Vivint el derbi sevillà

En aquesta entrada del nostre bloc volem parlar de la passió pel futbol. Això és el que ens va portar aquests passats dies a fer una escapada a Sevilla (de l’ 1 al 3 de maig del 2012). La raó: es celebrava jornada de lliga entre setmana i nosaltres teníem festa. Ah! i el més important: jugaven el Sevilla contra el Betis (l’equip del meu cor) en un dels derbis més importants del futbol.

La gent que em coneix ja sap de sobres que sóc seguidor de l’equip andalús, i des de sempre he hagut de sentir comentaris de tot tipus al respecte. No em refereixo a despectius, eh? sinó més aviat del tipus: «que estrany, i com és que ets del Betis?» Amb un pare sevillà, i una mare cordovesa ja tot encaixa més, però la raó principal li dec al meu tiet Pepe, que va morir fa molts anys, i que em va inculcar el sentiment bètic per sempre. I la Cristina què en pensa? Doncs ella és culé, però sap dels meus colors verd-i-blancs i comparteix les meves bojeries, i una escapada, és una escapada…

Una escapada que, i cada cop apurem més, vam decidir només hores abans de marxar. La cronologia dels fets podria ser la següent: tarda del dilluns 30 d’abril, miro els horaris dels partits i veig que el Sevilla-Betis es juga el dimecres a les 20 hores. Parlo amb la Cristina i surt un petit inici d’idea d’escapada, però com que sóc a la feina no tinc temps per més. Quan plego i, arribo a casa al vespre, continuem parlant del tema. No ens fa falta molta empenta per decidir mirar si queden entrades pel partit. Un cop veiem que sí, les comprem com si una força inexplicable ens obligués… Després vindria el desplaçament (ens decidim per l’AVE, que aquesta vegada, fins i tot, ens surt més barat que l’avió!), i la reserva d’un hotel. Resumint, acabem de tancar totes les reserves a les 23h de la nit i en menys de 7 hores ens hem de llevar per marxar! Que no ens aturin unes poques hores de son…

Serà la primera vegada que visitem el camp de l’etern rival, el Sevilla Futbol Club, ja que sempre que hem anat a veure algun partit del Betis ha sigut al Benito Villamarín. És un derbi especial, ja que crec que no hi ha cap altra ciutat on els dos equips tinguin tan de pes repartit entre les aficions. Podem dir que gairebé es divideixen entre meitat i meitat, inclús repartits entre famílies. Marits d’un equip i dones de l’altre, avis i néts d’un i pares i mares de l’altre, germans amb colors i sentiments diferents… Això no passa a cap altra ciutat! Fins i tot som motiu d’alegria en una taberna on dinem i se sorprenen al saber que som a la ciutat per veure el partit. El nostre accent ens delata i no es poden creure que un bètic català vingui a veure el derbi! Un somriure i una encaixada de mans de la mestressa de la taberna ens fa veure que ella també és bètica!

No cal dir que ens ho passem de conya voltant per la capital andalusa, menjant com dos «jabatos», però això potser tindrà una altra entrada al bloc. El que ens interessa és parlar del partit, un partit únic i diferent, un partit especial. Com a tots els clubs de futbol, podem trobar de tot, alguns que no tenen dos dits de front i només saben «liar-la» i gent sana i correcte que vol veure un espectacle esportiu.

Els nostres seients comprats per internet i situats a la primera graderia, ens ofereixen una visió molt bona del joc. Per no avorrir molt amb el partit, us explicarem que va ser per emmarcar. Envoltats per sevillistes, no vam poder ser molt efusius amb el joc bètic, però una victòria a l’últim sospir (1-2) contra el rival de la ciutat encara va fer més increïble l’escapada sevillana!