Hi ha fotos que surten espontàniament, gairebé sense pensar. Són aquelles que veus i necessites disparar a l’instant, perquè saps (o creus saber), que mai més tornaràs a veure aquell instant. I aquest moment m’encanta!
Però hi ha un altre tipus de fotos, que necessiten el seu temps, s’han de planificar, i mentre més coses sabem de l’instant en el que han de passar, millor. I aquest moment també m’encanta!
Avui vull parlar d’aquest segon moment, el que has de madurar i no importa que hagis d’esperar dies, setmanes o mesos, perquè saps que una bona planificació és la clau per capturar la foto que tens al cap… La foto és del dia 3 de juliol del 2012, dia de Lluna Plena.
200mm (retallada), 1/320, F2.8, -2,3EV, ISO 400, WB Llum dia
Reconec que la primera vegada que els meus ulls van veure el que la càmera volia capturar, va ser de casualitat. 4 mesos enrere, durant un passeig per Palamós, camí del seu far, vam veure una bonica visió de la lluna sortint darrere unes roques on viu una colònia de gavines. Llàstima que en aquell moment no portava la càmera. Tot i renegar en un primer moment (ho reconec), el més útil és quedar-se amb la part positiva: he trobat un bon lloc on veure la lluna, i sé que cada mes tindré una lluna plena. És qüestió d’esperar…
Una setmana abans del dia en qüestió, rebo un missatge d’un amic i company, que em recorda que el dia 3 és Lluna Plena, i com a bon fotògraf, aprofitarà per fer fotos. El meu cap lliga esdeveniments: aquell dia seré a Palamós, i portaré la càmera!
Ja només era qüestió d’esperar la sortida de la lluna, acompanyat per la Cristina que, santa paciència, està acostumada a ajudar-me en aquestes petites aventures. I com en moltes coses de la vida, un munt de factors poden fer canviar els moments que creiem sota control. En aquest cas, un de molt simple (tant que no vam pensar en ell), va estar a punt de fer que no tinguéssim la foto. La terra es mou! És a dir, la lluna no va sortir pel mateix punt exacte que ara fa 4 mesos. La controlada espera es va transformar en un moment de pressa, ja que havíem de trobar un altre punt on fer la fotografia. Finalment ens vam decidir per un parell, i el resultat és aquest que avui podeu veure.
La idea final és ben simple: ja sigui en el mateix moment que veiem una cosa que ens agrada, o molt de temps després, no hem de parar fins aconseguir la foto!!!
Una proposta més de bon restaurant la podem trobar a la població de Sant Fruitós de Bages. Allà ens trobem la Marisqueria Can Ladis, un restaurant que volem recomanar. El primer que sorprèn és trobar una marisqueria al cor de Catalunya, tan lluny del mar, però no deixeu que això us tregui les ganes de tastar bon peix i marisc. Obert des del 2003, però amb una llarga tradició restauradora i peixatera, el restaurant és portat per l’entorn familiar de Ladislao Velasco. Podem trobar un ambient elegant i casolà alhora, i a més d’una variada carta relacionada amb productes del mar, ens ofereixen un menú entre setmana per 20 euros (a triar 5 ó 6 primers, 3 ó 4 segons i postres), i un menú degustació molt recomanable per 36 euros.
Raviolis de gambes farcits de cepsTot i la bona presentació, a l’arròs negre li faltava «força»Les anxoves eren una mica salades pel nostre gust…
A la seva carta podem trobar mariscades, sarsueles, arrossos, fideuàs, caldereta de llamàntol, diferents entrants com algunes amanides, sopa de pescadors, etc. També es poden degustar ostres, percebes i una àmplia varietat de peixos:
Bacallà a la mussel·lina suau d’all
Calamarcets farcits a la seva tinta
Lluç palangre a la vinagreta de nyores
Llobarro a la donostiarra
Medalló de rap a la reducció de Picapoll
Llenguado a la taronja
I una varietat de peixos salvatges del dia cuinats al gust.
Crema de carbassó amb cloïssesAmanida de fruits secs i formatge frescCanelons de rap i gambes
Com veieu, la varietat és àmplia. I a més, el seu menú degustació et permet fer un tast de diferents plats a un bon preu. Nosaltres érem 5 persones i 3 vam decantar-nos per aquest menú que el formaven els següents plats:
Crema de carbassó amb cloïsses
Amanida de fruits secs i formatge fresc
Cigaletes de costa
Caneló de rap i gambes
Calamars a la romana
I un plat a triar entre: Turbot a la donostiarra, Rap ros gratinat o Gall de Sant Pere a la vinagreta de nyores
Postres vi, aigua i cafè
Calamars a la romana i cigaletes de costaGall de Sant Pere a la vinagreta de nyoresTurbot a la donostiarraRap ros gratinat
Les postres també mereixen ser destacades, ja que la majoria són casolanes, a més de bones. És el cas del pastís de formatge, que ens va deixar un bon regust. També trobem peres al cava, pastís de nata i crema, iogurt natural amb fruits vermells, fruita del temps, crema catalana, sacher, tiramisú…
Crema catalanaPeres al cavaEl boníssim pastis de formatge
En resum, un restaurant amb una alta qualitat a uns preus ajustats (sobretot si els comparem amb els de Barcelona) i on podem trobar marisc i peix al centre de Catalunya.
