Després de sortir del petit poble de Roquevaire amb la panxa plena per l’esmorzar, ens volem endinsar, ara sí, al glamour de la Costa Blava Francesa. Recordem que aquests dies se celebra el torneig de tenis de Niça, el Festival de Cinema de Cannes i la cursa de Formula 1 de Mònaco. Abans però, conduïm per petites carreteres i passem per bonics pobles com Auriol, Saint-Zacharie, Brignoles, Le Luc, La Garde-Freinet, Grimaud… fins arribar a una de les ciutats referència de la Cote d’Azur: Saint-Tropez, on decidim dinar.
Per variar ens costa molt aparcar el cotxe (ens penedim molt de no respectar la idea original de venir en moto). Quin canvi! Aquí sí que es nota el luxe. Passegem pel port esportiu, i els iots i enormes velers fan morir d’enveja a la majoria de mortals. Arriba un vaixell enorme, i un munt de gent s’amuntega al seu voltant. Suposem que és algú famós, però ens fa mandra esperar per veure qui és el “ricachon” que arriba, i continuem caminant. Ara sí, trobem al final del port, una creperia bretona que fa bona pinta, i té uns preus raonables, ja que molts restaurants tenen plats i preus estratosfèrics! Dinem molt bé, i cau la primera ampolla de sidra.
Ens endinsem a la ciutat vella, plena de carrerons i restes de l’antiga muralla, com la Muralla de Jarlier, o la Ciutadella antiga del segle XVI.
S’ha d’anar amb compte amb els preus dels establiments (sobretot si després no volem tenir un gran ensurt amb la Visa), ja que molts llocs són caríssims. Prenem un café i un te que ens costa 5 euros cada un.
Continuem la ruta, i voregem la badia sempre seguint l’aigua. Passem per la ciutat de Sainte-Maxime, que sembla igual de luxosa que Saint-Tropez, però més tranquil.la i petita.
Ens dirigim ja cap a Niça, amb aquella tranquil.litat nostra que ens caracteritza, perquè aquest vespre tenim entrades per un dels actes estrella de la nostra ruta: el concert de Coldplay! Just entrem a l’autopista trobem una retenció al mateix peatge, i un cartell lluminós que ens indica 14 quilòmetres de cues. No ens ho podem creure! De sobte l’emissora de ràdio francesa que estem escoltant, ofereix un butlletí informatiu per informar de l’estat del trànsit. Ens corrobora que les carreteres cap a Niça estan col·lapsades, degut a que molta gent ja es dirigeix al concert. Són les 18h de la tarda, i nosaltres som tan feliços que abans del concert preteníem arribar al nostre hotel per canviar-nos i dutxar-nos… De nou, canvi de plans!
Decidim anar directament al lloc del concert, l’estadi Nikaia Charles Ehrmann. Quin col.lapse! (tornem a pensar en que bé ens hauria anat la moto ara…) Ens fan aparcar ben lluny, però tenen preparats un servei de busos que ens apropa a l’entrada de l’estadi. Aprofitem per trucar a l’hotel i avisar que arribarem tard: “-Ah! Tenen entrades pel concert? No es preocupin, poden arribar a l’hora que vulguin.”- Es nota que Niça deu estar ocupada per turistes que han vingut a veure el show dels Coldplay!
I un cop a dins, comença l’espectacle. Abans actuen la cantant Rita Ora i el grup Marina and the Diamonds, i no és fins les 22h que surten els protagonistes de la nit. Apoteòsic, genial, brutal… no tenim paraules per definir l’actuació. En directe son boníssims, i es nota que saben el que és un espectacle audiovisual. No paren d’oferir sorpreses: focs artificials, globus, llums… i 45.000 persones que no paren de cantar i animar!
