racó de tranquilitat, sempre i quan no ens trobem molts turistes…Els geranis als balcons i les façanes blanques ens recorden on somEl carrer Juderia és tot un símbol de l’antiga comunitat jueva de la ciutatSevilla de nit té un gran encant. Carrer San José
El centre històric es pot fer fàcilment a peu i és genial fer-se un petit recorregut visitant els llocs més turístics de la ciutat. Fer amunt i avall l’Avinguda Constitución, plena de terrasses i amb la presència de la Catedral i la seva Giralda, els Jardins de l’Àlcazar, la Puerta de Jerez, la zona de la Plaça de toros de la Maestranza, travessar el Guadalquivir pel Pont de Triana, caminar per la Calle Betis, la Plaça Espanya… Un munt de coses per veure.
L’enorme Plaza de España es tot un símbol a la ciutatVistes de la ciutat i al centre la famosa Plaza de Toros de la MaestranzaVal molt la pena una visita a La Giralda i la CatedralLa Plaça del Salvador sempre plena d’ambientPotser és casualitat, però sempre arribem a la ciutat caminant pel carrer de San Fernando, ple de bars, restaurants i el seu tramvia
I si volem un petit descans (a més de seure a les múltiples terrasses de la ciutat per prendre una cerveseta), podem visitar uns Banys Àrabs. Aquí hem de dir que ens vam dividir, ja que Cristina tenia moltes ganes de relaxar-se en un dels Hammam més famosos de la ciutat –Aire de Sevilla– i jo en canvi vaig optar per tornar a visitar la Catedral i pujar a la Giralda per obtenir unes bones vistes sevillanes. Això sí, abans de separar-nos per unes hores, vam compartir un boníssim té a la teteria que els Banys tenen a la primera planta; la recomanem!
Si volem uns moments de relax, podem visitar alguns dels banys àrabs de la ciutatUn descans sempre va bé, i si és prenent un te, encara millor.Gairebé cada nit passàvem per la Plaça Molviedro camí del nostre hotel
clica sobre una imatge per obrir la galeria de fotos:
Crec que a tots els que escrivim un bloc ens deu passar el mateix. Ens agrada compartir les nostres experiències (sinó no escriuríem a la xarxa), i també veure que arriben a la gent. I, a sobre, pot passar que et valorin la feina realitzada!
Per això es van crear els Premis Liebster, uns premis que es reparteixen entre els mateixos bloguers i que ens fa molta il.lusió haber rebut. Han sigut els nostres amics de “Voltar i Voltar” els que ens han concedit aquest honor. Volem agrair moltíssim el seu reconeixement, i més venint d’ells, ja que és un bloc que ens estimem molt. Sabeu quan algú parla de la veu de l’experiència…? Doncs així els definiríem nosaltres en el món d’internet. Fan una feina increïble, parlant-nos sobre els seus viatges per tot el món, la gastronomia i sobretot la cultura. No havíem conegut mai a ningú que estimés tant la cultura com ells!
És per això que quan vam rebre el seu comunicat i vam poder llegir el seu veredicte, ens vam inflar d’orgull. Deien el seguent del nostre bloc:
“Amb unes fotografies extraordinàries i amb unes cròniques molt ben realitzades, la Cristina i en Manel, ens posen les dents llargues amb els seves escapades viatgeres…. la gastronomia i “la Bona vida” de la que intenten gaudir en el seu temps lliure.”
El premi Liebster és una iniciativa que consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blocs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món. Si rebeu aquesta menció, s’han de seguir unes normes que expliquem a continuació:
Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
Nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.
I ara, després de rumiar-ho molt, volem ser nosaltres els que enviem simbòlicament aquest premi a d’altres blocs que seguim. A més, hem intentat que siguin de temàtiques diferents, per repartir encara més aquesta iniciativa:
La Montserrat i l’ Anina estan fent la volta al món, i ens encanta com ens ho expliquen al seu bloc. Llegint les entrades i veient les seves fotos es nota com de bé s’ho passen mentre viatgen!
Un magnífic bloc de cuina, amb moltes i boníssimes receptes de tapes i petits plats. La Marina ens ho explica tot en detall i ho complementa amb unes fotos magnífiques.
Un balcó i un hort urbà és el que necessita l’Anna per explicar-nos les seves aventures per ser una pagesa urbana. Consells i suggerències per fer créixer enciams, tomàquets, pastanagues… a casa!
Ens encanten els blocs que contenen una mica de tot el que es pot trobar per la xarxa i que ve de gust conèixer. I si són d’un gran amic com en Lluís, encara millor. Tecnologia, fotos, vídeos, enllaços…
Uns viatgers com cal. Van fer la volta al món i ho recullen al seu bloc, i a més, ens expliquen diferents rutes i escapades amb un munt de fotografies per complementar-ho. Un exemple a seguir!