Avui volem explicar una cosa que ens ha fet molta il.lusió. El passat dissabte 30 de juny, van parlar del nostre bloc al programa de ràdio Via Lliure de RAC1. Dins de les diferents propostes d’aquest programa, van recomanar als seus oients el Diari de la Bona Vida, fent un petit resum del que es poden trobar visitant el nostre bloc de viatges.
La proposta ens va arribar uns dies abans quan la Marta (redactora del programa) va enviar-nos un missatge a la nostra recent inaugurada Pàgina oficial de Facebook per avisar-nos de la notícia. Encara no entenem com el nostre petit bloc va arribar a les seves oïdes…
Sigui com sigui, ens va encantar, i el mateix dia de l’emissió es van multiplicar per 10 les visites al bloc. Uau!!!
Us deixem el fragment d’àudio on parlen del nostre bloc:
Volem iniciar una nova secció al nostre bloc parlant del que ens hem trobat darrera d’algunes fotografies. Totes les fotos tenen una història, i volem explicar algunes que conservem millor a la nostra memòria.
Portem publicades gairebé 2.000 fotos al Diari De La Bona Vida i la majoria ens fan recordar bons moments. Però en tot cas, el que volem destacar és la història que trobem darrera d’aquella instantània que, degut la sort, la casualitat o, digueu-li com volgueu, vam poder realitzar…
També intentarem posar els detalls tècnics de la fotografia, ja que com sabeu, valorem moltíssim les imatges dins el nostre bloc.
I comencem parlant de la foto de la guineu feta a Sicília. Va ser feta el 26 de juny del 2010, durant una escapada per l’illa. Tornàvem d’una fantàstica visita pel volcà Etna, i ho fèiem en un cotxe que vam llogar per moure’ns amb més llibertat. Això ens facilita moltíssim el tema de les fotografies, perquè podem aturar-nos sempre que volem. Intentem fugir de les excursions organitzades i els tours guiats, ja que llavors és molt difícil tenir el temps necessari per fotografiar amb llibertat.
50mm, f/5.6, 1/400s, ISO-400
Conduíem per una estreta carretera plena de revolts, dins del Parc Regionale dell’Etna, camí de la població costanera de Taormina quan un cotxe aturat en plena corba ens va fer frenar. No enteníem per què estava aturat allà al mig, en una zona una mica perillosa. Però vam veure que assenyalaven cap a algun animal que es trobava al marge de la carretera que s’endinsava cap al bosc. De lluny ens va semblar un gos, perquè s’amagava entre les roques, però vam decidir deixar el cotxe a un costat (que no molestés a ningú), i veure de quin animal es tractava. La nostra sorpresa va ser majúscula al veure que era una petita guineu. Al principi era difícil veure-la bé, perquè s’amagava contínuament, però vam tenir la paciència d’esperar una estona per si s’apropava. I tant que ho va fer! Suposem que tenia moltíssima gana, ja que vam oferir-li unes galetes que portàvem i se les va menjar amb gust!
La foto vam aconseguir fer-la després d’una bona estona de paciència, en silenci, i sense fer moviments bruscos. Vam oferir-li una galeta més, però en lloc de llançar-la a terra, vam intentar que la guineu la mengés de la nostra mà. Es va apropar lentament, amb cara de por, però finalment la va agafar. I llavors es quan vam aprofitar el moment. Se’ns va quedar ben plantada davant nostra, amb una cara mig barreja de pena, curiositat i gana. I en aquell curt instant, vam aconseguir la foto que avui us volem mostrar.
I abans que tinguéssim temps de fer més fotos, altres cotxes van aturar-se al veure’ns a nosaltres, i la nostra amiga va sortir disparada cap al bosc per amagar-se un altre cop…
PD: Per cert, ja que parlem d’una secció nova, deixeu-nos explicar que, com potser heu vist al lateral del bloc, hem afegit Twitter (twitter.com/diaribonavida) i pàgina pròpia al Facebook (facebook.com/diaridelabonavida), on podeu consultar el bloc en moltíssimes més opcions que ens ofereix la xarxa.
Aquest post complementa una entrada que vam escriure «en directe» des de Nova Zelanda sobre els dofins Héctor. Aquella vegada vam explicar l’experiència de nedar al mar amb la companyia d’aquests dofins, i ara, volíem oferir una mica més d’informació sobre aquests mamífers marins que tant ens van sorprendre. I a més, penjar un vídeo sobre aquesta meravellosa experiència. La falta de temps, fa que més d’un any després comencem a editar les imatges que vam gravar durant la nostra ruta per Nova Zelanda, i encara descobrim fotos del viatge; però com sempre es diu: «más vale tarde que nunca».
