Història d’una foto (IV). Capvespre a Bonnieux, França

Avui vull mostrar una d’aquelles fotos fetes per casualitat. I és que si una cosa tinc clara, és que en la fotografia de viatges i paisatge, existeix un component anomenat «sort» que també és molt important. I m’atreviria a dir que formaria el 20 % d’una fotografia d’aquest tipus. I per què ho dic això? Doncs perquè moltes vegades, quan viatgem, no podem establir amb tota seguretat on serem a tal hora o, quin és el milloc lloc per fotografiar un paratge, etc. La llista de combinacions durant una ruta per un país que no coneixem és tan gran, que la sort pot determinar la bellesa d’una fotografia.

I aquest és el cas. Era el dia 24 de maig del 2012, i ens trobàvem al bonic poble de Bonnieux, durant una ruta per La Provença francesa.  Teniem reserva a les 20:30h per sopar al restaurant que ens havien recomanat, i mentre caminàvem cap al local, ja s’intuïa que ens trobaríem una magnífica posta de sol. Només portava a sobre la càmera amb un objectiu 50mm, un dels meus favorits, però que a l’hora de fotografiar el capvespre no és gaire útil. Ja era a mig camí quan m’estava penedint de no haver agafat l’angular o potser el telobjectiu.

Vam seure a taula i vam demanar, però no parava quiet a la cadira pensant en la imatge que m’estava perdent. Llavors va ser quan Cristina, que em coneix perfectament, em va animar a sortir a fer 4 fotos ràpides mentre preparaven els plats. Dit i fet. Només sortir per la porta del restaurant, el sol s’amagava amb aquells colors tan macos que ens ofereix de tan en tan el cel. I com que no trobava un bon lloc des d’on disparar amb l’objectiu fixe (no és un objectiu tipus zoom, així que no puc reenquadrar la imatge) em vaig desplaçar per la zona buscant algun lloc més idoni. Amb l’angular podia haver capturat el sol i les taulades de cases que tenia davant, o amb el teleobjectiu podia haver tancat sobre el sol… Però no era el cas. Per l’òptica que portava necessitava alguna cosa en primer terme que m’ajudés a compensar la imatge. I mentre caminava i renegava una vegada més per no portar la resta de l’equip amb mi, va aparèixer un fanal amb una forma que era just el que necessitava. Es tracta d’aquelles casualitats que et fan treure un petit somriure mentre dispares la càmera.

Vaig tornar al restaurant  i em vaig trobar amb el primer plat a taula (el sopar va ser exquisit), i el vam acompanyar d’un excel·lent vi i una magnífica imatge guardada a les meves dues memòries: la dels meus records i la de la targeta de la càmera…