Au!, que ningú pari d’escriure entrades als seus blocs… Gràcies a tots!
Pensar en Wasabi és, segurament, pensar en sushi. I és que aquest picant condiment està lligat a la més famosa cuina japonesa. Veient l’altre dia un programa de cuina on parlaven d’aquest producte, hem decidit parlar una mica d’ell.
El wasabi és fàcil de reconèixer pel seu color verd
No ens direu que un bon plat de sushi no entra pels ulls…
Extret de l’arrel d’una planta anomenada també Wasabi (wasabia japonica), prové de la família dels naps. Les característiques principals són el seu color verd, i el seu potent sabor, i es fa servir sobretot per mesclar-ho amb salsa de soja i sucar el sushi. La primera vegada que el vam veure al natural, tal com el recullen, va ser a un dels moltíssims mercats d’aliments de Tokyo. L’arrel, s’ha de ratllar i mesclar amb aigua fins aconseguir la pasta característica que estem acostumats a veure, just abans de consumir.
L’arrel del wasabi ratllada i mesclada amb aigua té un enorme gust picantA les parades de menjar al voltant del Mercat del peix de Tsukiji trobem de totLa majoria dels productes que trobem als mercats són completament desconeguts per nosaltres
A diferència d’altres picants, com les “guindilles” (bitxo) o el xile que actuen sobre la boca i la llengua, la potència picant del wasabi actua sobre les fosses nasals, enviant uns vapors que produeixen una ràpida sensació d’ardor i una plorera als ulls. Tot i plorar sovint mentre degustem aquest condiment, a nosaltres ens sembla molt addictiu.
Aquesta planta creix de forma natural només al Japó i a la zona russa propera, i és molt escassa i difícil de cultivar, pel que resulta molt cara. És per això que a molts llocs se serveix un succedani del wasabi. És fa servir tan poc l’autèntic, que els japonesos el distingeixen del succedani denominant-lo Hon-wasabi (wasabi autèntic). En alguns mercats japonesos encara podem veure com venen les arrels de wasabi amb el seu característic color verd.
Colors, olors i formes es barregen pels mercats
Aquest condiment es feia servir fa molts anys al Japó, com a sistema per emmagatzemar durant més temps els peixos crus, ja que posseeix propietats antibacterianes que retardaven la descomposició dels aliments. Avui en dia, com hem dit, el més fàcil es trobar sobres d’un pols verd provinent del rave picant, molt més fàcil de cultivar, que un cop barrejats amb aigua agafen la consistència necessària per servir a taula. O encara més fàcil, el podem trobar en tubs de plàstic en forma de pasta de dents preparat directament per servir…
La qualitat del peix és la clau per un bon sushiEl nigiri és segurament la forma més comú de menjar sushi al JapóEls makis són els nostres preferits. L’arròs queda embolicat per una alga seca anomenada noriUn bon variat és la millor manera per obrir la gana
Més informació sobre el Sushi en aquesta web molt completa: www.sushi.com.es
Aquesta entrada és per lloar una «estupenda» iniciativa: el Congrés de Bloggers Volta al Món 2012. Ens era impossible assistir, de fet la Cristina no va poder, però tot i així jo (Manel) em vaig escapar durant 1 horeta de la feina per poder treure el cap. Eren tantes les ganes que tenia d’escoltar als «voltaires» que han fet grans viatges, que no vaig parar fins aconseguir una estoneta per sentir-los. Només va ser un petit aperitiu, però molt interessant.
Vaig poder escoltar en Bruno Sokolowicz, que ens va explicar les aventures de viatjar en un vaixell de càrrega. I després a la Celia, del bloc quadernsdebitacola, parlant sobre les remotes illes de Vanuatu. No hi va haver temps per a més, però vaig tornar a la feina molt més content. Sentir i veure tants amants dels viatges junts eleva la moral. I el somni de fer algun dia la volta al món ja no sembla una cosa impossible…
Des d’aquí enviem un agraïment als nois/es de Club de Viatges, organitzadora del Congrés, i a tots els blocs associats i persones que van participar.
Ícono donde los haya, la Fontana di Trevi es toda una referencia en Roma, y es uno de los monumentos obligados a visitar si estamos en la ciudad. Lo que más nos sorprende, como a menudo ocurre con otros lugares que hemos visto antes en fotos que al natural, es su tamaño. La fuente es realmente grande, ya que tiene un frontal de casi 30 metros, pero en cambio la Piazza di Trevi, que es donde está ubicada, es realmente pequeña. Bueno, más pequeña, lo que pasa es que la fuente ocupa literalmente toda la plaza, y queda poco espacio restante. Además, las dimensiones engañan, ya que la fuente está situada ante el Palazzo Poli, con enormes columnatas, que parece formar parte del conjunto y hacerlo más grande.