Els dofins Héctor són la varietat més petita dels dofins, ja que fan una mitjana de 1’4 metres i són endèmics de Nova Zelanda, és a dir, només es troben a les costes d’aquest país. De fet, i per ser més precisos, els podem veure a la illa Sud. A la illa nord existeix una sub-espècie de la mateixa família que s’anomenen dofins de Maui. Avui en dia, és una de les espècies de cetacis més amenaçades del món, ja que només queden uns 8.000. Les xarxes pesqueres han fet molt de mal durant els últims anys…
Aquests dofins Héctor, a més de ser més petits dels que estem acostumats a veure a les pel·lícules, es caracteritzen pel seu color gris platejat, però amb les aletes i una part del cap d’un elegant color negre. Les sortides per veure aquests animals la vam fer des de la bonica població d’Akaroa, on podem trobar diferents companyies que les organitzen. Ho tenen tot molt preparat, et donen un trajes de neoprè i en petits grups (com a màxim de 10 persones), et porten a nedar entre dofins. Existeix una gran diferència respecte a nedar entre els dofins comuns. Les tres principals són:
Per nedar entre els dofins Héctor s’ha d’anar una mica mar endins. Nosaltres vam navegar fins a més d’un quilòmetre de la costa per trobar-ne. Més tard, durant la nostra ruta, vam veure altres excursions per nedar entre dofins que es podien fer gairebé al costat de la platja, però no eren dofins d’aquesta espècie. La veritat és que per persones com nosaltres que no som gaire de mar, nedar a mar obert (feia bastant fred i el mar estava mogut) és bastant impressionant.
També, i a diferència dels dofins comuns, aquests no paren quiets. És a dir, neden a ràpides velocitats i és impossible que s’aturin. Normal, no són animals de companyia… Això impressiona moltíssim, ja que són ells els que venen a jugar amb tu, i s’apropen rapidíssimament, semblant que hagin de xocar entre ells o amb els que som a l’aigua en qualsevol moment, però canvien de direcció tant veloçment, que sempre aconsegueixen esquivar-te.
I una altra diferència molt important, és que no està permès tocar-los. Tenen una pell molt delicada, i qualsevol contacte amb persones, els podria fer algun tipus de ferida. Per això no vam arribar a tocar a cap, encara que hauria estat fàcil, ja que tot i la rapidesa amb la que es movien, passaven molt a prop nostre.
Com sempre, les sortides organitzades per veure animals ens divideixen el cor. Per una part, sempre hem cregut que és molt millor que veure’ls als zoològics o en captivitat, però tot i així intentem que aquest tipus d’excursions siguin respectuoses amb els animals i fins i tot ajudin a la seva conservació.
A més del nostre consell de sempre per descobrir una ciutat: “perdre’s allà on alguna cosa et cridi l’atenció”, aquí deixem algunes recomanacions de llocs que volem suggerir per visitar a la ciutat d’Amsterdam:
-Un llarg recorregut pel barri de Jordaan. Carrerons i canals entrellaçats en un bonic barri d’ambient bohemi.
-La zona comercial de Negen Straatjes (9 carrerons), plena de botigues.
-El mercat d’Albert Cuypmarkt, al barri immigrant de Pijp. De dilluns a dissabte, de 10h a 16h, un munt de paradetes on venen de tot, pren la llarga avinguda.
-L’Avinguda Leidsestraat i la Plaça Leidseplein, plena de terrasses amb bars, restaurants, cafeteries i joves.
-La Plaça Dam, punt de reunió de moltíssima gent. Destaquen el Palau Reial i l’Obelisc en homenatge als holandesos morts pel país.
-Les botigues de formatges. Si ets fan d’aquest aliment, Amsterdam és la ciutat adequada per tastar / comprar. Existeixen moltes botigues especialitzades. Una de les que més ens va agradar, Kaashuis Tromp, tenen varies botigues a la ciutat. La del carrer Elandsgracht, 27 ens va encantar.
-El mercat de flors o Bloemenmarkt, situat al canal Singel. Botigues amb tot tipus de flors, plantes, llavors i utensilis de jardineria.
-El barri Vermell (Rosse buurt), amb molts restaurants, tabernes, cafeteries i locals de moda, plens d’ambient. I la seva zona “vermella” anomenada col·loquialment “The Wallen”, fent referència als molls (wall) dels dos canals que la creuen. Aquí és on les llums vermelles s’encenen al capvespre i les prostitutes s’exhibeixen en aparadors. Recordem que la prostitució està perfectament legalitzada en aquest país.
