Tornem a veure civilització. Arribem a la ciutat de Dunedin, que encara que té uns 100.000 habitants, no ho sembla. Passejem pel centre, fem un bon dinar (és el tercer japonès on entrem. Aquí n’hi ha molts, i a nosaltres ens encanta). I també fem el berenar de rigor. Un enorme cafè amb llet i/o te, més la muffin més gran que tinguin és necessari per recuperar forces.

 

 

A la tarda fem més excursions. Entrem a la zona dels Catlins. Conduim per la costa i parem a diferents punts, com el Nugget Point, i caminem fins al seu far. Des d’allà dalt la vista se’ns perd a l’horitzó i, sembla mentida, però el que ens trobaríem més endavant seria l’Antàrtida.

  

També baixem fins a la sorra de Roaring Bay. Allà ens trobem amb els dificilíssims de veure pingüins d’ulls grocs. Però quan ens estem apropant, ens criden des de l’altra punta de la platja. Ens hem d’allunyar perquè no podem apropar-nos tant… Quina llàstima.

Busquem un càmping on passar la nit (triem el poblet de Kaka Point) i fem una mica de vedella amb verdures i arròs per sopar. Boníssim!

Baixem cap al sud de l’illa i descobrim la Península d’Otago. Amb unes platges i penya-segats increïbles. Passem per carreteretes que voregen la costa amb les ovelles a banda i banda.

Dia molt complet. Aparquem la caravana al costat de la platja per veure les Moeraki Boulders, que són unes grans roques amb formes esfèriques. Arribem quan la marea està pujant, i això ens dificulta fer les fotos. L’aigua puja ràpidament i acabem mullant-nos les sabates i part dels pantalons. Sort que podem canviar-nos a la caravana…

 

 

Després anem a dinar on segons la guia, podem trobar alguns dels millors plats de tota l’illa sud: el Fleur’s Place. L’especialitat és el peix fresc, però entendre les varietats que tenen en anglès ens complica l’elecció.

 

Al vespre ens apropem a la platja de Sandfly Bay. Per arribar hem de fer un llarg recorregut des del lloc on aparquem. El sol comença a caure i les vistes són inmillorables. La baixada és fàcil, però quan tornem és un esforç sobrehumà pel nostre estat físic.

 

Un parell de voluntaris que volten per la platja ens expliquen els animals que podem observar. Trobem els lleons marins i únicament veiem un pingüí d’ulls grocs, un animal molt protegit a la zona. Ens quedem una bona estona voltant per la sorra.

 

  

Ens llevem als peus del Mt. Cook amb un sol radiant  i decidim fer el primer trekking del viatge. La Hooker Valley Track promet. Fem 20 minuts de caminata, però hem de canviar de plans. Ens trobem un pont penjant sobre el riu i a la Cristina li resulta impossible travessar-lo. Com és la vida de recargolada. Te fòbia als ponts i jo dient-me Puente…

 

 

 

Decidim canviar la ruta i fer la Tasman Track. Pugem un turó (que a nosaltres ens sembla una graaan muntanya), per descobrir diferents llacs i un glaciar: el Tasman. El vent és tant fort que costa mantenir-se dret. Dalt del cim, mostro els meus colors a tota Nova Zelanda (aquí em surt la meva part “quilla”).

 

 

 

Per la tarda anem a veure pingüins blaus. Són una espècie molt difícil de veure i d’un tamany molt petit. Marxen molt d’hora al matí dels seus nius, i tornen al vespre quan marxa la llum. Ens expliquen que per veure’ls bé, el millor és anar a un centre de protecció d’aquests animals. Tenen muntat un negoci important al voltant dels pingüins. Pagues una entrada, agafes seient en unes graderies i comences a veure els “animalicos” sortint de l’aigua i entrant als nius. Un timo!!! Els veus de lluny i no et deixen ni gravar ni fer fotos. Marxem decepcionats, però la nostra estrella ens acompanya. Davant d’on hem aparcat la caravana, comencen a creuar pingüins que surten del mar i van cap a terra. No ens ho creiem!!

