La història d’aquesta foto és ben simple, però és conseqüència d’una sèrie de fets que ens agrada quan viatgem per diferents països. És tracta del tema de la comunicació, de poder establir relació amb els habitants del lloc on visitem. I no parlem de l’anglès, idioma gairebé avui imprescindible per moure’s i relacionar-se amb moltíssima gent, sinó de la llengua autòctona dels llocs que visitem fora de l’àmbit anglosaxó.
Amb això no estem dient que sabem un munt d’idiomes (més aviat el contrari), però ens encanta memoritzar algunes expressions i frases fetes que podem fer servir fàcilment al lloc que visitem. I gràcies a això, vam aconseguir aquesta foto. Artísticament no té res, però quan vam veure a aquesta nena tan mona, amb aquest vestidet, passejant amb els seus pares per la ciutat de Takayama, al Japó, desitjàvem fer-li una foto. Celebraven la cerimònia Shichi-Go-San (literalment «set, cinc, tres»), on cada novembre els pares vesteixen amb vestits tradicionals als seus fills de 3,5 i 7 anys.
Però si una cosa tenim clara, és que no ens agrada gaire fotografiar a persones sense el seu consentiment, sobretot si són nens. Així que vam tibar de memòria i apunts, per demanar en un intent de japonès, permís als pares per fer-la. La cara de sorpresa dels pares, al sentir la nostra pregunta, ens va fer dubtar si havia estat ben feta, però el somriure que va aparèixer de seguida, i uns gestos d’aprovació, van provocar-nos un plaer enorme.
La foto és del novembre del 2009, i més de 3 anys després, encara sóc capaç de recordar la frase en japonès per dir «Puc fer una foto?» «Shashin o totte mo ii des ka?. És curiós com funciona el cervell humà, segurament mai més tornaré a fer servir aquesta frase que guardo perfectament a la memòria, i en canvi sóc incapaç de recordar que vaig sopar ahir…
Sal y Descubre 
Una foto molt tendra! La comunicació és essencial, sempre… De vegades amb quatre mots i un somriure s’aconsegueixen meravelles 😉
Tens raó, a vegades no calen moltes paraules per fer-te entendre i el món funcionaria millor amb més diàleg i un simple somriure.
Gràcies pel teu comentari.
M’encanta aquesta seccio de fotografies conentades… Precisament oerque espliqueu la seva historia. Nosaltres tampoc parlem angles i ens belluguen per tog arreu. El llenguatge dels gestos o un simple sonriure obren moltes portes.
Gracies per aquesta entrada
Ens fa molta il.lusió saber que aquesta secció t’agrada, Miquel. Valorem molt la fotografia i la imatge, i ens encanta explicar les petites històries que s’amaguen darrera de moltes fotos. I com dius, un simple somriure funciona moltes vegades millor que un munt de paraules.
Gràcies pel teu comentari.
Hola, Em presento, soc Vero de Barcelona.
Junt amb el meu novio em descobert que ens encanta viatjar i descobrir mon. Japó, ens apassiona.
La foto es molt maca i el fet de demanar permís un acte que segur van agraïr el spares ^_^ nosaltres també intentem demanar permís, crec que no costa res i de fet (tret de les Maidos que son esquives xD) la majoría accedeixen amb un somriure ^_^
Hola Vero! Benvinguts al Diari de la Bona Vida!
Gràcies per visitar-nos. Japó és un país que ens encanta! Esperem tornar-hi algun dia, i tornar a reviure i conèixer llocs que ens van quedar per visitar. A part del país en sí, Japó té un afegit molt, molt especial: la seva gent. Pensem que tenim moltíssimes coses a aprendre d’ells i hauríem de tenir-los ben presents!
Gràcies pel teu comentari!