Un racó de pau i tranquil·litat: Begijnhof. La zona residencial més antiga que es conserva a la ciutat mereix una visita.
-En un mateix punt podem trobar i visitar l’església Westerkerk, amb la seva enorme torre que pot ser visitada i ofereix bones vistes (encara que no tot l’any), el Triangle símbol del drets dels homosexuals i la Casa d’Anna Frank, convertida en museu.
-Un bon dinar o sopar als molts restaurants de la ciutat. Si el temps ho permet, podem menjar alguna cosa light en alguna terrassa, davant d’algun canal. Com per exemple De Belhamel (Brouwersgracht, 60). Si volem un altre tipus de cuina, una bona opció són els restaurant tailandesos, com per exemple el Billy Thai’s(Prinsengracht 358), petitó, amb poques taules, però molt autèntic i bo.
-El barri dels museus, amb l’enorme plaça Museumplein, on trobem 2 dels més visitats pels turistes: el Rijksmuseum (que posseeix la major i més important col·lecció d’art clàssic holandès), i el Museu Van Gogh (dedicat al genial pintor).
-Fer un berenar a la botiga de pastissos De taart van m’n tante. Fan uns dissenys únics, i a més són boníssims. Situada a Ferdinand Boolstraat davant trobem la plaça Marie Heinekenpleinamb molt d’ambient. Plena de bars i restaurants.
-Passejar per algun dels parcs de la ciutat. Un exemple, el Sarphatipark, on els dies de sol els grups d’amics es reuneixen per estirar-se a la gespa i les famílies juguen amb els seus fills.
I com no, sobretot recomanem voltar, caminar, navegar i pedalejar per aquest magnífica ciutat.
Cada dia es fan milions de fotografies al món, i d’aquestes, un tant per cent molt elevat pertanyen als mòbils. Aquesta no és una entrada per defensar les fotos fetes amb aquests dispositius, sóc un fan de les càmeres de tota la vida, però sí que començo a valorar la importància que tenen els telèfons per capturar moments que d’una altra manera es perdrien per sempre.
Reconec que abans odiava quan algú feia una foto amb el mòbil de qualsevol lloc del món, i amb això quedava content. Suposo que he passat massa hores darrera un objectiu, esperant la millor llum i el millor moment, amb una càmera que et deixava l’esquena fatal de tant que pesava, com per després veure com algú treia el seu telèfon i sense deixar de caminar et capturava el monument que tenia davant… Ah! i fins i tot era capaç de fer un àlbum amb aquestes fotos, no importava si sortien desenfocades i pixelades!!!
Sí, això pensava jo abans… Però les persones es poden equivocar i/o canviar, i aquest és el meu cas. No vull dir que ara prefereixi els telèfons a les càmeres reflex, només faltaria! però si crec que són complementaries. La tecnologia avança a passos gegantins, i cada vegada els terminals mòbils ofereixen unes prestacions increïbles. I sobretot estic a favor de capturar el moment, aquell instant que potser no es repetirà més, i que gràcies a tenir un objecte minúscul a la mà, sempre engegat, he pogut realitzar la foto. Torno a repetir, primer sempre ho intentaré amb la càmera gran, però si em trobo amb aquell instant que vull capturar, i potser tinc la càmera a la motxilla, ara no dubto a treure el meu mòbil. He fet les paus!!!!
Tot i així, durant qualsevol viatge, la proporció de fotos que faig amb el telèfon és ínfima. És potser a la vida diària on trec més profit d’aquest aparell. I encara més, si com em passa des de fa uns mesos, he volgut provar un experiment. Aprofitant les moltíssimes xarxes socials que hi ha avui dia per internet, he triat una: Instagram, que és una mena de Facebook però amb fotos de mòbil. La gent penja els seus instants, i els comparteix. I tornant al meu experiment, em vaig proposar veure si era capaç de fer una foto cada dia d’alguna cosa que em transmetés quelcom. Des que vaig començar ara fa 160 dies, sempre he trobat alguna cosa que valia la pena fotografiar. Trec el mòbil, faig la foto, aplico algun filtre creatiu, i la pujo a l‘Instagram.
I avui, simplement volia compartir aquests pensaments amb la gent, per si algun lector d’aquest humil bloc un dia va veure com un paio amb una càmera grandota, el mirava malament per haver-se posat davant d’ell i feia una foto amb el seu mòbil…
clica sobre una foto per obrir la galeria d’imatges:
Totes les fotos d’aquesta entrada s’han fet amb mòbil. Si sou usuaris d’Instagram i voleu compartir moments, podeu buscar-me a la xarxa. Em trobareu com a mpuente
I com tot viatge, arriba l’últim dia de la nostra escapada. No tenim res planejat per avui, només sabem que hem d’arribar tard o d’hora a casa, ja que al dia següent comencem a treballar. Així que ens llevem i ens ho prenem amb calma. Un bon esmorzar i un bany a la piscina del nostre B&B “Une sieste en luberon” ens deixen en les millors condicions per continuar la ruta.