No podem fer soroll perquè s’espanten molt ràpid i s’amaguen, però podem observar uns quants. Anem a dormir ben contents…

Sortim del poble d’Akaroa i ens endinsem al “Territori Mackenzie”. Passem pel llac Tekapo. Espectacular. Trobem una diminuta però maquíssima església –Church of the Good Shepherd- on es veu que hi ha cua per casar-s’hi.

 

Continuem per la carretera i voregem el gran Llac Pukaki. Ens ofereix unes vistes del Mt. Cook i les altres muntanyes de postal. El llac sembla un mirall.

Decidim donar-nos un descanset, i visitem un spa on ens banyem en unes piscines d’aigües termals amb vistes al llac. Ah! i la Cristina s’auto-regala un massatge. Deu ser per relaxar-se encara més. Com que anem tan estressats…

I per fi ens apareix el Mt. Cook. És imponent. Amb els seus 3.755 metres és la muntanya més alta del país. Fa un dia d’estiu, però veure la neu al seu cim fa abrigar-te inconscientment.

 

Decidim dormir a un DOC. És una mena de lloc d’acampada lliure, on l’únic servei que trobes són els lavabos. No hi ha llum, ni recepció… Però la sensació de llibertat de dormir sota aquesta imponent muntanya és immensa. Per la nit sortim a veure les estrelles. No sabíem que es podien veure tantes…

 

Visitem el petit (literalment) poble d’Akaroa, i gaudim d’una de les experiències més al·lucinants de les nostre vides. Nedarem entre dofins a mar obert.

Els dofins de l’espècie Hèctor només es troben en aquestes aigües. Són petits i juganers, i un parell d’empreses del poble, organitzen sortides per poder-te banyar entre ells. Som grups de deu persones com a màxim, i ens porten uns 2 quilòmetres mar endins.

Les onades són més grans del que m’agradaria, el vent intensifica el fred, l’aigua està congelada, la peli «Tiburón» no ajuda, i us prometo que mai havia ficat un peu a l’aigua tan lluny de la costa, però l’experiència és brutal.

Ens prohibeixen tocar-los per normes de seguretat, però passen tan a prop que es fa difícil no allargar la mà i agafar un per emportar-te’l a casa. No se si al nostre menjador ens entraria un aquari tan gran!

Actualització de l’entrada:

Aquí us deixem un vídeo ja editat de la sortida i experiència de nedar amb els dofins Hèctor.

Ens aixequem pel matí il·lusionats. Anem a buscar una companya pel viatge: l’autocaravana. De fet, es pot dir que la ruta comença ara, perquè per moure’ns lliurement pel país, era indispensable l’ajuda d’un motorhome.

Anem preocupats per la quantitat d’informació que ens han de donar, i l’accent tancadíssim dels novazelandesos no ajuda gens, però tenim la sort de que ens rep la Marina, una malaguenya que treballa per l’empresa de caravanes.

El «bicho» és enorme. Les mides impressionen, però és molt fàcil de conduir i et permet parar i dormir allà on vulguis. Disposa de dos llits grans, cuina, lavabo i majordom (ai, perdó, això últim no ve de sèrie…)

Els càmpings ens ofereixen moltes facilitats per passar la nit. Podem endollar-nos a la corrent, carregar les bateries de la caravana, i omplir d’aigua els dipòsits. El país sencer està molt preparat per aquestes cases rodants.

Després de 10 hores d’avió més des de Singapore, arribem a Christchurch. És una ciutat petitona, que és molt fàcil de recórrer a peu, tot i ser la tercera més gran del país… Té un aire anglès i poqueta gent pel carrer. I això que és dissabte!

Fem la passejada que ens recomana la guia que voreja el riu Avon. Hi ha «gondoleros» passejant turistes. Tot molt mono! També trobem un mercat al costat del Christchurch Art Gallery. Aquí sí que hi ha ambient! Gent tocant, paradetes amb menjar, gent venent articles artesans… 

D’aquí una estona la gent de les caravanes Kea Campers ens recullen a l’hotel! Anem a buscar el que serà casa nostra en els propers 25 dies!! A veure què tal!!