La sorpresa més gran de la nit, ve a mig concert. Estem situats a la gespa de l’estadi, a mitja distància de l’escenari, i com tots aquest grans concerts, o ets al davant de tot o gairebé has de seguir el concert per les enormes pantalles muntades. I jo encara puc veure bastant bé al grup, però la Cristina (que no vull dir que sigui petita, però tampoc és molt alta -ja m’enteneu-) sempre té un munt de caps al mig que tapen la seva visió. Doncs bé, després d’una pausa, amb tot l’estadi a les fosques, de cop i volta comença una nova cançó però no veiem a ningú. On són? I em giro al darrera i els veig allà, a pocs metres nostres, damunt d’un petit escenari que han muntat per oferir un parell de cançons entre el públic. Llàstima que Murphy sempre m’acompanya amb les decisions fotogràfiques. M’explico: Si arribo a voler entrar al concert amb la càmera de fotos gran, segur que m’hauria trobat problemes a l’entrada, com m’ha passat a d’altres llocs. És per això que vaig optar per deixar-la al cotxe, però la llei de Murphy diu que si no l’agafo, no hauria tingut cap problema per entrar-la amb mi. De fet al voltant nostre hi havia diverses persones amb càmeres professionals. I jo només tenia el mòbil per fer-los fotos quan segurament mai més els tornaré a tenir tan a prop meu. Quina llàstima!
Però que una foto no trenqui el moment tant especial. Coldplay torna a l’escenari principal i ens ofereix un final de concert espectacular. Quan tot acaba la gent es resisteix a abandonar l’estadi. Quan obren les llums encara es veuen més persones per tot arreu. Els busos per tornar als pàrquings van plens, i decidim, com moltes més persones, fer una passejada a peu fins el nostre cotxe.
Total, que arribem al nostre hotel, La Villa Nice Promenade (veure la nostra opinió a Tripadvisor), quan ja és gairebé la 1 de la matinada. Per sort, trobem un lloc per aparcar bastant a prop.
Uf! Costa dormir amb tantes emocions juntes, però estem cansadíssims i demà ens espera un altre plat fort: El Festival de Cinema de Cannes.
Sal y Descubre 
Ja ha arribat la segona part! visca! Això… vol dir que hi haruà una escapada a França 3? Falta encara el festival de cannes, oi? De moment, dir-vos que jo vaig anar a Saint-Tropez a l’estiu i que el vaig trobar preciós. Però també plovia i els preus… ui! Els preus, caríssims. Temporada alta d’estiu, ja veus… veig que també els heu trobat força cars allà on heu anat, oi? No recordo haver passat per Sainte-Maxime, també sembla bonic! A peu, veig,… i vau anar al concert de Coldplay, això no té preu! Vaja, sí, el de l’entrada i les cues… però va valer la pena, si els taloners també eren genials. I a l’aire lliure, això és fantàstic! Per ser que només tenieu el mòbil per fer fotos us van quedar molt bé. En resum, i ja per anar acabant, heu fet un reportatge de «olé, tu!» com ja és habitual. ara m’esteu malacostumant, eh? he eh. Petonets, parella!
Gràcies pel teu comentari Marina,
La veritat és que ens hem posat a escriure la crònica de l’escapada una mica diferent de com ho fem normalment. Ens agrada parlar de ciutats o llocs més concrets, però aquesta vegada ens venia de gust fer un post més semblant a un diari de ruta. Teníem tantes ganes d’explicar com ens ho havíem passat, que estem fent una entrada per dia. Esperem que no siguin avorrides!!! I tenim tantes fotos (com sempre), que ens costa molt fer la selecció i que les entrades no surtin molt llargues.
Ens alegrem que t’agradin les nostres «aventures» ruteres.
Una abraçada.
Llastima de la pluja… encara que si hagués fet sol, no us podeu imaginar la gentada que us haguéssiu trobat. La costa Blava es molt maca però millor fugir de les grans poblacions amb mes renom. Aparcar com veieu es impossible… a l’Agost les caravanes son insofribles i col·lapsen fins i tot l’entrada cap Itàlia.
Les fotografies son MOLT però que molt maques…. la del reflex amb el ciclista de concurs.
Esperarem el capítol 3 amb moltes ganes.
Moltes gràcies pel vostre comentari, Miquel. La veritat és que a partir del segon dia ja va deixar de ploure i ens va fer un sol espectacular.
I ens encanta que t’agradin les nostres fotos. Porto fent fotos molt de temps, però gairebé sempre es quedaven als calaixos (quan eren analògiques), o a l’ordinador des que són digitals. El bloc ha donat una utilitat a la quantitat de fotografies que fem quan tornem d’una viatge o escapada.
Gràcies de nou.
Manel