Relax i paisatge: bona combinació!!
Comencem fent una visita més extensa a Bonnieux, el poble que ens ha acollit aquesta última nit. Es troba situat en un petit turó sobre la vall, i com altres pobles de la zona, els seus carrers són estrets i van sempre cap a dalt, en direcció a la seva església. Bé, una d’elles, perquè en podem trobar dues. La més famosa és “l’Église Vieille”, situada a dalt de tot del turó, des d’on podem tenir unes de les millors vistes de la vall. Això sí, per arribar cal, a més dels seus carrers, pujar un últim tram de 79 graons de pedra, que poden deixar-te sense alè… Però val la pena, ja que com hem dit, ofereix un mirador immillorable. És més, trobem grans cedres que aporten una agradable ombra, i fins i tot una zona per fer picnic. Una bona idea és comprar algun entrepà i dinar amb les meravelloses vistes que ofereix la zona.
Bonnieux és la típica imatge d’un bonic poble de La ProvenceSegons la guia eren 86 graons, però mentre esbufegàvem al pujar-los, ens sortien 79Les vistes des del mirador de l’Església Vella eren precioses
L’altra església “l’Église neuve”, es troba en una plaça al costat de la carretera que travessa el poble, i és on s’oficien les misses i actes litúrgics. A més, als seus peus, trobem l’inici del mercat que es fa els divendres. Paradetes de menjar, queviures, fruita, roba, utensilis de cuina, manualitats… una mica de tot. Nosaltres aprofitem per comprar una mica d’oli, mel i alguna coseta més. La Place Gambetta és el cor del poble, i avui, amb el mercat, té més vida que mai. Però no ens podem oblidar de la Place Carnot, on podem seure i fer un beure. Tenim tantes poques ganes de marxar, que tot i que els nostres plans inicials eren dinar a mig camí de casa, encara som a Bonnieux a l’hora de menjar. Així que aprofitem per seure en una de les terrasses i fer un bon àpat: una fusta de selecció de formatges de cabra de la zona de Luberon, on ens trobem. Molt recomanables! Acabem comprant un fantàstic pa francès en un forn de pa ple de gent, per fer-nos els entrepans que al dia següent menjarem a la feina. Serà una manera de recordar l’escapada…
Sota l’església nova i als principals carrers del poble es munta el mercatVoltem i comprem alguns productes localsArtistes de la zona també tenen parades al mercatLa mel, junt amb l’oli, un dels productes que vam comprarTot i no escriure bé el que venien, la paella es va vendre rapidíssimL’església nova vista des del mirador de l’església vellaEl formatge de cabra de Luberon, boníssim!!!
Finalment, tornem a agafar el cotxe per fer camí cap a casa. Les petites carreteres són plenes de paradetes on venen fruita (moltes cireres!) i on pots trobar uns sucs de poma boníssims. Fins i tot vam veure empreses que et venen la fruita que tu mateix pots agafar directament dels arbres. Self-service!!
El dia era radiant, llàstima que havíem de tornar…Imatge del petit poble de Lacoste
Entrem a les carreteres generals i es fan els moments més pesats del viatge. Les hores es fan més llargues quan saps que estàs de tornada a casa… Per no fer-ho tot d’una tirada, tornem a visitar la ciutat de Béziers, a unes 3 hores de casa. Els divendres munten el Mercat de les Flors a la seva avinguda principal, Allée Paul Riquet, i fem una última volta per terres franceses. Ah! I aprofitem per berenar.
El divendres és dia de Mercat de Flors a BéziersI déu n’hi do les que se’n venen…
Són gairebé les 22h de la nit quan arribem a casa nostra, carregats de fotos, experiències i records que, al dia següent, el ritme de la feina s’encarregarà d’anar esborrant. Però per això tenim aquest bloc, per recollir-ho tot i capbussar-nos quan vulguem recordar de nou com ens ho passem quan viatgem!!!
Continuem la nostra ruta per França, en plena Provença francesa. Ens llevem al poble de Manosque, i ja que ahir vam arribar una mica tard i no vam veure res, decidim visitar el seu centre històric i aprofitar per esmorzar. Entrem per una de les seves imponents portes que encara queden de l’antiga muralla medieval: la Porte Soubeyran. Ens condueix a un típic i tranquil poble on els carrerons, una mica laberíntics, i les places plenes de cafeteries i petits restaurants, ens acompanyen en una agradable passejada, fins sortir per l’altre costat del poble, just per l’altra porta murallada: la Porte Saunerie.
