La visita a la població de Toya potser ha sigut, fins ara, el més fluixet del viatge. No està malament per passar un dia, però tot sembla una mica decadent. La zona és maca, perquè es tracta d’un llac enorme amb una petita illa en mig i forma part del Parc Natural Shikotsu-Toya. Però el tipus de turisme que ens hem trobat (rollo Imserso –ple d’abuelitos-) i la poca amabilitat de la gent de la zona (si a sobre la comparem amb el que ens havíem trobat fins ara…), fa que no t’hi trobis del tot a gust.

Tot i així, cada nit fan focs d’artifici que surten des de uns vaixells situats al mig del llac i és molt maco de veure. També hem vist una mena de poble-atracció turística destruït l’any 2000 per un terratrèmol. L’han deixat tal qual perquè la gent vegi els efectes de la natura.

L’anècdota del dia, ha sigut la caiguda ”en plancha” de la Cris al ben mig del menjador de l’hotel que era ple d’abuelitos esmorzant. Ha trepitjat una mica d’aigua que hi havia a terra i ha relliscat caient ella i safata amb un plat, per sort buit, i creant l’espectacle i entreteniment del matí. Hem estat a punt de passar el “platillo” i treure uns calerons extres pel viatge! Després del Karaoke, ha estat votat com a millor espectacle de l’any entre els majors de 90 anys!!!!

PD: En estos momentos Cristina se encuentra bajo observación (la mía, claro) y todo ha quedado en un susto/espectáculo. Llàstima que d’això no en tenim proves…

       Abans dels focs, el fred apretava…          Que macos els focs sobre el llac!      El llac Toya des de la nostra habitació.      Mireu quin vaixell més freaky!!!

Avui tenim la sensació de ser més lluny de casa que mai. Perquè som en plena natura, no hi ha molta gent i turistes, ni un!! A més, ens entenen encara menys. Aquí només ens fem entendre amb símbols, gestos i traduint les paraules bàsiques amb el traductor de butxaca que portem.

Ahir vam deixar la comoditat del cotxe, i tornem a dependre dels trens i busos. Per sort, vam decidir agafar el mínim equipatge en dues motxilles i vam deixar les maletes a l’hotel de Tòquio (on tornarem dissabte).

Aquest matí hem agafat un funicular per pujar al cim del Asahidake, la muntanya més alta de l’illa de Hokkaido. Només arribar a dalt ens ha començat a nevar, però el dia ha sigut capritxós i al cap d’una estona ha sortit el sol. Hem fet una ruta a peu durant dues hores contemplant llacs i fumeroles de volcans. Quina pudor a sofre!! Però que espectacular!!!

   

I aqui teniu un vidiet:

La varietat del menjar japonès que ens estem trobant és enorme.  A Tòquio,per exemple, teniem restaurants de tot tipus. I hem menjat des de sushi de tonyina crua acabada de portar del mar (al mercat del peix de Tsukiji), passant per tempura, ramen, arròs, sopes de tot tipus i una sèrie de plats que anomenarem “COMOOOORRRR!!!” (léase estilo Chiquito), que vindria a ser: Comida O Menjar Ooooosti que Raroooo!!!!

Ja sé que la majoria penseu que la Cris deu està gaudint com una boja amb la varietat, i jo passant-ho malament, però us equivoqueu. Bé, potser hi ha dies que penso “ai, mare meva!” (sobretot quan anem a un ryokan –hotel petit d’estil japonès- i tenim el menjar i esmorzar inclòs. Normalment no pots escollir i et serveixen un “menú degustación” amb varietats seves). Però de moment, gràcies a la tècnica del “menja i no miris ni pensis què deu ser”, i que tenen una gran varietat de postres, anem sobrevivint.

Altres vegades fem servir un petit “truco” per no passar-ho malament. Acostumen a portar una mica de carn amb una mini-olla i/o pedra calenta per coure-la al moment i el que fem és aprofitar per llençar dins el peix cru que també sempre porten (calamar, pop, gambes…) i que es faci una mica. Si no, sembla que masteguis un pneumàtic!!

I la llista és interminable…

Per cert, penjem un video on podeu veure com ens comuniquem a l’hora de saber què demanar…