La Fontana di Trevi y el Palazzo Poli
La plaza queda descompensada por la inmensidad de la fuente y uno apenas puede tener una visión general de la Fontana. Está completamente rodeada de antiguos edificios y palacetes y cuesta muchísimo hacer una fotografía que nos muestre todo el conjunto arquitectónico. Además, suele haber mucha gente, especialmente entemporada alta y puede llegar a ser misión imposible acercarse al agua si el lugar está lleno de turistas como nosotros. Todo el mundo quiere situarse en primera línea y seguir la tradición de tirar las monedas.
Y que decir del cine, que lo ha hecho más mítica todavía. La secuencia de Anita Ekberg bañándose en la fuente ante Marcelllo Mastroianni, en el filme La Dolce Vita, es una de las más famosas del cine italiano.
Turisteando…El Dios Neptuno preside el monumento
De hecho, esta fuente barroca recibe su nombre al estar situada en la intersección de tres calles (tre vie). Originariamente marcaba el punto final de uno de los acueductos que llevaba agua a la ciudad. Fue en el siglo XVII cuando se diseñó y construyó como la conocemos hoy en día. Domina la fuente la imponente escultura de Neptuno, de Pietro Bracci, pero fueron diferentes artistas italianos los que contribuyeron a la construcción de la Fontana. Seguramente el más conocido es Bernini.
Pero dejemos la historia y hablemos de un artículo que nos impactó. Lo publicaba Jaled Abdelrahim en la revista Ling y se titula «La Fuente más solidaria» y en él hablaba de la enorme recaudación que el ayuntamiento romano saca cada año de las monedas que los turistas lanzan a la fuente. Reproducimos unas líneas a continuación:
«Todo es cuestión de ponerse a echar cuentas. A la ciudad de Roma llegan cada año alrededor de doce millones de turistas. Ninguno de ellos se perdona no visitar la emblemática Fontana di Trevi y, a su vez, todos conocen o acaban conociendo la leyenda que dice que hay que arrojar con la mano derecha tres monedas a la fuente, por encima del hombro izquierdo, para asegurarse la vuelta a la Città Eterna. O simplemente, por buena suerte, según otra versión.
Si estimamos que cada uno de esos visitantes, de entre su chatarra internacional, escoge una moneda con un valor de un céntimo, otra de dos céntimos y otra de cinco (por poner una media realista), el resultado sale redondo: la Fontana recauda 900.000 euros anuales. Y hay quien no arroja ninguna. (…) La ciudad es consecuente con el origen de tan sensible tesoro. Al fin y al cabo, no deja de ser legítimo el pago que los turistas realizan a cambio de sus más anheladas esperanzas. Por eso, desde 2006, el consistorio romano cumple un acuerdo con Cáritas para darle a todo ese capital pesado un fin tan noble como su origen: financiar un supermercado gratuito para familias con escasos recursos económicos. «
La Fontana cuando anochece
Bien, nadie sabe con exactitud de que sirve lanzar las monedas, pero como buenos turistas que somos nosotros también lo hicimos. Después de abrirnos paso entre la multitud y situarnos frenta al agua, dimos la espalda a la fuente y ejecutamos la tradición. Estamos seguros que, el eficiente operario del ayuntamiento encargado de la extracción de monedas, encontró tarde o temprano las nuestras sumergidas en estas aguas llenas de historia …
-Actualización- Pues parece que la tradición funciona, y unos años más tarde hemos vuelto a visitar y enamorarnos de Roma (ver post).
Aquesta passada nit de dissabte 5 de maig, hem pogut veure una lluna enorme… Segons els experts ha sigut fins a un 14 % més gran i un 30 % més brillant del que estem acostumats. De fet, aquest fenomen té nom propi: Perigeu, nom que defineix el punt de l’òrbita el·líptica d’un objecte natural o artificial (en aquest cas la lluna), quan aquest es troba a la distància mínima.
Em feia gràcia fer alguna foto del moment, però justament treballava aquest dissabte. Tot i així, tenia la càmera al cotxe i sortint de la feina vaig mirar cap al cel per intentar capturar aquesta lluna que semblava molt més gran. Feina difícil, ja que era massa tard, era negre nit, la lluna era molt alta i brillava tant que costava veure els cràters. Però no perdia res per provar, així que a mig camí vaig trobar una petita arbreda on podia entreveure la lluna entre les branques dels arbres i vaig disparar. Segurament el resultat és una mica sinistre, però tot i fer només dues fotos, ens fa gràcia compartir l’experiència al bloc…
En aquesta entrada del nostre bloc volem parlar de la passió pel futbol. Això és el que ens va portar aquests passats dies a fer una escapada a Sevilla (de l’ 1 al 3 de maig del 2012). La raó: es celebrava jornada de lliga entre setmana i nosaltres teníem festa. Ah! i el més important: jugaven el Sevilla contra el Betis (l’equip del meu cor) en un dels derbis més importants del futbol.