La Porte Soubeyran ens condueix a la ciutat antiga de ManosqueCarrers estrets condueixen al centre de la vilaA primera hora del matí el poble està molt tranquilEsmorzem a la Place Marcel Pagnol
Visitem l’oficina d’informació per fer algunes preguntes i recollir alguns mapes que ens ajudin a conèixer la zona i ens dirigim a les afores del poble, a un lloc que la Cristina tenia moltes ganes de visitar: la fàbrica i botiga dels productes d’Occitane en Provence. Allà fem de turistes de la zona i comprem alguns sabons i articles relacionats amb la cosmètica, molts d’ells derivats de la lavanda, l’autèntica estrella de la zona. Una ràpida visita al museu de la marca així ens ho demostra.
Visitem el paradís d’aquests productesLes carreteres plenes de corbes i envoltades de bosc ens acompanyen continuamentLa zona també és molt famosa per les seves vinyesLa nostra ruta ens porta del Parc du Verdon al Parc du Luberon
La carretera D900 ens condueix per una bonica ruta, i passem per pobles com Apt. Entrem de ple al Parc Natural du Luberon, i decidim visitar i dinar al poble de Roussillon. Situat a les muntanyes de Vaucluse, aquest bonic poble és conegut sobretot pel seu jaciment d’ocre, un dels més importants del món. Aquest pigment natural es troba barrejat amb la sorra de les muntanyes i té una importància enorme a la zona, i fins i tot hi ha la ruta anomenada “Sentier des Ocres”, per passejar entre arbres i petites formacions rocoses d’ocre. També es poden aprendre més coses sobre la utilització d’aquest material a la construcció o com a matèria primera a la pintura.
Els penya-segats d’ocre són característics d’aquesta zonaTot i ser un poble molt turístic, ens vam trobar un Roussillon força tranquilBotiguetes i restaurants omplien els carrers
Les cases, totes de tons vermells, grocs i marrons, juntament amb les muntanyes i jaciments d’ocre, creen un contrast pictòric únic quan ho sumem al verd de la vegetació i al blau intens del cel. Quants colors! Dinem en un turístic restaurant, on per sort, i com ens passa sovint en aquestes escapades de temporada baixa, encara no ens trobem amb molta gent. Aprofitem per comprar uns gelats (un d’ells amb gust a lavanda! Boníssim!) i continuar la passejada fins a un mirador des d’on tenim unes bones vistes de la vall. Ah! I també trobem un petit mercat de productes artesans que es fa cada dijous fins a les 13h.
Des d’aquest mirador es tenia una bona visió de tota la vallPassegem carrer amunt i carrer avallDetall dels colors ocres de les façanes i un llangardaix decoratiuFins i tot els gelats són de lavanda. I a més, boníssims!!!Ens trobem uns quants cotxes d’època pels carrers de Roussillon
Continuem la ruta, amb la panxa plena, i ens apropem fins a l’Abadia de Notre-Dame de Sénanque, molt a prop de Gordes. Quan la divisem, ja hi ha alguna cosa que ens atrau, segurament l’entorn on va ser construïda, al segle XII. Uns cuidats camps de l’omnipresent lavanda ens acompanyen fins a les seves portes. L’única manera de visitar el seu interior, és a través de visites guiades, i aprofitant que està a punt de començar una, ens apuntem, per 7 euros cadascun. Tots els tours són únicament en francès, però la nostra guia vocalitza molt bé i parla lentament, així que és una delícia escoltar informació d’aquest monestir cistercenc i veure per dins una abadia amb tants anys d’història.
Ens imaginem que bonica deu ser la imatge de l’abadia quan floreixin els camps de lavanda que l’envoltenUna tranquil·litat absoluta presidia tot el recinte de l’abadia
Passegem per l’antic dormitori del monjos, l’església, el claustre, l’scriptorum i fins i tot la sala capitular. Amb les acurades explicacions de la guia i la nostra imaginació, ens costa molt poc traslladar-nos al passat! Recordem, que el moviment cistercenc, es caracteritza per la falta de decoració i la seva sobrietat, ja que precisament buscaven la contraposició a la sumptuositat de l’època. L’austeritat està present a tota l’abadia, i res ha de pertorbar la pau dels monjos.
La visita guiada ens va servir per conèixer un munt de detallsL’antic dormitori dels monjos era l’inici de la visitaEl claustre cistercenc és un lloc de lectura i descans pels monjos
Comença a fer-se tard, i després de visitar la bonica i completa botiga de l’abadia, plena de productes fets pels mateixos monjos i utilitzant la lavanda que cultiven, ens acostem fins a Gordes, el poble més visitat del Luberon. Situat sobre un turonet, la imatge que ens trobem quan comencem a pujar per visitar-lo és magnífica. Tot i així, no és dels llocs que més ens van agradar de la zona, tot s’ha de dir!
