La llegenda de la Dama de Carcas

La visita, fa un temps, a la ciutat fortificada de Carcassonne, França, em fa recuperar ara una antiga llegenda, que sempre he trobat màgica, sobre el nom d’aquest lloc declarat Patrimoni de la Humanitat. Parla de la Princesa sarracena Carcas, que podem veure en un bust situat a la porta de Narbona, l’entrada principal al recinte emmurallat del castell.

Explica la llegenda, que a principis del segle VIII, en els temps de l’ocupació musulmana, l’emperador Carlemagne va asediar la ciutat. Després de la mort del seu marit, la Dama de Carcas va comandar als cavallers que defensaven el castell i durant més de 5 anys va aconseguir aturar la conquesta per part de l’exercit invasor. Però les provisions d’aliments i d’aigua van anar disminuint, i la gana i la set van fer acte de presència. Carcas va demanar realitzar un inventari amb totes les provisions disponibles. La població, malaltissa de gana, va presentar com a únics queviures un porc i un sac de blat. La Dama de Carcas, davant del penós panorama va idear un pla. Va ordenar encebar l’animal amb tot el blat disponible al sac, per després llençar-lo a l’enemic des de la muralla més alta del castell.

Carlemagne i el seu exercit van interpretar l’espectacle del porc, desaprofitat com a menjar, com una falsa abundància de queviures i provisions. Desanimats pel temps que durava el setge, i pensant que la ciutat encara disposava d’aliments per resistir durant molt més temps, van decidir abandonar la guerra.  Mentre les tropes es retiraven, Carcas va fer sonar amb força les campanes de la ciutat, i va ser llavors quan un dels soldats va dir a Carlemagne: «Sire, Dame Carcas sonne…» («Majestat, la Senyora Carcas sona«), d’on explica la llegenda que hauria derivat el nom de Carcas-sonne.

Veritat o mentida, el cert és que la ciutat, situada a la vora del riu Aude, i amb un magnífic castell, és de visita obligada. Envoltada per una doble muralla d’uns 3 quilòmetres de longitud, el seu interior conserva l’aspecte de les ciutats medievals europees, amb carrerons estrets i tortuosos i barris d’artesans separats per gremis. Avui en dia, és tot un goig recórrer la ciutadella amb tanta història (imaginada o verdadera) al darrere…