La gent que em coneix ja sap de sobres que sóc seguidor de l’equip andalús, i des de sempre he hagut de sentir comentaris de tot tipus al respecte. No em refereixo a despectius, eh? sinó més aviat del tipus: «que estrany, i com és que ets del Betis?» Amb un pare sevillà, i una mare cordovesa ja tot encaixa més, però la raó principal li dec al meu tiet Pepe, que va morir fa molts anys, i que em va inculcar el sentiment bètic per sempre. I la Cristina què en pensa? Doncs ella és culé, però sap dels meus colors verd-i-blancs i comparteix les meves bojeries, i una escapada, és una escapada…
Els voltants del camp eren una festa moments abans del partitSituat al barri de Nervión, el Sanchez Pizjuán és l’estadi del Sevilla F.C.Una de les grandeses del futbol és que l’avi i el nét poden ser del Betis, i el pare del SevillaAls voltants de l’estadi la gentada era descomunal
Una escapada que, i cada cop apurem més, vam decidir només hores abans de marxar. La cronologia dels fets podria ser la següent: tarda del dilluns 30 d’abril, miro els horaris dels partits i veig que el Sevilla-Betis es juga el dimecres a les 20 hores. Parlo amb la Cristina i surt un petit inici d’idea d’escapada, però com que sóc a la feina no tinc temps per més. Quan plego i, arribo a casa al vespre, continuem parlant del tema. No ens fa falta molta empenta per decidir mirar si queden entrades pel partit. Un cop veiem que sí, les comprem com si una força inexplicable ens obligués… Després vindria el desplaçament (ens decidim per l’AVE, que aquesta vegada, fins i tot, ens surt més barat que l’avió!), i la reserva d’un hotel. Resumint, acabem de tancar totes les reserves a les 23h de la nit i en menys de 7 hores ens hem de llevar per marxar! Que no ens aturin unes poques hores de son…
Persones de totes les edats van al camp a seguir al seu equipMica en mica s’anava omplint l’estadi, fins gairebé el ple absolutVeure els càmeres de televisió ens recordava a nosaltres fa uns anys…La cridòria era ensordidora a la sortida dels jugadors al terreny de joc
Serà la primera vegada que visitem el camp de l’etern rival, el Sevilla Futbol Club, ja que sempre que hem anat a veure algun partit del Betis ha sigut al Benito Villamarín. És un derbi especial, ja que crec que no hi ha cap altra ciutat on els dos equips tinguin tan de pes repartit entre les aficions. Podem dir que gairebé es divideixen entre meitat i meitat, inclús repartits entre famílies. Marits d’un equip i dones de l’altre, avis i néts d’un i pares i mares de l’altre, germans amb colors i sentiments diferents… Això no passa a cap altra ciutat! Fins i tot som motiu d’alegria en una taberna on dinem i se sorprenen al saber que som a la ciutat per veure el partit. El nostre accent ens delata i no es poden creure que un bètic català vingui a veure el derbi! Un somriure i una encaixada de mans de la mestressa de la taberna ens fa veure que ella també és bètica!
Com gairebé sempre, alguns brètols es dediquen a trencar la màgia del futbolLa publicitat a les banquetes sevillistes no té preu…La majoria d’aficionats bètics estaven a l’altra banda nostra
No cal dir que ens ho passem de conya voltant per la capital andalusa, menjant com dos «jabatos», però això potser tindrà una altra entrada al bloc. El que ens interessa és parlar del partit, un partit únic i diferent, un partit especial. Com a tots els clubs de futbol, podem trobar de tot, alguns que no tenen dos dits de front i només saben «liar-la» i gent sana i correcte que vol veure un espectacle esportiu.
La temperatura era perfecta, i les ganes de partit enormes…La majoria de sevillistes que ens envoltaven no devien entendre res: dos bètics parlant català?Grans i petits estaven disposats a gaudir d’un gran partitEls jugadors bètics celebren amb els aficionats la victòriaMarxem del camp amb una eufòria enorme
Els nostres seients comprats per internet i situats a la primera graderia, ens ofereixen una visió molt bona del joc. Per no avorrir molt amb el partit, us explicarem que va ser per emmarcar. Envoltats per sevillistes, no vam poder ser molt efusius amb el joc bètic, però una victòria a l’últim sospir (1-2) contra el rival de la ciutat encara va fer més increïble l’escapada sevillana!
Sal y Descubre 