La situació del poble de Gordes sobre un petit turó és inmillorableI les vistes des dels seus carrers, impagablesAntigues cases de fusta i pedra i carrers empedrats formen el poble de GordesLa plaça central del poble de GordesEs feia tard quan vam marxar del poble de Gordes
Marxem del poble, que comença a ser l’hora de sopar, i decidim arribar ja al poble de Bonnieux, on dormirem, i allà buscar algun lloc on menjar. I com després comprovarem, fem bé. Arribem sobre les 19h al nostre hotel, i tot i que ens costa una mica trobar-lo, finalment ho aconseguim. Es tracta de “Une sieste en Luberon” (veure nostra opinió a Tripadvisor) i de fet no és un hotel, sinó una gran casa on viuen en Nicholas i la Bàrbara, i lloguen un total de 5 habitacions. Situada entre boscos i camps de vinyes, ens reben molt cordialment i ja ens expliquen d’un inici que allà s’hi va a relaxar-se i a descansar. Ens ofereixen una copa de vi i unes cireres, i quan ens mostren l’habitació, entenem a què es referien quan parlen de desconnexió. A la nostra habitació, no existeix paret lateral, és a dir, no té finestres, i el nostre llit dóna directament a les vistes del bosc i com no, a un camp de lavanda, que per a enorme sorpresa nostra, sí que està florida. Per fi podem veure el color lila de l’espígol! La raó és que es tracta d’una varietat belga que floreix abans. Quina sort, podrem marxar de La Provence havent vist els bonics colors de la lavanda!
El nostre hotel «Une sieste en Luberon» era un oasi de pauEns relaxem una mica després d’un llarg dia de rutaGràcies a la varietat belga que tenien plantada, vam aconseguir veure el lila de la lavandaCom sempre, fent nous amics
Ens recomanen sopar al restaurant d’uns amics, i tot i que nosaltres portàvem la bona referència d’un altre, ens deixem aconsellar. Es diu “Un p’tit coin de cuisine”, i està al centre del poble. És un lloc encantador. El cambrer que ens atén és super-simpàtic, i el menjar és fantàstic. Uf! Què més podem desitjar! Doncs una meravellosa posta de sol, la millor de la nostra escapada d’aquests dies. De fet no m’hi puc estar, i abandono a la Cristina durant uns moments per fotografiar el meravellós cel que La Provence ens està oferint. Ja no puc comptar quantes vegades he fotografiat el capvespre, però sempre m’emociona fins a punts insospitats trobar-me en solitud davant d’aquest espectacle de la natura…
El sol s’amagava i els colors vermells inundaven el celNo podia fer esperar a la Cristina amb el sopar a punt, però l’espectacle era grandiós
Amanida, taula de formatges, una boníssima carn i una ampolla de vi formen part del nostre sopar. Sortirem rodolant del restaurant! Tot i estar a propet, la casa on dormim està a les afores del poble, i no hi comptàvem (bé, de fet la Cristina m’ho havia dit però jo no havia fet cas…) que hem de tornar per un camí sense il·luminació. Caminem completament a les fosques, envoltats d’arbres i silenci, amb l’única llum d’un telèfon mòbil, però fins i tot això forma part de la màgia del dia! Vull tenir un record de les estrelles que ens acompanyen durant el recorregut, i quan arribem a l’habitació faig l’última foto del dia des del jardí, aquella que farà que quan la tornem a mirar, ens recordi com ens ho vam passar durant aquesta escapada…
Un gran sopar per tancar el diaPer capturar el moviment de les estrelles, és imprescindible una llarga exposició amb la càmera
Continuem la nostra ruta per França explicant la segona part del tercer dia de ruta.
Sortim, ara sí, del glamour i ens volem endinsar cap a la part de La Provence, per trobar més pau i tranquil·litat, i sobretot, bonics paisatges que fotografiar i contemplar.
Agafem l’autopista per avançar ruta, ja que anem retardats, però més tard ja tornem a circular per petites carreteres, com la D49, que ens fa passar pel poble d’ Ampus, una zona molt famosa per la seva mel, i ho comprovem veient apicultors al voral de la carretera.
Deixem per fi les autopistes i ens endinsem a la ProvenceApicultors, ramaders i camps i més camps…
Ens desviem per la ruta D957, i ens endinsem al Parc Natural Regional de Verdon.
Ja estem en plena natura, i sembla mentida que fa unes hores estàvem en ple caos. Per fi veiem el Llac de Sainte-Croix, que tot i que pensàvem que era un llac natural, es tracta d’un embassament creat al 1975, alimentat pel riu Verdon. Les seves 2.200 hectàrees d’aigües blaves reuneixen les millors condicions per la pràctica d’esports aquàtics. Parem a admirar-lo i continuem vorejant-lo una bona estona. Veiem molts ciclistes i excursionistes que, com nosaltres, gaudeixen d’aquests paratges. Bé, alguns potser no ho passen tan bé: ens trobem un matrimoni francès que està fent auto-stop i parem a recollir-los. Van carregats amb motxilles i ens demanen de portar-los fins al següent poble. S’havien quedat sense forces i ja no podien més… Dit i fet!
Le Lac de Sainte-Croix es troba al Parc Natural de VerdonEl llac és en realitat un enorme embassament construït per l’home
Continuem i una mica de pluja ens torna a acompanyar. Arribem fins al bonic poblet de Moustiers-Sainte-Marie, situat entre muntanyes, amb un riu que el travessa amb petites cascades entre les cases. Moustiers està inclòs a la llista francesa dels Plus beaux villages de Frances, i passejant pels seus carrerons entenem el per què.
El Poble de Moustiers-Sainte-Marie està situat entre les muntanyes del Grand Canyon du VerdonAmb aquestes vistes es lleven cada dia els habitants de MoustiersEl riu i petites cascades travessen el seu casc urbà, oferint encara una imatge més maca del pobleEl poble permet una petita passejada per recórrer els seus carrersEren més de les 20h, i la nostra visita provocava trobar-nos poquíssima gent. Genial !!L’esglèsia parroquial és una petita joiaCarrers empedrats acompanyen al visitant
Fundat per uns monjos al segle V, els seus habitants diuen que respiren el cel més pur de tota Europa. Bonica manera de definir el lloc on vius! Un dels símbols del poble és l’estrella daurada que penja ben alçada entre dues muntanyes, tot i que era molt difícil veure-la al trobar un cel una mica gris.Segons la llegenda, es tracta d’una promesa feta pel Duc de Blacas que va fer si tornava viu de les Creuades.
Les vistes del Parc Natural són espectacularsTot i ser un poble petit, no podem oblidar el seu caire turístic. Podem trobar uns quants bars i restaurantsLes gotes d’aigua queien amb poca intensitat, però ens van acompanyar una estonaEls petits salts d’aigua passen a tocar de les cases del poble. Us imagineu sentir cada dia els curs d’un riu?No estava emprenyat amb nosaltres, eh? Tot el contrari, però vam fer-li la foto mentre badallava
El vespre ens sorprèn en aquesta zona de La Provence i és quan més gaudim del paisatge. La pluja ja ha parat, però ens alegrem molt que hagi plogut. És una manera de millorar aquest paisatge, que és espectacular! Els camps tenen una capa de gotes que fan que els colors siguin els més vius que hem vist des que vam arribar.
Després de la pluja, els núvols es van obrir i van deixar pas a un bonic solLes gotes d’aigua encara feien més bonics els camps de blatEls núvols van deixar pas a un vespre ben bonicDetall dels camps de flors grogues que ens acompanyaven duran la ruta
La llum del sol està baixíssima, i això encara potencia la sensació d’espectacle visual. Passem per Riez, Valensole i els camps són plens de blat i d’espígol . Llàstima que encara no és l’ època de floriment, perquè tot és alucinant, però quan hi hagi el lila de les flors d’espígol deu ser brutal! Es nota que la tradició a la zona és fortíssima. Camps i camps d’espígol ens acompanyen. Plantats en perfectes i simètriques fileres que donen un ordre pictòric increïble. Com gaudim d’aquesta part de la ruta… Parem diverses vegades per fotografiar, tocar, respirar i sentir un moment únic. Aquell que et fa entendre de cop perquè ens agrada viatjar i descobrir llocs nous!
Llàstima que encara no era l’època del floriment de la lavandaLa disposició de la lavanda creava unes perfectes línies als campsEl nostre horari s’anava retardant irremeiablement, ja que havíem de parar cada dos per tres a admirar el paisatgeQuin grocs…La sensació de pau i tranquil·litat era genial
I per variar, el temps se’ns tira a sobre. Arribem al poble de Manosque sobre les 20h, patint per trobar lloc on sopar (ja sabeu els horaris europeus pel tema dels àpats…) Però encara ens entretenim una estona a l’entrada del poble, ja que ens enamorem d’un petit pont on el sol juga amb la seva estructura i la flor dels arbres crea una atmosfera meravellosa. Són els pollancres, que tenen un particular sistema de reproducció: enviar les seves llavors ben lluny embolicant-les en un lleuger cotó flotant. Una altra visió que recordarem sempre. De fet la Cristina m’ha d’arrossegar, sinó crec que encara seria allà fent fotos.
Arribant al poble de Manosque ens trobem aquest bonic pontLa imatge que ens oferia del capvespre era impressionant
Per fi ens instal·lem al bonic Hotel de Le Pre Saint Michel (veure la nostra opinió a Tripadvisor), i ens demanen si volem sopar al seu restaurant. És tard i estem cansats, així que diem que sí, perquè decidim visitar el poble al dia següent. I fem una boníssima elecció. El restaurant està molt bé, i sopem un menú que tenen de 25 euros que és fantàstic. Au, ens tornem a atipar i anem al llit amb la sensació d’haver viscut un dia rodó!
Sal y Descubre 